Vaig descobrir els versos de la Montserrat Abelló fa uns quants anys, en unes jornades de formació de mestres que es van cloure amb un concert deliciós en que la Celeste Alías cantava alguns dels seus poemes amb la guitarra del Santi Careta i la veu de la Sònia Moya recitant alguns dels versos (no voldria equivocar-me ni deixar-me ningú).
El conjunt era deliciós i em va mantenir atent, admirat i emocionat. Presentaven un llibre-disc titulat "Tot sembla tan senzill" i el vaig comprar i me'l vaig fer dedicar per la Celeste (que llavors vivia a Calders).
Però em va quedar a la tauleta de nit i no me'l vaig llegir.
Aquest any me l'he endut a Calafell i me'l vaig llegir un d'aquests matins que sóc sol davant del mar a primera hora del matí.
Les biografies de Montserrat Abelló en destaquen la seva extensa tasca com a traductora d'escriptores anglosaxones (sobretot Sylvia Plath) i com a poetessa compromesa amb el feminisme literari, reconeguda amb diversos premis entre els quals sobresurten la Creu de Sant Jordi (1998) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2008).
Jo, sense saber res de tot això, he llegit la selecció de poemes del llibre de la Celeste i n'he gaudit tant que he volgut deixar-ne constància transcrivint alguns dels que més m'han agradat:
TENIES EN ELS ULLS
Tenies en els ulls
cansats
tanta mort i alegria.
Tan desconsol
i felicitat.
Units
pel fràgil
fil
de la vida.
(***)
VOLDRIA ENDINSAR-ME
Voldria endinsar-me
en el teu esguard clar
i sentir el tacte
de les teves mans
llises, tendres, sense
senyals ni nafres.
Viure amb tu cada un
d'aquells moments en què
se t'aniran fent més fortes
i més dures. I sentir-te
cada cop més a prop meu.
(***)
PLANTAR SOBRE LA TERRA
Plantar sobre la terra
els peus. Ja no tenir
por. Sentir com puja
la saba, amunt, amunt.
Créixer com un arbre.
A la seva ombra
aixoplugar algú que
també se senti sol, sola
com tu, com jo.
(***)
LA NIT
La nit és massa
fosca,
l'he amagada
sota el coixí.
Dorm
amb mi.
(***)
VISC PER NO MORIR
Visc per no morir
i lluito per viure.
Per no perdre cap
d'aquests moments
que sé irrepetibles.
(***)
ÉS EL NO SABER
És el no saber
que esglaia.
El temor de no poder
obrir una finestra,
una porta, o la por
de no saber com arribar
a deixar-la ben closa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada