Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

31 de jul. 2017

Gloria Fuertes

Tenia una idea desdibuixada de la poesia de Gloria Fuertes...
La recordava com un personatge freaky que recitava poemes infantils simplistes amb una veu rogallosa:

Soy la araña
de España
que ni pica
ni araña,
bailo flamenco
en la pestaña.

Però aquest any per Sant Jordi vaig veure un llibre que em va cridar l'atenció, dies després que hagués sentit que enguany se celebrava el centenari del naixement de la poetessa.

Tenia la sensació que aquella dona era més interessant del que jo pensava i el vaig fullejar. Vaig llegir diversos poemes a l'atzar i els vaig trobar prou interessants per acabar comprant-me'l.
Un dels que em va fer decidir va ser:

QUERIDO GORGE
Querido Gorge:
Pongo tu nombre con “g”
porque la jota es alegre
y se me ha muerto mi madre.

Quina manera més interessant i original d'expressar un sentiment!

M'he llegit el llibre i vull compartir amb vosaltres qui era la Gloria Fuertes i alguns dels poemes que més m'han agradat.

1.- QUI ERA LA GLORIA FUERTES? 
Gloria Fuertes (1917 - 1998) va ser una gran poeta espanyola, nascuda dins d’una família humil del madrileny barri de Lavapiés.
El 1935 (17 anys) va publicar els seus primers versos en una revista infantil, va donar els seus  primers recitals de poesia a Radio Madrid i va escriure el seu primer llibre de poemes: “Isla Ignorada”.
Va fer diverses feines, que va compaginar amb la de redactora de la revista infantil Maravillas, on publicava contes, historietes i poesia per a nens. També va col·laborar en algunes revistes per a adults i en vàries revistes infantils.
El 1950 (32 anys) va organitzar la primera Biblioteca Infantil ambulant per petits pobles. També va fundar amb altres poetesses el grup femení “Versos con faldas” que es dedicava a oferir lectures i recitals per cafès i bars de Madrid.
De 1955 a 1960 va estudiar biblioteconomia i anglès i va conèixer la hispanista nord-americana Phyllis Turnbull, amb qui mantindria una relació de parella de 15 anys. Va treballar de bibliotecària fins el 1961 quan va obtenir la beca Fulbright als Estats Units per impartir classes de Literatura espanyola en diverses universitats. El 1963 va tornar a España i va donar classes d’espanyol per a americans a l’Institut Internacional.
Els anys 70 va col·laborar en diversos programes infantils de TVE, com “Un globo, dos globos, tres globos”, “La mansión de los Plaff” i “La cometa blanca” i assoleix una gran popularitat com a poeta infantil.
Va morir el 1998 i va deixar la seva fortuna (100 milions de pessetes) a l’orfenat de la “Ciudad de los muchachos”.

La seva poesia té molt d’autodidacta i algunes característiques que la lliguen al ‘postisme’ (una branca del surrealisme). En els seus poemes no hi ha una clara divisió entre autobiografia i ficció i es defineix com una dona solitària, religiosa, lesbiana, enamoradissa, soltera, feminista, fumadora empedreïda, pacifista, castissa i poeta.
Tracta temes com la soledat, el dolor, la injustícia social, l’amor, Déu, la mort... però amb una simplicitat i una sinceritat que sap arribar a tots els públics.
La seva triple qualitat de dona, lesbiana i pobra és clau en la seva obra. Va reclamar els drets de les dones, va defensar la igualtat de gènere i també va ser pacifista, antibel·licista, defensora del medi ambient i sempre amb una actitud de protesta contra els absurds de la civilització.
A través del sentit de l’humor i la ironia tracta qüestions universals com l’amor, el dolor, la mort o la soledat i busca una manera crítica de construir la realitat i descobrir la veritat de les coses.
A nivell estilístic fa servir un llenguatge molt planer, curioses metàfores, imatges sorprenents i jocs lingüístics plens d’encant, frescor i simplicitat, que donen als seus poemes una gran musicalitat i un to semblant al llenguatge oral.
Al llarg de la seva vida va tenir molts premis i reconeixement com el Diploma d’Honor, Premi Andersen Internacional de Literatura Infantil (1968), Amb “Cangura para todo”.

