Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

30 de des. 2017

Crònica d'un tens dinar de Nadal





(copio literalment la crònica que l'usuari @ModernetdeMerda va publicar com a fil al seu compte de Twitter el passat dia de Nadal, com a exemple del que està passant a les llars catalanes com a conseqüència del "Procés" )

Semblava impossible, però ha tornat a passar.

Us situo. Dinar de Nadal a casa dels meus pares. 10 persones, aquest cop. L'àvia Montse, els pares, el tiet divorciat amb els meus dos cosins, i la meva germana Sònia, amb el seu marit i la nena.

La meva mare i la Sònia fa temps que només es parlen per temes purament logístics. El procés ha distanciat mare i filla. Ho sabem tots, i tots intentem gestionar-ho com podem quan arriben aquests dies.

El tiet Santi també és de la corda taronja de la meva germana, tots dos unionistes convençuts, però ell mai no acostuma a treure el tema. Tampoc ho fa l'Òscar, parella de la Sònia. Experiència per una banda, prudència per l'altra.

La meva mare, voluntària de l'ANC i històrica votant independentista, diu que no sap què ha pogut passar-li a la seva filla perquè hagi acabat tan rabiüda. Però sí que ho sap: l'Òscar. "El pijet aquest". Quan ell hi és evita fer-ho evident.

Coneixedora de l'animadversió cap al seu marit, la Sònia, farta, ja va deixar entreveure que potser aquest any no vindrien al dinar de Nadal. "En principi no podrem". Allò no va agradar a la meva mare. "No, Manel, és l'altre que l'incita a fer-ho", li deia al meu pare.

Finalment, però, han vingut. Diria que a última hora els ha fallat el pla que tenien, perquè les cares eren per emmarcar. Han arribat els últims i ella ni s'ha saludat amb la mare; ell i la nena, sí. Encara cuida les formes, l'Òscar.

Tot ha començat a anar malament quan la meva mare els ha dit que aquella d'allà seria la seva taula, una taula petita apartada de la principal, perquè "no comptava que veníeu, m'ho vau dir ahir, i ja ho tenia organitzat d'una manera".

La Sònia s'ha posat feta una fúria. El tiet Santi, veient la malícia de la seva germana, ha intervingut en el tema. "Hi cabem tots perfectament, a la taula principal, Carme". La meva mare ha insistit que no, que ja ho tenia muntat. La resta, ja asseguts, callàvem.

La nena ja s'asseia a la taula petita. La Sònia, però, amenaçava de marxar. Fins que el tiet Santi s'ha aixecat i, agafant plat, coberts i copes, ha dit que ell s'asseuria amb ells tres a la petita. Mirades incòmodes, algun comentari gairebé imperceptible de "va, si us plau".

A la meva germana ja li ha anat bé el suport evident (per fi) del seu tiet, i per això ha optat per acatar la taula petita. Però ja es veia que allò no podia acabar bé de cap manera.

És llavors quan la Sònia ha tret d'una bossa sis ampolles Freixenet -prohibides a casa des del 2013- i les ha repartit per les dues taules abans d'asseure's amb un clarament insolent "bueno, bon Nadal, família".

Ningú ha fet cap comentari, però les mirades ho comentaven tot. I, sobretot, es dirigien cap a la meva mare, que ha fet veure que aquella provocació li era igual. Efectivament, li era igual. Ella ja tenia la decisió presa.

Un minut després, ha dut els galets i la carn d'olla a la taula principal i, a continuació, una plata de macarrons a la bolonyesa a la taula petita, amb un sobreactuat "que aprofiti". Aquella contraofensa ha estat culminant.

A l'Òscar, fluixet, se li ha escapat un "mala puta" al mateix temps que la meva germana, totalment irada, feia el gest d'escopir sobre la plata de macarrons. "¡Se acabó!".

El meu pare ha estat dels pocs que ha sentit el "mala puta" del gendre i de seguida s'ha aixecat, cridant que "ja podeu fotre el camp de casa meva, tu i la teva família".

"Mira, ara sí parla!", li ha respost l'Òscar, retraient-li el seu silenci fins llavors. "Ara sí QUE parla, gilipolles", ha saltat el meu cosí, remarcant molt el QUE. I ha començat una discussió a crits que ha acabat amb un "Golpistas!" per part de l'Òscar.

Ha estat escoltar aquesta paraula i el meu pare li ha ventat al gendre una bufetada severa que ha fet plorar la nena. La meva germana no se'n sabia avenir. "¡Nos vamos!", ha cridat. "Salvatges!".

"Se van las empresas y ahora nos vamos nosotros. ¡Os lo habéis cargado todo!", ha dit l'Òscar mentre agafava l'americana i la nena. "Como lo de la ETA pero más radicales".

En aquell precís moment, l'altra cosina, la Berta, fins llavors desapareguda, ha alçat el mòbil amb el braç i d'allà ha començat a sonar Núria Feliu a un volum impossible. Era el tema "Ja us he reconegut". Preciós. A tope.

Ho ha fet com a acte reivindicatiu. I diria que igual de reivindicativa ha estat la reacció de l'Òscar, ja enfilant el passadís: "La que faltaba. Esta imbécil, viviendo de las subvenciones toda la vida. No me extraña que les guste."

A Núria Feliu no se l'ataca davant de la meva mare. L'Òscar ha comès un error colossal. Però crec que també ha estat un greu error el ganivet de peix que ha sortit volant de les mans de la meva mare.

Un error, sobretot, de càlcul. Perquè en comptes de tocar l'Òscar, el ganivet ha anat a parar al tors del tiet Santi, que també era al passadís per acomiadar-los. Ha caigut fulminat a terra.

Davant aquell intent d'atac, de la butxaca de l'Òscar ha aparegut -no sé com- una pistola i el boig ha començat a bramar, amb la nena en braços, "ganamos una vez y os volveremos a ganar!". Ha disparat al sostre. Horrorós.

La Sònia, folla: "¡Óscar, aquí no!". I se l'ha endut escales avall, marxant ella i la seva família d'aquella casa probablement per sempre. Qui sap si els tornarem a veure mai més.

A tot això, els cosins han anat corrents a socórrer el seu pare i m'ha semblat intuir des de lluny que encara era amb vida. En tot cas, se l'han endut corrent cap al Clínic, no ho sé, ja ens ho explicaran.

A la meva mare no li ha sabut gens de greu la situació, perquè "no és el primer cop que passa una cosa així ni serà l'últim, ja ho sabeu". I sobre el tiet, ens ha instat a que ens calméssim perquè "¿és unionista o no és unionista?". Té raó.

Ara camino pel passadís i fa basarda veure-hi aquell forat de bala. Quan penso que podria haver anat a parar a qualsevol de nosaltres... Normal que al final els galets no tinguessin gust de res, amb l'angoixa que acumulàvem. No hem dinat bé.

Pel que he anat veient a tot arreu, però, el que ha passat avui a casa ha passat més o menys a tots els dinars de Nadal. Vaja, res que no hagi passat els últims anys repetidament a cada llar de Catalunya.

Encara recordo el Nadal del 2013. Fou l'últim any bo. Aquell any encara érem 23 a taula. I fins aleshores no havíem parlat mai de política.

26 de des. 2017

Nadala 2017


22 de des. 2017

No aconsegueixo estar tan content com sembla que hauria d'estar...







Ja tenim resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 21D.
Sento els representants dels partits independentistes, llegeixo el Vicent Partal a Vilaweb, escolto els comentaris que surten a la premsa internacional i... sembla que hauria d'estar molt content, però... no aconsegueixo estar tan content com sembla que hauria d'estar...

Ahir vaig estar a la Mesa electoral de Calders.
Vam tenir una grandíssima participació: un 87'61 %, 672 persones d'un cens de 767 votants. Al llarg del dia estàvem molt contents perquè semblava que superaríem la participació d'altres vegades i així va ser.
Però quan vam començar l'escrutini i anàvem fent piles de paperetes de cada partit, vèiem que anaven sortint més i més paperetes de Ciutadans. A Calders van obtenir 55 (!) vots superant de molt els 13 que havien obtingut el 2015 i això, en un poble petit de la Catalunya interior ple d'estelades pels balcons, feia presagiar que a nivell nacional podia ser molt pitjor.
I així ha estat.
El partit de la Inés Arrimadas ha guanyat les eleccions amb 1.102.099 vots (25'37%): 37 escons.

  • Sí, d'acord, si ajuntem els vots de Junts per Catalunya, ERC i la CUP sumem 2.063.361 i un 47'49 % de l'electorat. I segurament formarem govern amb un total de 70 escons. I hem augmentat una mica el suport obtingut en les darreres conteses (9N, 27S, 1O...sempre una mica més...)...
  • Sí, d'acord, el PP s'ha fotut una castanya de campionat i només ha tret 3 diputats i no tindrà ni grup propi al Parlament i l'ambigüitat dels Comuns també s'ha castigat i perden diputats...
  • Sí, d'acord, eren unes eleccions imposades i hi hem concorregut en unes condicions injustes i dificilíssimes amb candidats a l'exili i a la presó, amb una intervenció dels mitjans de comunicació i les institucions, amb amenaces judicials constants...

Però malgrat això, o potser gràcies a això, jo pensava que l'electorat català tindria una reacció contundent davant de totes les injustícies i  agressions rebudes. I esperava que superaríem el 50 % i que finalment es constataria que l'independentisme i el suport a la democràcia tindria un suport majoritari en escons i en percentatge de vots.
I no ha estat així.
I malgrat que segurament hem fet un pas més en el camí que ens acabarà portant indefugiblement a la independència i que potser d'aquí a un temps veig coses que ara no sóc capaç de veure que em faran ser més optimista, avui tinc una sensació estranya i agredolça.

I no és que estigui desanimat respecte del meu objectiu, ni hagi perdut la il·lusió ni les ganes de lluitar per aconseguir la independència. És un sentiment d'incomprensió davant tanta gent que veu i valora les coses de manera tan diferent a com les veu tanta gent que tinc al meu voltant.
Jo penso que la independència, més enllà d'un anhel identitari, és un anhel de democràcia i de canvi de la realitat perversa, corrupta i mediocre en què ens trobem ara, immersos en un Estat que ens tracta de manera injusta i ens humilia perquè no aconsegueix veure'ns doblegats: ni convençuts ni sotmesos. 
Però veig que això no és una tesi que es pugui imposar a qui encara no és capaç de veure-la amb els seus propis ulls. No hi ha campanya possible per convèncer als qui no volen ser convençuts i només el temps i les barbaritats que van cometent contra Catalunya (com les càrregues policials del 1O, com els empresonaments arbitraris i injustos dels polítics catalans, etc) aniran fent créixer mica a mica el suport a aquestes tesis.
Estic convençut que cada vegada serem més els qui donarem suport a l'independentisme. Dins i fora de Catalunya. Perquè no és només una lluita per la independència política identitària sinó que és el desig d'escapar d'un model injust, corrupte, antidemocràtic, insostenible, pervers...
Estic convençut que d'aquí a un temps aconseguirem la independència.
Però havia dipositat massa esperances en que aquestes eleccions ens podien permetre fer un pas endavant més gran del que ara em sembla que podrem fer.
Jo que anava animant tothom amb l' "Ara sí que sí!", quan els deia que creia que aniria molt bé, sovint acabava dient "...però no ho sé, eh? potser em fotré una castanya...".
I una mica me l'he fotut.

"Eres massa optimista" em diuen.
I segueixo llegint i sentint opinions que criden a l'optimista i fan lectures optimistes dels resultats... I sento una certa eufòria en alguns cercles propers...
Deu ser que és final de trimestre i estic exhaust de moltes coses... potser d'aquí a uns dies ho veig diferent, potser passen coses que m'ho facin veure diferent...però avui...
...no aconsegueixo estar tan content com sembla que hauria d'estar...

Acabo amb els resultats de Calders:

18 de des. 2017

"I believe in You" (Michael Bublé)

Com tantes coses bones... ho he descobert per casualitat...
M'ha agradat la cançó i també el vídeo... m'han vingut ganes de poder ser el protagonista al costat de l'Anna...
I que em perdonin els "diabètics"... de tant en tant em passo amb el sucre... ja ho sé...
Però potser a algú altre també li agrada...
"I believe in You" de Michael Bublé

16 de des. 2017

Ha passat un any i hem collit les olives

El 9 de desembre del 2016 va morir inesperadament el Josep Alarcón, el Xep, el meu sogre. Fa pocs dies va fer l'any.
El 9 de desembre del 2017 jo ho tenia molt present i volia dedicar-li un espai al picalapica, però acabava d'arribar de Brussel·les amb totes les emocions viscudes i també d'això volia fer-ne una notícia. Vaig dubtar un moment què havia de fer i vaig pensar en com era el Xep...
Estic segur que a ell li hagués semblat bé que dediqués la notícia a Brussel·les perquè ell era així i preferia dedicar l'energia als vius. Ara em ve al cap com se'n fotia quan veia que la seva dona començava el diari mirant les necrològiques i tan pendent dels morts... ell preferia estar pendent dels vius!
Després d'aquell dia he tingut molta feina i fins avui no he pogut acabar de posar negre sobre blanc el que volia dir, però sé que no és gens important que aquesta notícia surti avui en comptes del dia 9. Almenys per a ell i per a mi.

Resulta que com a homenatge a l'aniversari del seu traspàs vam fer una missa i vam anar al cementiri, però el mateix dia 9 de desembre vam fer-li un altre tipus d'homenatge. I crec que aquest li devia agradar més...

