Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

30 de nov. 2017

Serveis mínims: dues cançons

Dues cançons poc comercials i poc conegudes que he descobert fa poc:

1.- "Vaixells de paper" de TANCAT PER DEFUNCIÓ. Un grup de Sabadell que va tenir un cert ressò els anys 90 i que portava uns 15 anys de silenci. Regust de cançons d'altres anys amb una bonica harmònica...

2.- "Prats verds" de LAKASTE. Només sé d'aquest grup que va guanyar el concurs SONA9 l'any 2016 i que el seu primer disc es diu "Desastres naturals", però l'altre dia vaig sentir aquesta cançó i em va agradar el timbre de la cantant i la musicalitat de tot el tema.

A veure si a algú n'hi agrada alguna...


27 de nov. 2017

Serveis mínims: una improvisació brutal!

Teniu 10 minuts?
Us agrada Supertramp?
Us agraden les improvisacions que fan els músics en directe durant un concert?
Us agrada "Another Man's Woman"?

Si heu contestat "sí" a les anteriors preguntes... al·lucinareu!
Ho vaig trobar per beneïda casualitat mentre havia deixat que el Youtube m'anés enllaçant cançons de Supertramp mentre corregia...

Una versió en directe del 1997 al Royal Albert Hall de Londres amb un piano fantàstic, ujn baix trapella i una banda sencera en estat de gràcia!!

25 de nov. 2017

Serveis mínims: un vídeo

El dia 25 de novembre se celebra el Dia Internacional contra la Violència vers les dones.
Em sembla increible i tristíssim que encara haguem d'estar batallant en aquests temes tan obvis, però casos com les recents agressions sexuals de "La manada" i els molts assassinats que encara es continuen cometent ens indiquen que queda camí per recórrer i que ens hem de seguir educant en el respecte.
I una de les lliçons més bàsiques és que els homes aprenguem que "No és no".
En aquest sentit he trobat aquest vídeo que m'ha semblat molt enginyós, al mateix temps que molt clarivident i contundent.
Gaudiu-lo!

21 de nov. 2017

Serveis mínims: un consell

Sí, estimats lectors, ja hem arribat al període dels serveis mínims...

I avui us deixo només un consell que l'altre dia vaig llegir i em va emocionar pel que té d'obvi.
Només us he de dir que quan vaig arribar a casa, el vaig posar en pràctica i em vaig quedar la mar de bé.

Gràcies, Josep Rull!


16 de nov. 2017

31 dies, 5 setmanes i fins que calgui

Avui intentaré no allargar-me massa perquè la gent ja està força saturada.

1.- 31 DIES
Jordi Sánchez i Jordi Cuixart porten 31 dies a la presó: un mes.
Un fet totalment injust, arbitrari i mancat de garanties democràtiques.
NO us oblidem. NO esteu sols. Seguirem reclamant la vostra llibertat i esperem que no trigui gaire a arribar.

2.- 5 SETMANES
Queden 5 setmanes exactes per a les eleccions del 21D. I hem d'estar previnguts que aquestes setmanes seran un exemple de "mediastorm" (tempesta mediàtica) a la màxima potència. Declaracions tergiversades, escapçades, descontextualitzades i directament mentides... Molts dels mitjans de comunicació del nostre entorn ja fa temps que ens han demostrat que tot és possible i que no tenen cap escrúpol ni codi deontològic ni respecte per la professió, així que hem d'estar preparats per llegir i escoltar coses que pretendran desmoralitzar-nos o dividir-nos.
Ni cas!
Els partits independentistes saben perfectament el que estan fent i ho estan fent molt bé. Si han fet 3 llistes en comptes d'una llista unitària és perquè això els dóna més possibilitats. Tenen clar l'objectiu comú i guanyi qui guanyi posaran al capdavant de la Generalitat a l'única persona que pot ocupar aquest lloc legítimament: Carles Puigdemont.
Que res no ens distregui de l'objectiu prioritari: anar TOTS  a votar i aconseguir una majoria independentista, com més àmplia millor.

3.- FINS QUE CALGUI
Si el 21D guanyem les opcions independentistes, el dia 22 no serem independents, però farem unes quantes passes més -i decisives- per aconseguir-ho.
Tenim molt bones cartes per tot el que hem aconseguit amb la internacionalització del conflicte i la demostració del nostre caràcter pacífic, cívic i democràtic. Si reblem aquestes cartes amb una majoria suficientment qualificada, el món que ens observa seguirà decantant la seva opinió en favor nostre.

A l'altre cantó, Espanya s'està descomposant amb seriosíssims problemes a molts nivells:
  • dèficits democràtics i jurídics escandalosos i flagrants, 
  • casos gegants i múltiples de corrupció, 
  • problemes gravíssims a nivell econòmic que estan a punt d'empitjorar, d'una banda quan deixin de comprar-li el deute i pugi la prima de risc, i de l'altra quan comencin els problemes per pagar les pensions
Tinc la sensació que el món mira aquest procés i veu això que us estic explicant:
  • d'una banda, un estat espanyol que actua d'una manera en que es desacredita a ell mateix i incompleix contínuament les normes de joc més bàsiques.
  • d'altra banda, una nació catalana que actua amb seny, prudència, determinació, valentia i basant-se sempre en els valors democràtics.
I veient-ho d'aquesta manera, aquesta partida només té un possible final.
I és bo.
Però hem de jugar bé les nostres cartes. Hem d'escoltar bé els senyals que ens envolten per no cometre errors ni precipitacions.
Si ho fem bé, el món ens anirà recolzant i ens ajudarà a assolir els nostres objectius.
Tot anirà confluint i acabarem reeixint.
I els nostres dirigents ho estan fent molt bé.

Passaran mesos (paciència), intentaran desanimar-nos (perseverança) i fer-nos desviar de l'objectiu (perspectiva), però si ens mantenim confiats, units i valents al costat dels nostres polítics, junts aconseguirem l'anhelat objectiu.

Ara sí que sí!

14 de nov. 2017

Mobilitzats!

Portem molts dies mobilitzats!
Jo compto que això va començar accidentalment amb l'atemptat de Barcelona del 17 d'agost. L'excel·lent gestió que en va fer el cos de Mossos d'Esquadra, el mal rotllo que es va generar entre Catalunya i Espanya arrel de les competències i la falta de col·laboració contra el terrorisme, el vincle d'agraïment que es va establir entre Mossos i població civil i la manera com la manifestació del 26 d'agost va mostrar el "desafecte" entre Catalunya i la Monarquia i el Govern espanyol, crec que va generar un caldo de cultiu que ens va permetre agafar embranzida per tot el que ens venia amb la Diada de l'11 de setembre i el posterior Referèndum.
A partir d'aquí compto les meves mobilitzacions:
  • 26 d'agost: vaig a la manifestació antiterrorista "No tinc por!" de Barcelona amb el Roc.
  • 11 de setembre: amb tota la família i una bona colla de Calders anem un cop més a la mani de la Diada a Barcelona.
  • 20 de setembre: amb la Mercè i el Jordi, tenim un rampell i a les 7 d ela tarda agafem el cotxe i ens sumem a la manifestació "tumultuosa" davant de la Conselleria d'Economia en protesta per les detencions fetes per la Guàrdia Civil.
  • 23 de setembre: a Calders, un diumenge al matí quedem una nombrosa colla per encartellar el poble, aquells cartells que el Govern espanyol ens ha prohibit penjar.
  • 30 de setembre: a la tarda passem unes quantes hores participant de l'ocupació del col·legi electoral prèvia al Referèndum.
  • 1 d'octubre: visc el Referèndum en primera línia, formant part de la Mesa electoral i estant al peu del canó des de les 6 del matí. Un dia inoblidable i molt emocionant.
  • 2 d'octubre: amb una bona part del claustre de la meva escola fem 15 minuts de silenci al davant de l'escola.
  • 3 d'octubre: participem plenament de l'aturada general de país en protesta per les càrregues policials dels dia del Referèndum. Al matí participem de la increïble i multitudinària manifestació de Manresa passant en silenci davant la caserna de la Guàrdia Civil. A latarda assistim a la concentració davant l'ajuntament de Moià.
  • 17 d'octubre: participo de la concentració de l'ajuntament de Manresa en protesta per l'empresonament dels Jordis. Des d'aquell dia porto enganxada al jersei una placa artesanal que reclama llibertat pels presos polítics. Malauradament a dia d'avui encara la llueixo.
  • 19 d'octubre: participem d'una concentració a l'ajuntament de Moià per protestar per l'empresonament dels 8 consellers.
  • 21 d'octubre: participem a la manifestació de Barcelona per protestar per l'empresonament dels presos polítics.
  • 2 de novembre: trono a participar d'una aturada silenciosa de 15 minuts davant del centre de treball.
  • 3 de novembre: assisteixo a una xerrada de Vicent Partal a Balsareny amb el Jordi.
  • 5 de novembre: un altre diumenge al matí ens trobem a Calders per encartellar el poble amb cartells reclamant la llibertat pels presos polítics.
  • 8 de novembre: participem plenament de la vaga general en protesta per l'empresonament dels presos polítics. Al matí assistim a la concentració de Manresa i a la tarda fem la concentració davant de l'ajuntament de Calders.
  • 11 de novembre: anem amb tot un autobús de Calders a la manifestació del carrer Marina de  Barcelona que deixarà la màgica imatge de les llums dels mòbils.
Miro enrere i em sorprenc de la capacitat de mobilització constant que he mantingut, que ha estat una tònica en gran part de la població catalana. Sabem que aquesta és la nostra part del tracte per acabar aconseguint la República catalana i no la defugim.
Miro enrere i em sento orgullós del que he fet.
Seguiré fent-ho perquè sento que és ara el moment i som nosaltres els escollits.
Units, confiats, constants, valents... fins que faci falta!
26 agost: "No tinc por!" a BCN