 2.- SELECCIÓ D'ALGUNS POEMES

Juego con fuego,
pero juego.

* * * * * * * * * * * * * * *
 
EL POETA
El pesimista piensa en ayer.
El optimista en mañana.
El realista en hoy.
El poeta en ti.

* * * * * * * * * * * * * * *

LA ESQUIRLA
Una vez me clavé
una esquirla de hielo en el corazón,

y cuando ya me iba a morir,
El hielo se desheló.

* * * * * * * * * * * * * * *

ENTRENADA
Aunque estoy entrenada
y siempre resucito
he decidido no morirme
nunca más.

* * * * * * * * * * * * * * *

EL TIEMPO
Sé lo que es el tiempo
y por eso no puedo perderlo
explicándotelo.

* * * * * * * * * * * * * * *

EL CUENTO
Lo primero, la bondad;
Lo segundo, el talento.
Y aquí termina el cuento.

* * * * * * * * * * * * * * *

En las noches claras,
resuelvo el problema de la soledad del ser.
Invito a la luna
y con mi sombra somos tres.

* * * * * * * * * * * * * * *

EL MONSTRUO
Yo estaba en el bar,
entró un hombre corriente,
se sentó enfrente,
le miré distraída pensando en mis cosas,
—¡me espanté!—
tenía cara de no haber dicho "te quiero" en toda su vida.

* * * * * * * * * * * * * * *

LAS MÁQUINAS
La siniestra oficina
se humanizaba por las noches
se oía un leve teclado.
Las máquinas se escribían
— unas a las otras —
cartas de amor.

* * * * * * * * * * * * * * *

ESTÁS PRISIONERO
Estás prisionero.
Hay una reja
que no te deja
entrar en ti.
La cárcel eres tú.

* * * * * * * * * * * * * * *

AFORTUNADAMENTE
Afortunadamente
no tenemos presente,
no tenemos presente
lo
de
que
nos tenemos que morir.

* * * * * * * * * * * * * * *
 
La gente corre tanto
porque no sabe dónde va,
el que sabe dónde va,
va despacio,
para paladear
el ir llegando.

* * * * * * * * * * * * * * *
 
Me dijeron:
-O te subes al carro
o tendrás que empujarlo.

Ni me subí ni lo empujé.
Me senté en la cuneta
y alrededor de mí,
a su debido tiempo,
brotaron las amapolas. 

* * * * * * * * * * * * * * *
 
ME HICE LIBRE
Me hice libre.
Vivo libre
en esta inmensa celda
de castigo que es la tierra.
Decir la verdad
me desencadena.

* * * * * * * * * * * * * * *

YO YA, APENAS SOY  JOVEN
Yo ya, apenas soy joven
tengo cincuenta años,
tengo cincuenta libros,
tengo cien desengaños.
Yo ya, apenas soy joven,
pero, me estás mirando
y eso ya es suficiente
para seguir tirando.

* * * * * * * * * * * * * * *

ESCRIBO A LO QUE SALGA
Escribo sin modelo, a lo que salga.
Escribo de memoria, de repente.
Escribo sobre mí, sobre la gente.
Como un trágico juego sin cartas, solitario,
barajo los colores, los amores,
las urbanas personas, las violentas palabras,
Y en vez de echarme al odio, o a la calle,
escribo a lo que salga.

* * * * * * * * * * * * * * *

EN EL ÁRBOL DE MI PECHO
En el árbol de mi pecho
hay un pájaro encarnado.
Cuando te veo se asusta,
aletea, lanza saltos.
En el árbol de mi pecho
hay un pájaro encarnado.
Cuando te veo se asusta,
¡eres un espantapájaros!

* * * * * * * * * * * * * * *

TE VI
Te vi,
se rompieron nuestras soledades,
se alborotó el instinto,
se llenaron de luz las lámparas fundidas.
Se murieron del susto, nuestros primeros padres,
y tu pena y mi pena,
se suicidaron juntas
la tarde
de nuestro encuentro.

* * * * * * * * * * * * * * *

ERA PASTOR DE GATOS Y TENÍA
Era pastor de gatos y tenía
una larga callada por respuesta.
Las noches las pasaba en los tejados,
jugando con las hebras.
Los gatos y las gatas le miraban,
apoyado en las cuatro chimeneas;
el pastor de gatos se reía por nada,
o mirando a su vecina prisionera.
Era entendido en noches y sabía
sin mirar el reloj la hora que era,
y subía y bajaba su rebaño de gatos
por los campos de tejas.
Algunos aseguran que está loco,
otros que está poeta,
yo, que lo trato mucho, sólo digo
que es un sabio
vestido de princesa.

* * * * * * * * * * * * * * *

DIOS ESTÁ EN PELOTAS
¡Ya está bien,
que se va a helar!
¡Tanto adorar al chaval
y nadie tiene cojones
de darle sus pantalones,
su mochila o su morral!
Tanta mirra y tanto incienso
y Él desnudito en el pienso...
pienso que nadie le quiere.
Su tiritera me hiere
en esta noche tan puta.
¡Muchachos, traed viruta,
vamos a hacer una hoguera,
antes de que se nos muera
de frío la Salvación!
Dejaros ya de misa y de litúrgica idiota
que Dios está en pelotas
desde que vino al portal.
Callaros si le queréis, que le da frío la guerra.
Juntad todas las banderas,
y haced una colcha loca,
porque Dios
está en pelotas.

* * * * * * * * * * * * * * *

HAY QUE DECIR LO QUE HAY QUE DECIR
Hay que decir lo que hay que decir
pronto
de pronto
visceral
del tronco;
Con las menos palabras posibles
que sean posibles los imposibles
hay que hablar poco y decir mucho
hay que hacer mucho
y que nos parezca poco:
arrancar el gatillo a las armas
por ejemplo.

* * * * * * * * * * * * * * *

GEOGRAFÍA HUMANA
Mirad mi continente conteniendo
brazos, piernas y tronco inmesurado,
pequeños son mis pies, chicas mis manos,
hondos mis ojos, bastante bien mis senos.
Tengo un lago debajo de la frente,
a veces se desborda y por las cuencas,
donde se bañan las niñas de mis ojos,
cuando el llanto me llega hasta las piernas
y mis volcanes tiemblan en la danza.

Por el norte limito con la duda
por el este limito con el otro
por el oeste Corazón Abierto
y por el sur con tierra castellana.

Dentro del continente hay contenido,
los estados unidos de mi cuerpo,
el estado de pena por la noche,
el estado de risa por el alma
—estado de soltera todo el día—.

Al mediodía tengo terremotos
si el viento de una carta no me llega,
el fuego se enfurece y va y me arranca
las cosechas de trigo de mi pecho.

El bosque de mis pelos mal peinados
se eriza cuando el río de la sangre
recorre el continente,
y por no haber pecado me perdona.

El mar que me rodea es muy variable,
se llama Mar Mayor o Mar de Gente,
a veces me sacude los costados,
a veces me acaricia suavemente;
depende de las brisas o del tiempo,
del ciclo o del ciclón, tal vez depende,
el caso es que mi caso es ser la isla
llamada a sumergerse o sumergirse
en las aguas del océano humano
conocido por vulgo vulgarmente.

Acabo mi lección de geografía.

Mirad mi contenido continente.