A casa tenim una olivera.
Cada any el Xep ens venia a collir les olives i després se les emportava a casa seva i les confitava a partir d'una recepta que tenia en el seu llibre de "pocions màgiques" (la fórmula per fer la ratafia, la de les olives i ves a saber quantes coses més). Aquest any no teníem clar què havíem de fer amb les olives, faltant ell, i vam anar deixant passar els dies. Però les olives ja feia dies que estaven a punt per ser collides i el dia 9, el dia que feia l'any que s'havia mort i que teníem la Dolors a casa, em va semblar que era un bon dia per anar-les a collir.
Vaig baixar amb les escales, em vaig enfilar a l'olivera i vaig començar a collir-les. Feia un dia fred, però clar i assolellat. El Roc em va ajudar una mica, però també vaig estar molta estona sol, buidant les branques i anar posant les olives a la galleda, pensant que allò era una cosa que feia ell i sentint-me molt bé, fent-la jo, pensant en ell. Quan va ser l'hora de dinar encara en quedaven unes quantes. No gaires.
A la tarda, havent dinat, vam parlar una estona amb l'Anna i la Dolors i inevitablement va sorgir el record del Xep. Vam acabar tots plorant i abraçant-nos i jo els vaig explicar que m'havia agradat molt estar collint les olives aquell dia i que, si també volien fer-ho, en quedaven unes quantes.
Vam baixar tots tres i vam acabar de collir-les totes amb una agradable sensació de pau i serenitat.

No tinc res en contra que anem a portar flors al cementiri o li fem misses, però tinc claríssim que el Xep està molt més en la nostra olivera que al cementiri. O al bosc de tardor entremig dels bolets, o a la vora del riu entre els pescadors, o davant del mar collint pedres i petxines...

Fa un any que va marxar, però en aquest any m'he trobat unes quantes vegades que em feia l'ullet, que notava proper el seu record... Com aquest dia que estava collint les olives... Em sembla que ara cada any m'agradarà més collir les olives i serà una manera més de mantenir viu el seu record. Perquè, tan cert com que va marxar, ho és que també és present en un munt de coses que vam compartir i que, si no les oblidem, ens permeten mantenir viu el seu record i la seva presència latent.
Una aclucada d'ull i petons de colors!





14 de des. 2017

"El primer dia d'octubre" (un documental)

Avui falta una setmana per a les eleccions del 21D.
És un bon dia per buscar 37 minuts i veure aquest documental (produït per "Directa" i "Agència UO") que ens permet reviure el que va passar en el referèndum de l'1 d'octubre.
Quin dia tan emocionant!
Cada cop que el recordo m'emociono i veient aquest documental també us emocionareu recordant i revivint com vam defensar els col·legis electorals, com ens vam organitzar, com de valents i dignes vam ser...
I, sobretot, ara és moment de recordar una cosa molt important:
Van dir que no hi hauria referèndum i no van poder-ho evitar!
Ens vam organitzar, vam ser valents i vam fer-ho, tot i que deien que no es podia fer i potser encara diuen que no es va fer.
I això és el que penso que farem ara que ens diuen que no hi haurà República... Ens organitzarem, serem valents i ho farem!
Ara sí que sí!

13 de des. 2017

Serveis mínims: "Tan bé amb mi" (una cançó)

Ja ha sortit el disc de la Marató de TV3 del 2017, dedicada a les malalties infeccioses.
Com sempre té bones cançons i potser una de les més ben aconseguides i que més m'ha agradat ha estat la versió que fan els "Love of Lesbian" de l'èxit dels The Cure, "Close to me", que han titulat com a "Tan bé amb mi".
No tinc temps per explicar-vos res més.
Escolteu-la i gaudiu de la seva energia i la seva frescor.

9 de des. 2017

Brussel·les: ha valgut la pena!

Són les 9 de la nit i el bus comença a marxar de Brussel·les per tornar-nos a casa. D'aquí a una estona m'adormiré i quedaran una mica més difuminades les sensacions d'aquest dia fantàstic, emotiu i històric. Per això m'afanyo a fixar-les sobre el paper...

