Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

21 d’ag. 2017

Vocació d'arxiver (Inter-rail Praha-94)

Suposo que és una cosa que vaig anar imitant de la meva mare que sempre s’ho apuntava i ho guardava tot (o aquest record me’n queda): les dates apuntades i papers i papers testimonis de moments guardats en carpetes... com si fos un arxiver.

Al garatge hi tinc caixes i caixes amb tot de papers arxivats: de quan estudiava, de quan feia de monitor del MIJAC Valldaura, de les mil i una animalades que hem fet amb la colla dels Snoopys, dels viatges que hem fet, dels anys de mestre treballats, records varis de dates assenyalades, diaris de moments històrics viscuts...

L’altre dia van venir el Guiu i el Joan a passar el dia a casa i vam acabar parlant dels divertits records de la joventut amb els comiats de solter i les colònies que havíem fet al Junior de Crist Rei... I amb tants anys, ens ballaven records i no sabíem ben bé com havia anat allò de Matamala 86... Al final vaig anar a buscar la caixa arxivadora corresponent i vam rellegir el diari de colònies (aquells diaris que fèiem amb la impremta de gelatina) i després, xerrant, xerrant, vam anar a parar a aquell viatge que vam fer l’any 1994, l’any abans de casar-nos amb l’Anna.

El Joan, l’Anna i jo vam fer l’Inter-Rail l’últim any que jo, per edat, el podia fer. Era un bitllet de tren obert per viatjar per Europa durant un mes i nosaltres vam decidir anar a Praha com a objectiu principal, visitant també altres ciutats europees com Bratislava o Viena. Amb la motxilla i la tenda de campanya, de tirats, gastant-nos el mínim de diners possibles (o sigui, menjant poc i malament i estalviant-nos totes les visites on s’hagués de pagar entrada).

Vaig buscar als meus arxius i vaig trobar àlbums de fotos, tiquets dels llocs visitats, les despeses que vam fer i... un divertit diari on anàvem apuntant les anècdotes del viatge i que vam rellegir entre rialles.

A part dels nostres evidents canvis físics, vam recordar com havíem comprat, escrit i enviat un fotimer de postals; com trucàvem a casa des de cabines telefòniques (no hi havia mòbils ni internet); com havíem d’anar a les oficines d’informació per saber horaris, preus i tot el que necessitéssim; com intentàvem entendre’ns amb gent que parlava llengües que desconeixíem (txec, eslovac, alemany...); com vam fer una pila de fotos que vam haver d’esperar a revelar quan vam arribar a casa per saber com havien quedat...

Mare de Déu, com han canviat les coses!! Quins records!
Està bé això de tenir vocació d’arxiver!

 
















18 d’ag. 2017

"Ras i curt" (poema després de l'atemptat de BCN)

Il·lustració de Manel Fontdevila al diari ARA
Agafo la metralleta de monosíl·labs i disparo sota els efectes de l’atemptat de BCN...


RAS I CURT
Un crit. Un plor. La sang...
Un plany molt i molt gran.
Un “què?” i un trist “per què?”
i el cap que no sap res.

Uns ulls que són ben muts
i et dic “Eh, tu, tot bé?”.
I tu que no dius res.
I jo que no sé res.

La mà que va a la mà.
No puc. No vull. No sé.
Cap Déu no vol els fets
que veig amb els meus ulls.

No és tard! No! Mai no és tard
per dir ben fort que... prou!
Amb mots tan curts i durs
que fan més por que mal.
(Eladi Martínez)

"A primera hora" (poema)


Cada any a Calafell em planto davant del mar amb paper i boli per intentar escriure nous poemes amb el repte de dir el mateix de sempre amb noves paraules o de dir alguna cosa nova...
Aquest any no ha estat diferent i el primer matí vaig trobar aquesta nova manera de dir que m'encanta la platja i posar-m'hi al davant de bon matí quan no hi ha gairebé ningú...

A PRIMERA HORA

Ja no es truca a la porta,
ja no hi ha educació,
la confiança fa fàstic,
vinc sense haver avisat.

A una hora intempestiva
m’he plantat al davant
i sense cap preàmbul
he anat entrant a dins.

I ni una mala cara,
ni queixes, ni retrets.
La platja, a primera hora,
m’acull de molt bon grat.

La primera banyada:
mar plana, poca gent,
silenci, retrobades.
Quin petit gran plaer!

15 d’ag. 2017

La primera pel·lícula del Roc

Potser només haurà estat flor d’un dia...
En part va ser perquè li vaig dir que havia d’intentar de fer alguna cosa creativa, perquè es passa el dia només com a consumidor passiu (de televisió, d’internet, de videojocs...)...
En part va ser perquè va veure que un amic seu havia fet unes minipel·liculetes amb una aplicació del mòbil que li van agradar molt...
El cas és que es va animar i es va posar a buscar imatges per crear una petita historieta i jo em vaig comprometre a ajudar-lo en l’edició i muntatge.
Vam passar un dia ben entretinguts i al final va acabar amb la primera pel·lícula de la seva nova productora: “Futbolin produccions”.
Jo trobo que per ser un primer intent d’un nen de 12 anys està molt bé: la selecció musical, el guió i el muntatge.
Què us sembla a vosaltres?

12 d’ag. 2017

2 restaurants

Crec que mai no havia recomanat un restaurant però és que en poques setmanes he anat a dos restaurants molt peculiars que m'han encantat.
Sóc conscient que no és una recomanació que pugui satisfer tothom perquè no tothom busca el mateix quan va a un restaurant i per això he d'explicar el que em va agradar tant d'aquests dos perquè, curiosament, comparteixen unes quantes coses:
  • Són petits.
  • L'ambientació és molt casolana, et sents més com si fossis convidat a la casa d'algú que no pas com si fossis a un restaurant.
  • Tenen una carta limitada.
  • No tenen exquisideses ni virgueries culinàries (esferificacions, cruixents de reduccions d'essències de perfums d'alguna cosa...), però el menjar està boníssim.
  • El tracte humà és familiar, cordial, càlid, personal i gairebé exquisit.
  • El preu és molt bo
Aquí deixo les recomanacions i tan de bo a algú li siguin útils...
1.- LA BUFA (COLLSUSPINA)
(FITXA TÈCNICA)
Vam anar-hi com a recomanació del Marc i l'Annette que ens havien parlat d'un lloc acollidor on es menjava casolà però molt bé i a un bon preu. I tot va ser cert.
La decoració és molt acollidora en un menjador petit i el tracte excel·lent. Entre setmana tenen un menú de 12'00 i només 3 plats per a escollir, però tot estava deliciós i el tracte humà immillorable: amable, educat i discret, però molt atent.
Per repetir!




2.- CA LA BÒRNIA (CERCS)
(FITXA TÈCNICA)
Aquí vam anar-hi de casualitat total (volíem anar de picnic a La Baells; com que van pronosticar mal temps, vam encarregar a un restaurant de la carretera del Massís del Pedraforca; quan vam arribar-hi ens van dir que havien tingut una avaria elèctrica i no ens podien atendre; vam buscar restaurants de la Pobla de Lillet i de Cercs i vam anar al primer que ens van dir que ens podien atendre: Ca La Bòrnia).
Quan vam entrar va ser com si haguéssim fet un salt en el temps, cap als anys 70 (jo concretament vaig tenir la sensació de retornar a la casa dels meus besavis a Súria): petit, de mobiliari d'antiquari, amb unes ampolles velles en una rònega barra de bar i uns cartells que portaven moooolts anys penjats. Un biombo separava aquesta petita barra de bar del menjador i mentre esperàvem, l'Anna va tafanejar que en deien els de Trip Advisor i va descobrir crítiques molt positives que parlaven de l'extraordinària qualitat de la cuina i de la matèria primera, de l'excel·lent tracte humà i de la curiositat de fer "un salt en el temps" a partir de la decoració del local.
Tot va ser veritat: estovalles i tovallons de quadres vermells de la iaia, un ventilador dels anys 70, un lavabo amb una pica baixa com les d'abans, un trinxant amb gots i plats de modesta vaixella...però res no era decoració intencionada, sinó que segurament sempre havia estat allà d'aquella manera i encara funcionava.
El menjar: casolà, abundant i boníssim.
El preu: correctíssim (no va arribar als 15 euros per persona).
El tracte: familiar, proper i exquisit.
També per repetir.




10 d’ag. 2017

"Errare humanum est" (un poema)

Em sembla que feia molts dies que no publicava un poema.
Aquest és de fa uns mesos i parla de les situacions d'ambient enrarit o "mal rotllo" que es poden produir entre companys de feina, dins de la família o en qualsevol situació en que intervenen persones humanes.
De com de difícil és sortir-se'n i... com de fàcil recaure-hi.

Espero que us agradi!

ERRARE HUMANUM EST
A vegades saps que no tens la raó
ni la té el teu oponent. No val la pena.
És estèril el combat, no et porta enlloc,
però rendir-se és una opció que no contemples.

I t’entestes en lluitar o potser t’enroques
i et capbusses en l’ambient que s’ha enrarit.
I ningú ja no somriu ni hi ha franquesa,
sense cap motiu de pes justificable.

Passen hores o setmanes. no és senzill
sortir eixut dels pous d’humana estupidesa.
Ningú vol fer el primer pas, ningú comença
fins que arriba un accident de la fortuna.

Un descuit, un cop d’atzar, la coincidència...
Un somriure que s’escapa, una topada,
un mirall on descobrim que és ben absurda
la galdosa situació que s’allargassa.

I de sobte es desfà el sucre dins la tassa,
s’evapora la tensió, se’ns difumina,
es relaxen les ganyotes disgustades
i s’eixamplen els pulmons. I hi ha vegades

que es segella la victòria de la treva
amb paraules, gestos, riures i mirades
que... tothom se’n farà creus quan, en dos dies,
perdin tot el seu efecte: quina pena!

8 d’ag. 2017

"Juguem?" (relat de ficció)

JUGUEM?
(relat de ficció basat en fets reals hiperbolitzats)

El pare arriba a la platja feliç de gaudir d'un nou dia de vacances. S'ha llevat tard, ha esmorzat bé i ha baixat a la platja amb un llibre i la tovallola, disposat a escarxofar-se a la gandula i gaudir de la lectura mentre es torra al sol.
S'ha aplicat la crema solar, es posa les ulleres i agafa la novel·la. N'observa la portada i, paladejant aquell moment de petit plaer, es deixa caure sobre la gandula i fa un sospir de relaxació. Fa una mirada a la mar fantàstica i acluca els ulls deixant que la màgia d'aquell matí li entri per tots els sentits.
Quan els obre, veu al seu davant el Pius, el seu fill de 5 anys, amb una rialla pletòrica i la mirada posada sobre les raquetes que té a les mans.
Quan aconsegueix que la mirada del seu pare reposi al mateix lloc que la seva li dispara la frase temuda:

- Juguem?

El pare fa cara de pòquer i un esforç per contenir el que tots els porus del seu cos haguessin dit si no existissin tots els filtres d'educació, diplomàcia, empatia, paciència i obligacions familiars que ha posat davant del seu instint ("No em toquis els collons, ves a fer castells a la sorra i deixa'm llegir en pau i tranquil·litat").
En canvi pensa en el poc que veu el seu fill durant l'any, en les ganes que deu tenir de jugar amb ell i en la possibilitat que passin una estona divertida i entranyable de felicitat familiar i diu:

- I tant!

I lentament deixa el llibre sense estrenar, es treu les ulleres, agafa una raqueta i s'apropa a l'aigua per començar a jugar amb el seu fill.

- Comença, Pius!

I, és clar, el nen fa una sacada que no arriba ni de bon tros a la pala del seu pare. Aquest s'ajup i li torna la pilota.

- No passa res, Pius. Tornem-hi!

El nen fa una segona sacada que torna a quedar tan o més curta que la primera i fa cara de començar-se a frustrar. El pare, que per dins comença a esbufegar d'avorriment preveient com s'allunya l'estona de joc de l'ideal que se n'havia fet, el torna a animar.
El nen treu per tercera vegada, entre trist, desanimat i enfadat. No vol tornar-se a quedar curt i aquest cop li venta un ceballot a la pilota que l'envia a la quinta forca.
El pare, espantat perquè la pilota ha estat a punt d'impactar-li allà on fa més mal i atabalat perquè haurà de fer una bona caminada fins a recuperar-la, se'n va a buscar-la mentre li diu:

- No passa res, Pius. Ara trauré jo.

La pilota ha anat a parar entre les cames d'una iaia que pren el sol escamarlada. A mesura que s'hi apropa, el pare va rumiant com s'ho farà per recuperar-la amb el màxim de dignitat.
S'hi apropa discretament i intenta anar-la separant amb el peu, però té por de perdre l'equilibri i esclafar la senyora o d'omplir-li les cames de sorra involuntàriament i acaba mussitant "Perdoni" mentre s'ajup treballosament (cony de panxa!) i agafa la pilota.
La senyora obre els ulls just en el moment que un homenàs immens s'ajup cap a ella i té un esglai de mort, però a l'últim moment s'adona del que està passant i reprimeix l'esgarip que estava a punt de fer aparèixer tota la policia local de la vila.
Intercanvien uns somriures de compromís i separen els seus destins.

El pare arriba a la zona de joc i troba el Pius emmurriat, donant cops de pala a la sorra.

- Estàs a punt?

El nen contesta només amb una ganyota. El pare treu intentant que la pilota arribi al punt exacte i amb la força justa perquè el seu fill la pugui retornar còmodament i comenci una partida agradable. El nen veu arribar la pilota dolçament i li canvia la cara perquè creu que la tornarà bé. Mira fixament la trajectòria de la pilota, mou el braç instintivament i al darrer moment impacta amb massa força. La pilota s'enlaira molt per sobre del seu pare i després va caient perillosament cap on pren el sol aquella iaia...
Li cau a dos pams del cap i l'esquitxa de sorra.
La senyora s'incorpora enfurismada i escopint la sorra que li ha anat a parar a la boca...

- Ara la vas a buscar tu, eh, Pius?
- No vuuull -somica desesperat- sóc molt doleeent...
- No diguis això, Pius. Va, ves a buscar la pilota i demana-li perdó a aquella senyora...
- No, no i no -i se'n va corrent mar endins entre sanglots.

El pare busca temorosament la mirada de la iaia que l'està esperant desafiant i amb rostre seriós. Li fa una ganyota de disculpa a distància mentre s'encongeix d'espatlles.
Després d'aquest preàmbul s'hi acosta tímidament. Repeteix un "Perdoni... és el nen...", agafa la pilota d'una revolada i torna ràpidament a la seva zona segura.
Està disposat a guardar la pilota i les raquetes i començar la lectura de la seva novel·la, però, increïblement es troba el Pius, amb la raqueta preparada i dient-li:

- Seguim?

El pare ja no té cap ganes de seguir jugant, però no gosa rendir-se tan aviat.

- Seguim, però si la tornes a tirar tan lluny vas tu a buscar-la, eh?
- Sí, papa.

El pare sospira profundament disposat a treure per començar el joc. Amb l'adrenalina encara espurnejant i una mala llet creixent, no mesura prou bé la seva força i fa una sacada que és impossible de tornar pel nen que, enfadat i impertinent, li diu:

- Aquesta la vas a buscar tu, eh?
- Pius, jo he anat a buscar les teves. Ara ves-la a buscar tu. Si no, jo plego.

El nen, enfadat, va a buscar-la impetuosament donant cops de pala a la sorra. Quan la torna a tenir, li llença una forta sacada amb molt mala intenció.
La pilota passa molt a prop de la cara del pare, que té temps de girar-se i evitar l'impacte, però no d'evitar que granets de sorra se li fiquin dins dels ulls.
Enfadat i fregant-se els ulls que li couen, es gira tement el pitjor. La iaia el mira reprovant el que estan fent, però per sort la pilota no ha arribat als seus dominis. Aquest cop ha anat a l'aigua.
S'hi endinsa i quan està a punt d'agafar-la, una onada se l'emporta lluny del seu abast i així passa un parell de vegades més en que fa inútils exercicis d'abdominals mentre nota clavats al seu clatell els ulls de la iaia dels collons i la seva rialla sorneguera.

Finalment recupera la pilota i va de dret a la gandula per estirar-s'hi, passar del seu estimat fill i posar-se a llegir la novel·la.
Mentre s'hi va acostant, intenta respirar profundament per no enfadar-s'hi. Veu que ja ha deixat la pala a terra i hi deixa la seva i la pilota.

- Ara descansem una mica, eh?

El nen no diu res i sembla que s'allunya cap a l'aigua.
El pare aprofita la treva i, mentre va recuperant les pulsacions habituals, agafa les ulleres i el llibre. S'estira a la gandula i acluca els ulls, deixant-se acaronar pels rajos de sol.
Quan els obre, i just abans d'obrir la primera pàgina de la novel·la, veu com el Pius s'acosta amb pales i galledes regalimant d'aigua, mentre amb els ulls il·lusionats li diu:

- Juguem?

6 d’ag. 2017

Empoderant-me...


Ara mateix a les escoles és una paraula molt de moda: hem d'EMPODERAR els nens, és a dir fer que siguin protagonistes del seu procés d'aprenentatge, que prenguin decisions, que intervinguin i siguin subjectes actius i no pas passius del seu procés educatiu...

I així és com em sento jo amb el MEU TEMPS durant els mesos d'estiu...

Com si després de 10 mesos sense poder intervenir ni decidir, escanyat pels horaris, les agendes, els rellotges i les obligacions (tant entre setmana com els caps de setmana), de cop i volta el destí em deixés EMPODERAR del meu temps, ser-ne protagonista, intervenir de manera activa, decidir què faig, quan ho faig i de quina manera...
I això inclou tant "fer coses" com "perdre el temps"... quin plaer!!!

Per exemple, llevar-se al matí i instal.lar-se al balcó, en pijama, a llegir una mica aprofitant la fresca o a badar...
O passar la tarda a la piscina amb un llibre que tens ganes de llegir, però tornar al vespre a casa sense haver-lo tret de la bossa, després d'haver xerrat amb uns i altres, d'haver jugat a ping-pong amb el Roc, d'haver-te banyat i fet un tip de riure amb l'Ona i fins i tot d'haver fet la primera partida de pàdel de la teva vida... i haver-la guanyat...
O arribar a casa al migdia després d'haver fet encàrrecs a Manresa al matí, estirar-te al llit per canviar-te i, quedar-te una estona adormit fins a l'hora de dinar...

Gaudir del meu temps...
Gaudir de la llibertat de decidir què faig en el meu temps...
El miratge de cada estiu, fins que l'1 de setembre sonen les campanades i el carruatge torna a ser una carbassa...

3 d’ag. 2017

"Grita" (versió de 50 palos)

"Grita" és una cançó de Jarabe de Palo de l'any 1996, inclosa al seu disc de debut.
Sempre ha estat una gran cançó, però ara, amb la versió acústica que n'ha fet en el disc "50 palos" encara posa més de relleu la seva sensibilitat.
Aquest nou disc és una delícia i reinterpreta les seves cançons més conegudes de manera acústica, amb arranjaments fets per a piano, violoncel, contrabaix i percussions.
El vídeo també és deliciós i reflex de la màgica sensibilitat del Pau Donés: sensibilitat, senzillesa i bellesa per a una cançó que parla de manera molt simple del que és l'Amistat, així, en majúscules.

I que fantàstic que és tenir un amic que sàpigues que vetllarà per tu, que s'adonarà que no ho passes bé i que s'oferirà des de la prudència, però des de la preocupació...
Aquell que t'ofereix una mà per si la vols agafar, però està disposat a donar-te tot el braç, si et fa falta...
Aquell que ha rigut amb tu tantes vegades, però està disposat a plorar també amb tu, per després poder tornar a riure...
Aquell a qui pots cridar demanant ajuda o que et cridarà per evitar que caiguis més avall pel precipici...

Sóc un afortunat.
A vegades he estat jo qui ha ofert una mà. I a vegades, quan m'ha calgut, he trobat una mà que se m'oferia.
Per això m'emociona tant sentir aquesta cançó.

Gaudiu de la cançó, del vídeo i de la lletra!


GRITA (Jarabe de Palo)
Hace días que te observo
y he contado con los dedos
cuantas veces te has reído:
una mano me ha valido.
Hace días que me fijo,
no sé que guardas ahi dentro.
Y a juzgar por lo que veo
nada bueno, nada bueno

Si salgo corriendo,
tu me agarras por el cuello.
Y si no te escucho, grita

Te tiendo la mano,
tu agarra todo el brazo.
Y si quieres más pues, grita

Sé que tienes miedo
a reír y llorar luego,
a romper el hielo
que recubre tu silencio.
Suéltate ya y cuéntame
que aquí estamos para eso:
pa' lo bueno y pa' lo malo,
llora ahora y rie luego.

Si salgo corriendo,
tu me agarras por el cuello.
Y si no te escucho, grita.

Te tiendo la mano,
tu agarra todo el brazo.
Y si quieres más pues, grita

Hace tiempo alguien me dijo
cual era el mejor remedio
cuando sin motivo alguno
se te iba el mundo al suelo.
Y si quieres yo te explico
en que consiste el misterio
que no hay cielo, mar, ni tierra,
que la vida es un sueño

Si salgo corriendo,
tu me agarras por el cuello.
Y si no te escucho, grita.

Te tiendo la mano,
tu agarra todo el brazo.
Y si quieres más pues, grita.
Grita.
Grita.
Grita.

Si salgo corriendo,
tu me agarras por el cuello.
Y si no te escucho, grita.