11 setembre: la Diada del "Sí"

20 setembre: Conselleria d'Economia

23 setembre: encartellem Calders

1 octubre: la Mesa

1 octubre: cues i cues de votants

3 octubre: Aturada General amb companys de feina

3 octubre: manifestació impressionant davant la caserna de la Guàrdia Civil

3 octubre: amb el Llorenç, bomber, antic company d'estudis

3 octubre: a la tarda a Moià

16 octubre: cassolades contra la presó dels Jordis

17 octubre: "Llibertat presos polítics"

17 octubre: manifestació a Manresa

17 octubre: espelmes a la Diagonal, espelmes a Calders

2 novembre: aturada silenciosa davant de l'escola

3 novembre: xerrada Vicent Partal a Balsareny

8 novembre: vaga general i concentració a Calders

11 novembre: preciosa i multitudinària manifestació a BCN

11 novembre: història en família

10 de nov. 2017

1000 notícies!!

Amb la mar de coses que passen al món i avui em veig obligat a fer una notícia... tan intranscendent...
Perquè estem enmig d'aquest procés tan delicat per l'autodeterminació de la República catalana... i hi ha gent morint a la Mediterrània... i hi ha el terrorisme gihadista... i els canvis en l'educació de les nostres escoles...
I enmig d'aquestes coses tan importants  jo avui us parlaré... de mi...
De mi i d'aquest bloc picalapica perquè resulta que aquesta notícia que esteu llegint és la número 1000. I és clar, vulguis que no, un número tan rodó i tan gran, doncs em fa il·lusió i no puc evitar compartir-la amb vosaltres.

Des d'aquell 4 de febrer de 2009 en que vaig obrir un bloc en una jornada de recursos educatius de Lacenet, qui m'havia de dir que això tindria tanta volada...


Aquella notícia va quedar isolada en la immensitat del ciberespai, fins que el juliol del 2009 vaig engegar un altre curset per aprendre a gestionar blocs i allò em va obligar a donar-li continuïtat: 15 notícies en un mes! Les primeres eren "obligades" pel curset, per practicar els recursos que anàvem aprenent...


Amb aquelles notícies li vaig anar agafant el gustet al fet d'anar escrivint (a mi que m'agrada tant escriure) i a la possibilitat que hi pogués haver algú que em llegís, com si em convertís en articulista d'un diari però sense cap obligació ni temàtica ni periòdica.
La primera notícia així d'opinió lliure va arribar el 14 de juliol quan recomanava la cançó "Arbre que mira farola" de Joan Miquel Oliver...


Fins a final d'any vaig anar publicant una notícia de tant en tant, però encara no el gestionava com una eina seriosa... I a partir del gener de 2010 ja vaig agafar l'hàbit de publicar-hi periòdicament i vaig començar a tenir alguns lectors que de tant en tant em feien comentaris (per escrit al mateix bloc o de viva veu) i ja no hi va haver marxa enrere...



Publico unes 10 notícies mensuals i avui he publicat la número 1000 i mira... fa una mica d'il·lusió.

Gràcies a tots per ser-hi i 
tenir la paciència 
d'anar-me llegint de tant en tant!

8 de nov. 2017

Tardor

Mentre espero nous rumbs dels esdeveniments, aprofito per publicar aquesta notícia que feia dies que tenia envestada i que glosava les virtuts de la tardor (ara que ens ha arribat l'hivern prematur).
A mi m'encanta l'estiu per moltes raons, però com més grans em faig més valoro la bellesa de la tardor que he volgut exemplificar aquí en unes quantes fotos:
  • la boira matinal que ofereix paisatges misteriosos...
  • el canvi de color de les fulles dels arbres...
  • l'olivera farcida d'olives...
  • les magranes amb suc de taronja que em semblen la millor d eles postres possibles...
  • el caliu de la llar de foc encesa...
  • els festivals de colors dels capvespres...
Espectacles que passen per davant dels nostres nassos i a vegades no sabem valorar...
És molt maca la tardor!








5 de nov. 2017

Gràcies per tot, mare

Avui, 5 de novembre de 2017, la meva mare ha fet 70 anys.
Hem celebrat un dinar familiar en el qual els fills i "conseqüencies" li hem regalat un àlbum recopilatori de la seva vida.
Per tancar aquest àlbum he fet un escrit (subscrit per tothom) en que faig una lloança dels sacrificis que ha fet per nosaltres i dels valors que ens ha inculcat i, com a homenatge públic, el transcric aquí al bloc.

Després d’estar preparant les diverses pàgines que configuren aquest àlbum, el primer sentiment que ens ve al cap és el de reconeixement i agraïment davant de la immensa capacitat de sacrifici i generositat que has assumit al llarg de la teva vida, en benefici de la teva família.
Potser no n’havíem estat prou conscients, però ara ens n’adonem quan mirem com vas deixar enrere horitzons professionals i fins i tot aficions o potser relacions personals per centrar-te amb plena dedicació a tirar endavant una família de 5 fills.
Ara que aquests fills hem esdevingut pares ens adonem de les renúncies que comporta la paternitat. Són renúncies que es fan de gust, però renúncies al cap i a la fi. Es perd intimitat de parella, es perd temps lliure, es perd energia i fins i tot es perd capacitat econòmica per dedicar a altres coses. Quan els fills es  van fent grans mica a mica es van recuperant algunes d’aquestes parcel·les, però...
...quan mirem el pas de la teva vida en aquest àlbum i et veiem somrient a Mallorca, enamorada i amb ganes de menjar-te el món, pensem que tu potser vas tardar massa anys a poder recuperar aquelles parcel·les perdudes perquè vas anar encadenant maternitats durant molts anys i que potser algunes ja no vas ser a temps de recuperar-les...
I tenim la sensació que mai no hi va haver un retret en veu alta per aquestes pèrdues. Sempre t’hem tingut al costat, pendent de tot, tenint-ho sempre tot a punt perquè poguéssim anar creixent sense que ens faltés de res (la nevera plena, el menú decidit, el plat a taula, la roba neta i planxada, el suport logístic a qualsevol cosa que ens fes falta, la paraula d’ànim davant de les ensopegades...), valorant tot el que fèiem, animant-nos a tirar endavant per poder arribar a esdevenir les persones de bé en què ens hem convertit.
I tot això sense cap afany de protagonisme, sempre un pas enrere, amb discreció i humilitat, amb aquell somriure orgullós i emocionat cada cop que una cosa ens sortia bé.
De manera que hem anat creixent segurs i confiats, sense adonar-nos de la importància del teu desagraït paper d’actriu secundària, sense el qual no haguéssim pogut arribar tan enllà com hem arribat.

I a part d’aquesta immensa generositat i gran discreció, creiem que hi ha una característica que sempre t’ha acompanyat al llarg de tot aquest temps que has acompanyat el nostre creixement com a persones i l’educació que ens vau donar: el respecte i la llibertat.
Des de ben petits has respectat i acceptat les decisions que hem anat prenent i tenim la sensació de no haver-nos sentit mai jutjats per aquestes decisions que vam anar prenent. Escoltaves els nostres arguments i acceptaves amb un somriure el que havíem decidit. I si mai ens ha sortit alguna cosa malament, no recordem haver sentit retrets ni “Veus? ja t’havia dit jo que...”. Sempre ens ha semblat que per a tu el respecte a les nostres intimitats (nosaltres que t’havíem “robat” la teva) ha estat sagrat i només has aspirat a que poguéssim ser feliços en les nostres vides, fos quin fos el camí que triéssim per aconseguir-ho, sense demostrar massa si t’agradava o no aquest camí, respectant sempre les nostres decisions i fent-nos costat en tot moment.

Agafem una mica de distància, mirem tot això que has estat capaç de fer amb nosaltres durant tant de temps i ens sentim incapaços de fer-ho tan bé. Potser és una qüestió generacional, però no estem disposats a fer l'enorme sacrifici personal que vas fer tu amb nosaltres per educar els nostres fills. I d’altra banda no sabem si, quan siguin més grans, tindrem la mateixa capacitat que tu vas tenir amb nosaltres de ser al seu costat recolzant-los sense jutjar-los i respectant les seves decisions, el dia que no ens acabin d’agradar.