Vam dormir menys de 4 hores per agafar un autocar a les 5 de la matinada del dimecres dia 6. Vam fer més de 18 hores de viatge. Vam llevar-nos d'horeta altre cop i vam fer ruta fins a Brussel·les. Vam passar tot un dia al carrer, amb impermeable, mullant-nos, amb fred i vent. I ara ens tornem a esperar un munt d'hores de viatge nocturn (com a mínim 15). I no hem fet cap àpat ben fet en 2 dies.
Però davant d'això només puc dir que:
1.- Aquest sacrifici és volgut i petit al costat del que estan fent els nostres polítics a la presó i a l'exili.
2.- Ha valgut la pena

Ha valgut la pena veure Brussel·les plena de catalans (les primeres xifres parlen de 45.000 persones, però tothom diu que havíem de ser molts més) manifestant el nostre compromís amb la República Catalana i els nostres governants. Ser una gota més dins del mar de catalans que hem inundat la capital belga. Veure el Parc du Cinquantanaire ple a vessar de persones de totes les edats i condicions, amb banderes i pancartes i amb il·lusió i somriures altre cop. I anar desfilant en comitiva pels carrers de la ciutat cívicament, pacíficament, cantant consignes.
I arribar a l'escenari final i emocionar-nos sentint els nostres consellers a l'exili:
  • La Clara Ponsatí dient que avui tots érem mestres perquè estàvem donant una lliçó de dignitat i esperança.
  • El Toni Comín, desfermat, acusant el govern espanyol de tenir por per haver retirat les ordres d'extradició, de teinr por que la justícia belga ens donés la raó a nosaltres i els deixés en ridícul a ells.
  • Sentir diversos parlamentaris de diferents països europeus donar-nos suport.
  • I, finalment, sentir el nostre President ("És Puigdemont, el nostre President") donar-nos les gràcies pel suport que els estem donant a ells i demanar-nos que perseverem per assolir finalment l'objectiu anhelat.
Em sento orgullós i privilegiat d'haver estat a Brussel·les.
Una nova fita col·lectiva, un nou gest, una nova demostració que som molts i que anem de debò. Que no ens han espantat ni les porres de l'u d'octubre, ni l'aberrant intervenció del 155, ni les denúncies, querelles i amenaces, ni les mentides que propaguen per tots els mitjans de comunicació que poden controlar. Que no ens ha fet por ni mandra gastar-nos els diners i fer un llarg viatge per demostrar al món sencer que volem i mereixem la independència.

I ja queda menys!

Acabo amb una apreciació més íntima i personal.
En l'experiència a Brussel·les ens hi ha acompanyat el meu pare. Amb 74 anys, era el més veterà del nostre autobús i, si jo no us ho digués, ningú sabria que ell és nascut a Cuenca (España). Per tot això per a mi ha estat molt emotiu veure'l voltar per Brussel·les amb la senyera penjada a l'esquena i cantant al meu costat proclames a favor de la independència. Per això a la sèrie final de fotos li he reservat un petit monogràfic final, perquè em sento agraït i orgullós que ens hi hagi acompanyat i perquè em sembla un clar indici que guanyarem. Un senyor de 74 anys que va néixer a Espanya i s'ha sentit espanyol (i català) durant molts anys ha estat disposat a passar 3 dies d'incomoditats per cridar que, ell també, vol la independència de Catalunya d'aquesta estat que no ens deixa ser...
Encara teniu algun dubte?
Guanyarem!
Ara sí que sí!























2 de des. 2017

Serveis mínims: llaços grocs

Fa dies que anem amunt i avall amb els llaços grocs.
Però fa menys dies que em van passar un vídeo del pont de Calatrava de Barcelona, engalanat amb plàstic groc a banda i banda i em va semblar molt bonic: simbòlic, emotiu, eficient i senzill d'aconseguir.
Vaig plegar de treballar i vaig anar al súper a comprar bosses de deixalles grogues per engalanar casa meva: la barana i l'olivera amb 10 llaços de suport als 10 catalans que encara estan a la presó per culpa de les seves idees.



I encara fa menys dies, em van passar un bonic vídeo de la cançó "Tie a yellow ribbon round the old oak tree" (versió dels Dawn) que explica l'origen (si non è vero è ben trovato) de la tradició del llaç groc en suport dels presos.
Sembla ser que un home que havia estat condemnat a molts anys de presó. Davant d'aquest escenari li va dir a la seva dona que si podia refer la seva vida, ho fes. Quan va complir condemna, va contactar amb ella i li va dir que sortia i volia saber si ella havia refet la vida o encara l'esperava. Li va dir que si encara l'esperava li deixés un llaç groc penjat al roure de l'entrada. Va arribar al poble i no gosava mirar el roure per por de no trobar-hi cap cinta, però, quan va alçar la vista no va veure-hi un llaç... n'hi va veure desenes i desenes per totes les branques... I sembla ser que aquest és un possible origen del llaç groc.
Us deixo el vídeo: