Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

30 de des. 2017

Crònica d'un tens dinar de Nadal





(copio literalment la crònica que l'usuari @ModernetdeMerda va publicar com a fil al seu compte de Twitter el passat dia de Nadal, com a exemple del que està passant a les llars catalanes com a conseqüència del "Procés" )

Semblava impossible, però ha tornat a passar.

Us situo. Dinar de Nadal a casa dels meus pares. 10 persones, aquest cop. L'àvia Montse, els pares, el tiet divorciat amb els meus dos cosins, i la meva germana Sònia, amb el seu marit i la nena.

La meva mare i la Sònia fa temps que només es parlen per temes purament logístics. El procés ha distanciat mare i filla. Ho sabem tots, i tots intentem gestionar-ho com podem quan arriben aquests dies.

El tiet Santi també és de la corda taronja de la meva germana, tots dos unionistes convençuts, però ell mai no acostuma a treure el tema. Tampoc ho fa l'Òscar, parella de la Sònia. Experiència per una banda, prudència per l'altra.

La meva mare, voluntària de l'ANC i històrica votant independentista, diu que no sap què ha pogut passar-li a la seva filla perquè hagi acabat tan rabiüda. Però sí que ho sap: l'Òscar. "El pijet aquest". Quan ell hi és evita fer-ho evident.

Coneixedora de l'animadversió cap al seu marit, la Sònia, farta, ja va deixar entreveure que potser aquest any no vindrien al dinar de Nadal. "En principi no podrem". Allò no va agradar a la meva mare. "No, Manel, és l'altre que l'incita a fer-ho", li deia al meu pare.

Finalment, però, han vingut. Diria que a última hora els ha fallat el pla que tenien, perquè les cares eren per emmarcar. Han arribat els últims i ella ni s'ha saludat amb la mare; ell i la nena, sí. Encara cuida les formes, l'Òscar.

Tot ha començat a anar malament quan la meva mare els ha dit que aquella d'allà seria la seva taula, una taula petita apartada de la principal, perquè "no comptava que veníeu, m'ho vau dir ahir, i ja ho tenia organitzat d'una manera".

La Sònia s'ha posat feta una fúria. El tiet Santi, veient la malícia de la seva germana, ha intervingut en el tema. "Hi cabem tots perfectament, a la taula principal, Carme". La meva mare ha insistit que no, que ja ho tenia muntat. La resta, ja asseguts, callàvem.

La nena ja s'asseia a la taula petita. La Sònia, però, amenaçava de marxar. Fins que el tiet Santi s'ha aixecat i, agafant plat, coberts i copes, ha dit que ell s'asseuria amb ells tres a la petita. Mirades incòmodes, algun comentari gairebé imperceptible de "va, si us plau".

A la meva germana ja li ha anat bé el suport evident (per fi) del seu tiet, i per això ha optat per acatar la taula petita. Però ja es veia que allò no podia acabar bé de cap manera.

És llavors quan la Sònia ha tret d'una bossa sis ampolles Freixenet -prohibides a casa des del 2013- i les ha repartit per les dues taules abans d'asseure's amb un clarament insolent "bueno, bon Nadal, família".

Ningú ha fet cap comentari, però les mirades ho comentaven tot. I, sobretot, es dirigien cap a la meva mare, que ha fet veure que aquella provocació li era igual. Efectivament, li era igual. Ella ja tenia la decisió presa.

Un minut després, ha dut els galets i la carn d'olla a la taula principal i, a continuació, una plata de macarrons a la bolonyesa a la taula petita, amb un sobreactuat "que aprofiti". Aquella contraofensa ha estat culminant.

A l'Òscar, fluixet, se li ha escapat un "mala puta" al mateix temps que la meva germana, totalment irada, feia el gest d'escopir sobre la plata de macarrons. "¡Se acabó!".

El meu pare ha estat dels pocs que ha sentit el "mala puta" del gendre i de seguida s'ha aixecat, cridant que "ja podeu fotre el camp de casa meva, tu i la teva família".

"Mira, ara sí parla!", li ha respost l'Òscar, retraient-li el seu silenci fins llavors. "Ara sí QUE parla, gilipolles", ha saltat el meu cosí, remarcant molt el QUE. I ha començat una discussió a crits que ha acabat amb un "Golpistas!" per part de l'Òscar.

Ha estat escoltar aquesta paraula i el meu pare li ha ventat al gendre una bufetada severa que ha fet plorar la nena. La meva germana no se'n sabia avenir. "¡Nos vamos!", ha cridat. "Salvatges!".

"Se van las empresas y ahora nos vamos nosotros. ¡Os lo habéis cargado todo!", ha dit l'Òscar mentre agafava l'americana i la nena. "Como lo de la ETA pero más radicales".

En aquell precís moment, l'altra cosina, la Berta, fins llavors desapareguda, ha alçat el mòbil amb el braç i d'allà ha començat a sonar Núria Feliu a un volum impossible. Era el tema "Ja us he reconegut". Preciós. A tope.

Ho ha fet com a acte reivindicatiu. I diria que igual de reivindicativa ha estat la reacció de l'Òscar, ja enfilant el passadís: "La que faltaba. Esta imbécil, viviendo de las subvenciones toda la vida. No me extraña que les guste."

A Núria Feliu no se l'ataca davant de la meva mare. L'Òscar ha comès un error colossal. Però crec que també ha estat un greu error el ganivet de peix que ha sortit volant de les mans de la meva mare.

Un error, sobretot, de càlcul. Perquè en comptes de tocar l'Òscar, el ganivet ha anat a parar al tors del tiet Santi, que també era al passadís per acomiadar-los. Ha caigut fulminat a terra.

Davant aquell intent d'atac, de la butxaca de l'Òscar ha aparegut -no sé com- una pistola i el boig ha començat a bramar, amb la nena en braços, "ganamos una vez y os volveremos a ganar!". Ha disparat al sostre. Horrorós.

La Sònia, folla: "¡Óscar, aquí no!". I se l'ha endut escales avall, marxant ella i la seva família d'aquella casa probablement per sempre. Qui sap si els tornarem a veure mai més.

A tot això, els cosins han anat corrents a socórrer el seu pare i m'ha semblat intuir des de lluny que encara era amb vida. En tot cas, se l'han endut corrent cap al Clínic, no ho sé, ja ens ho explicaran.

A la meva mare no li ha sabut gens de greu la situació, perquè "no és el primer cop que passa una cosa així ni serà l'últim, ja ho sabeu". I sobre el tiet, ens ha instat a que ens calméssim perquè "¿és unionista o no és unionista?". Té raó.

Ara camino pel passadís i fa basarda veure-hi aquell forat de bala. Quan penso que podria haver anat a parar a qualsevol de nosaltres... Normal que al final els galets no tinguessin gust de res, amb l'angoixa que acumulàvem. No hem dinat bé.

Pel que he anat veient a tot arreu, però, el que ha passat avui a casa ha passat més o menys a tots els dinars de Nadal. Vaja, res que no hagi passat els últims anys repetidament a cada llar de Catalunya.

Encara recordo el Nadal del 2013. Fou l'últim any bo. Aquell any encara érem 23 a taula. I fins aleshores no havíem parlat mai de política.