Ens n’adonem que no era gens fàcil i que ho has fet molt bé.
I que segurament mai no t’ho havíem dit.
Així que no podem fer altra cosa que agrair-te moltíssim tot el que has fet per nosaltres i esperar que t’haguem pogut retornar una petita part del que ens vas donar, en forma de petites alegries i satisfaccions cada cop que assolíem algun petit èxit o et demostràvem que érem feliços. És el mínim que et mereixes: que tots siguem el màxim de feliços perquè puguis sentir que va valer la pena tot el que vas fer.

Moltíssimes gràcies per tot, mare.
T’estimem!

5 de novembre de 2017
(70 anys Ana Codorniu)

4 de nov. 2017

Un dia qualsevol (passos)

Vinyeta d'Anthony Garner al diari ARA, 4-11-17
Avui dissabte m'he llevat a quarts de 8 (més d'hora de quan m'havia posat el despertador) i m'he assegut al menjador relaxadament a consultar el mòbil. He trobat un missatge d'un antic amic que m'enviava una cançó de joventut i l'he escoltat amb un somriure.
El Jordi no ha pogut.

Després m'he quedat al sofà, en pijama, mandrejant i repassant les xarxes socials mentre anava mirant el rellotge esperant l'hora de despertar el Roc.
L'Oriol no ha pogut.

Finalment he anat a despertar el Roc, sense presses, fent-li petons i recordant-li que tenia partit.
El Jordi no ha pogut.

Hem esmorzat i, després, mentre el Roc es vestia i es preparava la bossa he anat feinejant per casa, he engegat el rentaplats, m'he fet el llit, he baixat a buscar llenya...
El Raül no ha pogut.

He deixat el Roc al camp de futbol i, mentre esperava l'hora d'inici del partit, he anat a la Xicra a fer un cafè i llegir el diari tranquil·lament.
El Josep no ha pogut.

A les 12 ha començat el partit i he estat a la grada amb altres pares, animant els nostres fills, comentant la jugada, fent-nos bromes. Hem perdut 0-5 contra el líder, però ens ho hem passat i els nanos han lluitat dignament.
La Dolors no ha pogut.


Quan hem arribat a casa, hem dinat tot veient la tele i comentant les notícies.
El Joaquim no ha pogut.

Havent dinat m'he assegut al sofà a fer el sudoku del diari i, com sempre, m'he acabat endormiscant.
El Jordi no ha pogut.

A la tarda, hem portat el Roc a la presentació de l'equip i després he petat la xerrada sobre "el procés" amb la Montse, resguardant-nos de la pluja sota un teulat.
La Meritxell no ha pogut.

Mentrestant l'Anna ha marxat amb l'Ona a Manresa a comprar-se unes sabates que li fan molta il·lusió.
El Carles no ha pogut.

I al vespre miraré el partit del Barça al sofà amb la llar de foc encesa i ni el Jordi Sánchez, ni el Jordi Cuixart, ni l'Oriol Junqueras, ni el Raül Romeva, ni el Josep Rull, ni la Dolors Bassa, ni el Joaquim Forn, ni el Jordi Turull, ni la Meritxell Borràs, ni el Carles Mundó no podran fer-ho perquè estan empresonats.

I estan empresonats sense haver fet mal a ningú, només perquè han complert el mandat democràtic sorgit d'unes eleccions democràtiques en que van ser escollits per una gran majoria del poble de Catalunya i perquè estem sota la dictadura d'un estat dictatorial i repressor que utilitza políticament i injustament la justícia perquè no sap resoldre políticament les demandes d'independència del poble català.

I jo vull tenir-los ben presents com el que són, polítics valents i compromesos que han arriscat la seva llibertat i el seu patrimoni per tots nosaltres. I, a més a més, persones normals i corrents que tenen família, fills que s'han quedat sense pares, parelles que s'han quedat soles, pares i amics que estan patint per ells i que volen tenir-los altre cop al seu costat el més aviat possible.

No són uns noms impersonals que han desafiat l'estat espanyol. Són PERSONES amb una història personal, uns llaços familiars i un enorme compromís que estan fent un sacrifici molt valuós per tots nosaltres.
Per això hem de tenir-los sempre presents en el nostre dia a dia, en cada cosa normal d'un dia qualsevol que nosaltres fem sense valorar-la i ara ells no poden fer.

No esteu sols!!
I teniu tot el nostre respecte, admiració i solidaritat. Intentarem que sortiu el més aviat possible i el vostre sacrifici no serà en va, serà un important pas que ens durà a la victòria.
I tal com vosaltres heu fet aquest gran pas, nosaltres farem els nostres petits passos que com a poble unit, confiat i decidit, complementaran els vostres i ens duran a gaudir de la República lliure de Catalunya.

Gràcies per tot el que esteu fent!
No esteu sols! 
Guanyarem!
Ara sí que sí!

2 de nov. 2017

Molta serenitat per continuar guanyant

Dijous 2 de novembre, l’Audiència Nacional (amb la jutgessa Carmen Lamela d’estrella) ha dictat presó sense fiança per a 9 dels consellers del Govern legítim de Catalunya (Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila) acusats dels delictes de rebel·lió, sedició i malversació.
Se’ls acusa d’aquests delictes inexistents (mai no hi ha hagut la violència necessària per poder-los acusar de rebel·lió) quan en realitat l’únic que han fet és complir els compromisos adquirits pel mandat democràtic de les eleccions del 25 de setembre de 2015 i, més recentment, del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Són presos polítics!!
No entraré en detalls legals i jurídics, però he sentit moltes opinions d’especialistes que han vist clars indicis d’indefensió, de manca d’imparcialitat i seriosos dubtes de la correcta legalitat de tot el que ha passat a l’Audiència Nacional (començant pel fet que els acusats han hagut de comparèixer després de menys de 24 hores de rebre la notificació d’una querella de més de 100 fulls i sense temps de preparar la defensa). Una "txapussa" que espero que internacionalment sigui qüestionada.

He sentit ràbia, indignació, perplexitat i tristesa. Se’m negaven els ulls en la concentració que hem fet davant de l’ajuntament de Moià per protestar per tot el que ens està fent el govern espanyol. Però no és això el que trauran de mi!
Fa dies que al meu voltant noto expressions de desànim, de resignació, de preparació de la derrota... I intento convertir-me en una mena de far que els va repetint que no es desanimin, que això és el que vol aconseguir el govern espanyol: espantar-nos i desanimar-nos, fer-nos acariciar la idea que mai no ho aconseguirem.
Però jo penso el contrari, com més desesperats i maldestres els veig, més tinc la sensació que van veient acostar-se la nostra victòria i per això volen desorientar-nos i espantar-nos perquè no arribem a ser-ne conscients!
Penso fermament que acabarem guanyant si ens mantenim ferms en el nostre objectiu i en la nostra metodologia: constància, mobilització pacífica, confiança en el govern, fermesa i unitat!

I per no perdre de vista aquests objectius hem de cuidar la nostra moral de victòria. No hem d’escoltar les moltes noticies pessimistes i negatives que pretenen minar la nostra moral, no hem de difondre rumors que ens desmoralitzin i dels quals mai no podem estar segurs que siguin certs. Ja tenim prou dificultats o sigui que siguem selectius amb les nostres fonts d’informació. Empapem-nos d’optimisme i escampem-lo entre els nostres cercles propers.
En aquest sentit us ofereixo dues píndoles interessants:

1.- Un fil de twiter del compte @CNICatalunya del dia 1 novembre (sembla un usuari amb accés a bones informacions, sovint de caire positiu i esperançador) que deia entre altres coses:

"Sobre la moral de la gente, nunca, nunca, nunca,, nunca dejen que la tormenta mediática les altere el ánimo. Eso sería aceptar que somos súbditos del estado maltratador. No pierdan la sonrisa y elijan muy bien los medios de comunicación. No se hagan daño escuchando a Montilla. No se flagelen leyendo El Periódico. Son sólo 2 de las 1000 formas de caer en la telaraña de Soraya. La partida se juega entre el Govern legítimo, el Gobierno de España, la UE y los estados. Todos los demás opinan y meten ruido.
De verdad, no se dejen contaminar por todo lo accesorio. Vamos a agotar las existencias de diazepan, lorazepam, metazepam y x-zepan. España juega al borde del jaque mate todo el tiempo así que su mejor baza es humillar, meter miedo, dominar por anulación de la voluntad. Caer o no caer en ese juego depende únicamente de cada uno. Es una decisió personal. La moral alta y el humor encendido.
Y recuerden, España nunca falla a su cita. La caga constantemente. De todo, lo que más debería ocuparnos es como se tomarán la derrota.(...). Nosotros solo perderemos si nos impregna la moral de derrota y humillación..."


2.- Fragments del darrer article de l’enyorat Carles Capdevila (quanta llum, enginy i saviesa ens podria oferir en aquests dies amb la seva lucidesa, clarividència i optimisme... com trobo a faltar els seus articles...) que es titulava “Diguem-nos coses boniques”:

"Tenir humor vol dir tenir moral, i tenir moral vol dir tenir valors. Estar d’humor vol dir tenir una bona disposició, ser positiu. (...) En temps difícils, i els actuals ho són, l’actitud marca la diferència. I aquesta s’alimenta de l’autoestima, que no deixa de ser el balanç de com estem amb nosaltres mateixos quan passem comptes. Tendim a carregar o descarregar l’autoestima en funció del que diuen o pensen de nosaltres. (...) Fa temps que penso que el més important, el més decisiu, el més transformador, és el que ens diem a nosaltres mateixos. De la mateixa manera que si ens agradem al mirall aquell dia sortirem amb més ànims al carrer, és bo treballar un altre mirall, l’interior, i no demanar-li qui és més bonic, sinó dir-nos coses boniques. No es tracta d’ensabonar-nos ni d’enganyar-nos, que tractant-se de nosaltres mateixos no colaria. L’exercici és més seriós. Cada dia de la nostra vida té dues versions, la cara A i la cara B. I com que està de moda la queixa, i pensar que els altres tenen més sort i mai rebem el que ens mereixem, solem ficar-nos al llit carregats de retrets contra el món. Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes."

Doncs això: no escoltem els que ens volen intoxicar, desanimar i espantar. Diguem-nos coses boniques: ho estem fent bé. Molt bé. Amb una enorme dignitat, amb seny, amb intel·ligència, amb constància, amb enginy, amb imaginació, amb valentia, amb serenor, amb fermesa, amb confiança, amb unitat...

I, sabeu què?
Guanyarem!
Lluitarem per la nostra república i la guanyarem. 
Ara sí que sí!

1 de nov. 2017

Resposta a l'anònim de Castilla

En la meva darrera notícia "Estratègia vs testosterona: seguim!" vaig rebre un comentari d'un lector de Castilla que em deia:

1.-- Yo vivo en Castilla y en mi entorno tengo una impresión de resignación, sino de que la asonada quedará neutralizada, antes o después
2.-- ¿Tradición de movilizaciones en Cataluña? ¿Perdón? Durante el franquismo las huelgas generales las hacían los mineros asturianos. España es mucho más que esos tópicos absurdos y acomplejados de "fascismo", como si no hubiera en España también una tradición de lucha por las libertades. Qué va a ser fascista restablecer el orden y la ley.
3.-- Puede que me equivoque, pero yo no veo plan ni objetivo ni nada de nada. Veo unos líderes que pensaban que iba a ser coser y cantar y se han encontrado con: a) huída de empresas, b) reconocimiento internacional nulo, c) manifestaciones de sentido contrario (la cara de ayer de Forn en el aeropuerto era un poema)
4. -- ¿Por qué motivo España no va a poder ganar? Confunde deseo y realidad. Me quedo con la frase "no hay leyes para tanta ilusión", pero yo pregunto, ¿habrá dinero para la republiqueta? 


L'he respost gustosament, però, com que la brevetat no és una de les meves virtuts, el programa no m'admetia una resposta tan extensa.
Així doncs creo aquesta nova notícia per poder donar-li la resposta íntegra que li havia escrit. Si algú vol aprofitar la notícia per expressar-hi opinions o rebatre'ns, a ell o a mi mateix, només demano que mantingui el clima de respecte i deucació que hem seguit nosaltres dos per expresar les nostres discrepàncies.


Salutacions, "anònim" de Castilla,
en primer lloc vull dir-te que em sento molt honrat de rebre una resposta de tan lluny i que, malgrat les discrepàncies, s'expressi dins dels paràmetres de la bona educació.
D'altra banda vull dir-te que el que expresso en el meu bloc són només opinions pròpies, sense cap altre coneixement de causa que l'allau d'informacions que tots rebem d'un i altre cantó, sempre de dubtosa credibilitat (tant les unes com les altres) i tingudes en més o menys consideració en funció de l'encert que hagin tingut els opinadors en ocasions anteriors i, és clar, en funció que diguin el que un vol sentir. Per tant podria molt ben ser que estés equivocat... de la mateixa manera que podria molt ben ser que tingui raó en alguna, en cap o en totes les coses que comento.
I ara si, passo a contestar els teus comentaris:

1.- Desconec quin és el teu entorn ni quin és el teu tarannà. No sé si ets d'aquells del "A por ellos" i l'únic que vols és que s'aixafi la dissidència i es reprimeixi fort tots els catalans que no volen ser espanyols perquè tardin molts anys a tornar-hi; o si ets dels que estan preocupats i no entenen que Catalunya vulgui independitzar-se d'España; o si ets dels que critiquen algunes de les actituds del govern espanyol i entenen algunes de les reaccions per part dels catalans.
Jo només sé que cada cop hi ha més gent dintre d'España que està en contra de la manera de fer del govern espanyol pel que fa a repressió policial i retallades de drets bàsics i, en aquest sentit, entén la posició de Catalunya i, sense compartir-lo, entén el desig de Catalunya de marxar d'una España així.

2.- No pretenc atribuir-me el monopoli de les mobilitzacions per a Catalunya, ni fer cap mena de rànquing i respecto totes les que hagin fet els miners asturians, els camperols andalusos i tots els treballadors d'altres parts d'España per reclamar drets socials, polítics i laborals... Només faltaria!
Jo només dic que a Catalunya fa anys que ens manifestem de manera massiva i escrupulosament pacífica i festiva per reclamar el nostre dret a l'autodeterminació. I que el contrast amb les manifestacions que es fan a la mateixa Catalunya entre els que reclamen el contrari és insostenible perquè en aquestes darreres sempre apareixen grups feixistes i d'ultradreta amb actituds irrespectuoses i amb mostres de violència que acaben provocant accidents amb destrosses materials i agressions a persones.
No dic que tots els catalans que volen seguir sent espanyols siguin feixistes, ni molt menys! Però sí que per aconseguir el seu objectiu no tenen cap inconvenient a deixar-se acompanyar per aquestes faccions totalment indignes. I si per a tu, "restablecer el orden y la ley" vol dir fer càrregues policials contra gent innocent en actitud pacífica amb ús indiscriminat de la violència o ficar a la presó persones d'actitud cívica i pacífica irrefutables o incentivar i permetre la manipulació dels mitjans de comunicació... llavors està clar que mai no ens posarem d'acord.

3.- Pot ser que t'equivoquis tu o pot ser que m'equivoqui jo, segur que cap dels dos té accés a la suficient informació per saber si el govern català té un pla i un objectiu. O potser tots dos tenim part de raó i hi ha una part de pla i una part d'improvisació que es va generant a mesura que es produeixen els esdeveniments. Però els 3 ítems que tu esgrimeixes no em fan gaire por:
- la fugida d'una part d'empreses (incentivada i promoguda pel govern espanyol i fins i tot per la monarquia) no és tan greu com ens volen fer creure. N'hi ha moltes més que segueixen al seu lloc i moltes més que vindran si això acaba fent el tomb que jo voldria. I els inversors estrangers segueixen confiant en Barcelona (i en això si que et puc dir que he tingut un contacte directe amb algú que està dintre del sector i parla amb coneixement de causa)
- el nul reconeixement internacional és absolutament normal i comprensible fins que la situació no estigui més consolidada. Ara bé, crec que el govern espanyol no està gens content amb el fet que molts països als que ho ha demanat no s'hagin manifestat en contra (com el cas d'Israel i molts altres països amb molta influència internacional). Segur que saps tant bé com jo que en molts dels casos recents de proclamacions d'independència, els reconeixements internacionals no han arribat fins al cap d'uns mesos... Estem molt tranquils en aquest sentit.
- les manifestacions en sentit contrari tampoc no em preocupen gaire perquè segueixen aplegant menys gent de les que hem aplegat nosaltres, necessiten suport exterior (autocars vinguts d'España), desprenen ràbia, odi i desig de reprimir i anorrear Catalunya i van repetint incidents en forma d'agressions feixistes, xenòfobes, menyspreus a les opcions contràries...Sempre acaben mostrant tics antidemocràtics que, per contrast amb les manifestacions independentistes, demostren a l'escenari internacional què ofereix cadascuna de les opcions.

4.- Jo crec que España no pot guanyar (si no és que Catalunya ho fa prou malament per deixar-s'ho perdre) perquè em sembla un cas semblant a quan un jugador d'un equip de futbol amb contracte amb vigor decideix que vol canviar d'aires. El club el pot retenir durant un temps, el pot intentar castigar, li pot fer contraofertes... però si el jugador no vol continuar, acabarà marxant. Més tard o més d'hora, per més diners o per menys, amb més o menys soroll...però acabarà marxant. I ara mateix Catalunya ja ha decidit que vol marxar d'España. I, sí, és clar, pot ser que jo confongui desig i realitat, però... "no me llames iluso porque tenga una ilusión" ;-)
I els diners per a la Republiqueta...segur que els acabarem trobant d'un lloc o altre. Ara bé, si em permets, si Catalunya acaba marxant, vols dir que l'España que està deixant el PP trobarà diners per mantenir la seva supermonarquia?

En fi, "anònim" de Castilla, un gust conversar amb tu. Fins la propera!