L'Albert Om li dedica el programa Islàndia d'avui i, sentint-lo i sentint anècdotes i talls de veu de la Tati em torno a emocionar, recordant-la.
M'encantava com escrivia la Tati. I com parlava. I com vivia. I com comunicava. I com va lluitar contra la seva malaltia.
Els seus articles eren emotius i savis, tenia una mirada atenta, curiosa i sensible cap al món que l'envoltava i les seves petites històries.
Avui rellegiré algun dels seus articles perquè vaig deixar instal·lat a la tauleta de nit el llibre que els recull "Un dia qualsevol".
I aquí al bloc deixo els enllaços a algunes notícies i articles que vaig publicar en el seu moment perquè també pugueu gaudir-ne vosaltres si voleu.
"Vacances"
Per si a algú li fa mandra entrar als diferents enllaços us deixo aquí un dels articles que més m'agraden dels que va escriure, "El millor equip del món" i el que li va fer el Quim Morales, el seu company del programa "La segona hora" de RAC1, el dia que va morir, "Em vaig perdre per trobar-te".
"El millor equip del món" de Tatiana Sisquella (19-3-2011)
En aquesta vida és important tenir un bon equip amb qui jugar la lliga del dia a dia. Aquests equips no surten als diaris ni juguen la Champions, però són els únics que ens poden apropar a la veritable victòria. El nostre equip ha de ser sòlid quan vénen rivals poderosos i atrevit quan la situació ho permeti. Cada jugador ha de tenir un lloc definit al camp, però tots han de saber com moure's perquè la bola giri cap on ha de girar. Segurament una de les claus d'aquest equip guanyador, compacte i sense esquerdes, és que no té una única estrella, sinó que, respectant els veterans i les gràcies naturals de cadascun dels jugadors, el protagonisme va circulant amb la mateixa fluïdesa amb què ho fa la vamba entre una porteria i l'altra. Perquè un rematador no és ningú si no hi ha qui li faci una bona centrada i un migcampista d'or no pot brillar sense una defensa emmurallada i contundent al darrere.
Els colors d'aquest equip s'han de portar al cor o no s'han de portar, i la seva pinya ha de ser tan densa que no se n'escapi mai cap pinyó. Aquest equip mai no s'ha de deixar menystenir per ningú per molt gran, fort i agressiu que sigui. No ha de tenir por, sinó respecte. El seu joc ha d'intentar ser net, divertit, ràpid i elegant. Sense estridències, amb gràcia, intens, però també proper i imperfecte.
Avui he vist com el meu equip corria darrere la pilota i lluitava per guanyar, una vegada més, el partit de la vida. Ens ha tocat un rival aspre, sec i que jugava brut, però ens hem mantingut ferms, constants, positius. No ha estat un partit fàcil, creieu-me, però com passa en els bons equips, en les pitjors situacions ha sortit el millor de cadascú de nosaltres. Per això, just abans que la pilota entrés a la porteria contrària, he pensat que el meu equip era el millor del món.
En aquesta vida és important tenir un bon equip amb qui jugar la lliga del dia a dia. Aquests equips no surten als diaris ni juguen la Champions, però són els únics que ens poden apropar a la veritable victòria. El nostre equip ha de ser sòlid quan vénen rivals poderosos i atrevit quan la situació ho permeti. Cada jugador ha de tenir un lloc definit al camp, però tots han de saber com moure's perquè la bola giri cap on ha de girar. Segurament una de les claus d'aquest equip guanyador, compacte i sense esquerdes, és que no té una única estrella, sinó que, respectant els veterans i les gràcies naturals de cadascun dels jugadors, el protagonisme va circulant amb la mateixa fluïdesa amb què ho fa la vamba entre una porteria i l'altra. Perquè un rematador no és ningú si no hi ha qui li faci una bona centrada i un migcampista d'or no pot brillar sense una defensa emmurallada i contundent al darrere.
Els colors d'aquest equip s'han de portar al cor o no s'han de portar, i la seva pinya ha de ser tan densa que no se n'escapi mai cap pinyó. Aquest equip mai no s'ha de deixar menystenir per ningú per molt gran, fort i agressiu que sigui. No ha de tenir por, sinó respecte. El seu joc ha d'intentar ser net, divertit, ràpid i elegant. Sense estridències, amb gràcia, intens, però també proper i imperfecte.
Avui he vist com el meu equip corria darrere la pilota i lluitava per guanyar, una vegada més, el partit de la vida. Ens ha tocat un rival aspre, sec i que jugava brut, però ens hem mantingut ferms, constants, positius. No ha estat un partit fàcil, creieu-me, però com passa en els bons equips, en les pitjors situacions ha sortit el millor de cadascú de nosaltres. Per això, just abans que la pilota entrés a la porteria contrària, he pensat que el meu equip era el millor del món.
"Em vaig perdre per trobar-te" de Quim Morales (8-2-2014)
Avui m'és impossible escriure res que no sigui pensant en tu, Tati. No t'enfadis, no em posaré melindrós ni sentimental. Sé que t'emprenyaries. Només vull explicar-te una altra aventura que m'has fet viure, una d'aquelles petites històries que tots t'hem explicat. Dijous te'n vas anar i divendres va ser un dia espantós. Te'n fas el càrrec, oi? De fet, la culpa és teva per fer-te estimar d'aquesta manera. Caçant converses a la redacció vaig sentir que estaries al Tanatori de Collserola i el cor em va dir que et vingués a veure. Encara que fos en el pitjor moment, volia ser a prop teu i transmetre afecte a aquesta família tan encantadora que tens -ves, si no, d'on hauria sortit algú com tu.
Després del programa vaig agafar el cotxe i cap a Collserola. Però com ja saps, Tati, sóc bastant burro i quan sento "Collserola" penso "Coi! Allà on hi ha la torre de telecomunicacions!" I resulta que el Tanatori és a més de 20 quilòmetres de la torre de les antenes. No ho sabia ni tenia la intenció de preguntar-ho fins que, després de dues hores de rellotge -t'ho ben juro- recorrent Vallvidrera i rodalia, em vaig rendir a l'evidència. Empassant-me l'orgull viril autosuficient, vaig demanar ajuda per venir a veure't.
Seguint indicacions fins a un tram final de carretera amb xiprers, vaig arribar al tanatori. Però no hi eres. No hi havia vetlla. Així doncs, mitja volta i cap a casa. I saps què? Després d'aquella odissea automobilística, quan m'asseia al cotxe, derrotat i capcot, et vaig trobar, Tati. Anava tan atabalat que no m'havia adonat que m'acompanyaves tot el viatge. A cada revolt tu hi eres. Més de dues hores en cotxe recordant-te i revivint-te. Converses, neguits, rialles, feina, trucades sense presses, festes perquè sí... Com que n'estàs tipa, no et diré que ets especial. Et diré que tens el do de fer que els altres ens hi sentim. Així entendràs, Tati, que per molt perduts que estiguem ara, mai podrem agrair-te prou la sort d'haver-te trobat.
Després del programa vaig agafar el cotxe i cap a Collserola. Però com ja saps, Tati, sóc bastant burro i quan sento "Collserola" penso "Coi! Allà on hi ha la torre de telecomunicacions!" I resulta que el Tanatori és a més de 20 quilòmetres de la torre de les antenes. No ho sabia ni tenia la intenció de preguntar-ho fins que, després de dues hores de rellotge -t'ho ben juro- recorrent Vallvidrera i rodalia, em vaig rendir a l'evidència. Empassant-me l'orgull viril autosuficient, vaig demanar ajuda per venir a veure't.
Seguint indicacions fins a un tram final de carretera amb xiprers, vaig arribar al tanatori. Però no hi eres. No hi havia vetlla. Així doncs, mitja volta i cap a casa. I saps què? Després d'aquella odissea automobilística, quan m'asseia al cotxe, derrotat i capcot, et vaig trobar, Tati. Anava tan atabalat que no m'havia adonat que m'acompanyaves tot el viatge. A cada revolt tu hi eres. Més de dues hores en cotxe recordant-te i revivint-te. Converses, neguits, rialles, feina, trucades sense presses, festes perquè sí... Com que n'estàs tipa, no et diré que ets especial. Et diré que tens el do de fer que els altres ens hi sentim. Així entendràs, Tati, que per molt perduts que estiguem ara, mai podrem agrair-te prou la sort d'haver-te trobat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada