Gràcies per tot, mare

Avui, 5 de novembre de 2017, la meva mare ha fet 70 anys.
Hem celebrat un dinar familiar en el qual els fills i "conseqüencies" li hem regalat un àlbum recopilatori de la seva vida.
Per tancar aquest àlbum he fet un escrit (subscrit per tothom) en que faig una lloança dels sacrificis que ha fet per nosaltres i dels valors que ens ha inculcat i, com a homenatge públic, el transcric aquí al bloc.

Després d’estar preparant les diverses pàgines que configuren aquest àlbum, el primer sentiment que ens ve al cap és el de reconeixement i agraïment davant de la immensa capacitat de sacrifici i generositat que has assumit al llarg de la teva vida, en benefici de la teva família.
Potser no n’havíem estat prou conscients, però ara ens n’adonem quan mirem com vas deixar enrere horitzons professionals i fins i tot aficions o potser relacions personals per centrar-te amb plena dedicació a tirar endavant una família de 5 fills.
Ara que aquests fills hem esdevingut pares ens adonem de les renúncies que comporta la paternitat. Són renúncies que es fan de gust, però renúncies al cap i a la fi. Es perd intimitat de parella, es perd temps lliure, es perd energia i fins i tot es perd capacitat econòmica per dedicar a altres coses. Quan els fills es  van fent grans mica a mica es van recuperant algunes d’aquestes parcel·les, però...
...quan mirem el pas de la teva vida en aquest àlbum i et veiem somrient a Mallorca, enamorada i amb ganes de menjar-te el món, pensem que tu potser vas tardar massa anys a poder recuperar aquelles parcel·les perdudes perquè vas anar encadenant maternitats durant molts anys i que potser algunes ja no vas ser a temps de recuperar-les...
I tenim la sensació que mai no hi va haver un retret en veu alta per aquestes pèrdues. Sempre t’hem tingut al costat, pendent de tot, tenint-ho sempre tot a punt perquè poguéssim anar creixent sense que ens faltés de res (la nevera plena, el menú decidit, el plat a taula, la roba neta i planxada, el suport logístic a qualsevol cosa que ens fes falta, la paraula d’ànim davant de les ensopegades...), valorant tot el que fèiem, animant-nos a tirar endavant per poder arribar a esdevenir les persones de bé en què ens hem convertit.
I tot això sense cap afany de protagonisme, sempre un pas enrere, amb discreció i humilitat, amb aquell somriure orgullós i emocionat cada cop que una cosa ens sortia bé.
De manera que hem anat creixent segurs i confiats, sense adonar-nos de la importància del teu desagraït paper d’actriu secundària, sense el qual no haguéssim pogut arribar tan enllà com hem arribat.

I a part d’aquesta immensa generositat i gran discreció, creiem que hi ha una característica que sempre t’ha acompanyat al llarg de tot aquest temps que has acompanyat el nostre creixement com a persones i l’educació que ens vau donar: el respecte i la llibertat.
Des de ben petits has respectat i acceptat les decisions que hem anat prenent i tenim la sensació de no haver-nos sentit mai jutjats per aquestes decisions que vam anar prenent. Escoltaves els nostres arguments i acceptaves amb un somriure el que havíem decidit. I si mai ens ha sortit alguna cosa malament, no recordem haver sentit retrets ni “Veus? ja t’havia dit jo que...”. Sempre ens ha semblat que per a tu el respecte a les nostres intimitats (nosaltres que t’havíem “robat” la teva) ha estat sagrat i només has aspirat a que poguéssim ser feliços en les nostres vides, fos quin fos el camí que triéssim per aconseguir-ho, sense demostrar massa si t’agradava o no aquest camí, respectant sempre les nostres decisions i fent-nos costat en tot moment.

Agafem una mica de distància, mirem tot això que has estat capaç de fer amb nosaltres durant tant de temps i ens sentim incapaços de fer-ho tan bé. Potser és una qüestió generacional, però no estem disposats a fer l'enorme sacrifici personal que vas fer tu amb nosaltres per educar els nostres fills. I d’altra banda no sabem si, quan siguin més grans, tindrem la mateixa capacitat que tu vas tenir amb nosaltres de ser al seu costat recolzant-los sense jutjar-los i respectant les seves decisions, el dia que no ens acabin d’agradar.

Ens n’adonem que no era gens fàcil i que ho has fet molt bé.
I que segurament mai no t’ho havíem dit.
Així que no podem fer altra cosa que agrair-te moltíssim tot el que has fet per nosaltres i esperar que t’haguem pogut retornar una petita part del que ens vas donar, en forma de petites alegries i satisfaccions cada cop que assolíem algun petit èxit o et demostràvem que érem feliços. És el mínim que et mereixes: que tots siguem el màxim de feliços perquè puguis sentir que va valer la pena tot el que vas fer.

Moltíssimes gràcies per tot, mare.
T’estimem!

5 de novembre de 2017
(70 anys Ana Codorniu)