* * * * * * * * * * * * * * *

27 de jul. 2017

30 anys i un dia


Ahir, 26 de juliol del 2017 va fer 30 anys que vam començar a sortir amb l'Anna, el darrer dia d'unes colònies en les que érem tan joves com es veu en aquesta primera foto (vaig explicar-ho amb més detalls a "26 de juliol").
Avui fa "30 anys i un dia" (que sona a condemna) i m'ha fet gràcia buscar-hi el doble sentit, ja que en certa manera tots dos "patim" aquesta condemna que ha arribat a la gens menyspreable xifra de 30 anys.
He revisat les meves agendes i he buscat algunes de les vivències significatives que hem compartit en aquests 30 anys i, és clar, hi ha de tot: morts i naixements, alegries i tristeses, viatges, experiències... Sóc conscient que en els temps que vivim, comencem a ser una raresa ja que són moltes les parelles que no aguanten tant de temps convivint. I, de fet, no ens enganyem, la convivència no és sempre un camí de flors i violes. Al costat de moments meravellosos, hi ha moments més difícils de passar, però si el vincle i els sentiments són veritables, trobes la motivació per resistir i tirar endavant.

Mira tot el que hem compartit...
  • 1987: comencem a sortir.
  • 1988: me'n vaig a la mili.
  • 1989: passem els primers dies junts i sols a Segur de Calafell.
  • 1990: mor el teu avi, el Josep Salvador.
  • 1991: començo a treballar al col·legi Oms i de Prat.
  • 1992: vivim els Jocs Olímpics de Barcelona'92, passem unes vacances genials a Cadaqués i jo me'n vaig a viure sol al carrer del Cós.
  • 1993: anem de vacances a Euskadi amb els teus pares i, després, tu te'n vas amb unes amigues a Grècia.
  • 1994: es casen el Jordi i l'Agnès i ens regalen els nuvis (!), anem d'interRail a Praha i ens comprem el nostre primer cotxe (el ZX).
  • 1995: mor el meu avi, l'Emili Codorniu; ENS CASEM, anem de viatge a Turquia i anem a viure junts al carrer del Cós.
  • 1996: El TDK queda campió de la Copa del Rei i a tu et diagnostiquen hipertiroïdisme.
  • 1997: formem el grup Nàufrags amb el Josep Vacas.
  • 1998: El TDK queda campió de l'ACB, estem a punt de comprar-nos una casa a Ca L'Esteve i al darrer moment no es pot tancar l'operació.
  • 1999: ens fem la casa de La Guàrdia, signem la hipoteca (30 anys!) i hi anem a viure.
  • 2000: comences a treballar a l'Oms i de Prat amb contracte indefinit.
  • 2001: mor el Josep Vacas i es produeixen els atemptats de l'11S a Nova York.
  • 2002: detenen la Montse Careta i la visitem a la presó de Wad Rass, on acaba suïcidant-se.
  • 2003: entrem a la Comissió de Festes de Calders, anem de viatge a la Bretanya (estiu) i a Escòcia (per Nadal).
  • 2004: després de molt buscar-ho, quedem embarassats (!), jo viatjo a Kosice amb la delegació de Lacenet.
  • 2005: NEIX EL ROC!!, mor la teva iaia, Paquita Gili; començo a fer de president de l'A.VV. de La Guàrdia.
  • 2006: ens comprem el cotxe C5, fem el primer viatge sense el Roc, a l'Alguer.
  • 2007: NEIX L'ONA!!
  • 2008: comencem les obres al pati de darrere de casa, es separen la Rat i el Joan.
  • 2009: viatgem a París pels meus 40 anys, neix el picalapica.
  • 2010: faig el concert de cantautor a Calders, anem a París amb la família Alarcón, viatgem a Mallorca amb els nens, el Roc comença a jugar a futbol a Calders.
  • 2011: anem de creuer per la Mediterrània amb els nens, l'Ona comença a l'Egiba.
  • 2012: fem les obres a l'estudi, començo a dirigir la revista LA CALDERINA, tenim les gran avaries al C5.
  • 2013: fas la primera cursa de 10 km, anem al primer concert del Ramon Mirabet a Balsareny, el Roc comença a jugar a futbol a Artés.
  • 2014: anem a Dinópolis; mor la meva iaia, Maria Reguant; diagnostiquen la malaltia a ta mare; l'Ona comença a tocar la melòdica, fem la consulta del 9N.
  • 2015: ingrés de ta mare a l'Hospital de Sant Pau, es crea la comarca del Moianès, els nens comencen al cau de Calders.
  • 2016: em trenco el lligament del dit polze i m'acaben operant, els teus pares celebren les Noces d'Or i, poc després, mor el teu pare, Josep Alarcón "Xep".
  • 2017: ta mare comença tractament a Can Ruti, acompanyem la reobertura mediàtica del cas Careta, ens comprem el Toyota nou...
I res, que aquí estem, Anna, i de moment amb ganes de fer-ne molts més al teu costat i seguir compartint moltes més coses.
T'estimo!
I, com a contrast de la foto inicial i tancament de la notícia, una foto actual:

23 de jul. 2017

El primer mòbil del Roc

El Roc té 12 anys.
I al setembre comença l'institut a Artés.
Haurà d'anar i tornar sol amb el bus. Quedar-se estones sol a casa...
Entre aquests factors i l'allau "...tothom en tindrà menys jo..." ja fa mesos que vam acordar amb ell que si les notes del curs anaven bé, a l'agost, pel seu sant, tindria el seu primer mòbil.
I les notes van anar molt bé. Se'l mereix.
Però tant l'Anna com jo pensem que cal deixar les coses molt clares abans de tenir el mòbil perquè, sense unes normes explicades i acceptades a priori, el mòbil podria a arribar a ser una eina "perillosa" o conflictiva.
Per això portem temps buscant per internet i hem trobat diferents documents que es plantegen aquestes primeres "normes d'ús" o "contractes" de cara al primer mòbil:
  A partir de tota aquesta informació l'hem adaptada i hem fet un document del que crèiem més important deixar clar abans de tenir el mòbil. En els propers dies li anirem donant al Roc, li anirem explicant i ho deixarem tot ben clar, esperant que quan arribi el 16 d'agost i li regalem el seu primer mòbil, ens haguem pogut arribar a estalviar uns quants conflictes i discussions i en faci l'ús més raonable possible.

Aquestes són les nostres "Normes d'ús del mòbil" que exposo aquí per si a algú li poden ser útils i per si algú m'hi fa algun suggeriment de millora...

NORMES D’ÚS DEL MÒBIL

1.- PER COMENÇAR...
• És el teu telèfon, però també serà nostre. Te l’hem comprat i el faràs servir tu, però... si la cosa no va bé tindrem el dret a replantejar-nos-ho.
• Els pares hem de poder saber què fas amb el mòbil. Si t’ho demanem, ens has d’ensenyar les aplicacions i pàgines que visites i utilitzes perquè puguem supervisar-les. No serà per xafardejar la teva intimitat, sinó només per comprovar que en fas un ús adequat i respectuós. A mesura que et vagis fent més gran i demostris que ets responsable i respectuós ja no serà necessari que et controlem gaire.
• Ets responsable de l’ús i el bon manteniment del teu mòbil. Si cau, es mulla, s’espatlla o el perds, hauràs d’assumir-ne tu les despeses. Si et passes de la quota, també. Per això, estalvia diners del teu aniversari o fes feines per guanyar -ne.
• Guardaràs en un lloc segur, que sàpigues tu i també nosaltres, la garantia, la factura, les dades d’interès i els accessoris del mòbil, per si mai et fessin falta.
• T’has de comprometre a agafar-nos sempre les trucades i contestar-nos els missatges.

2.- QUAN, ON I COM...
• Hauràs de fer servir el mòbil complint sempre les normes legals i de l’institut o de qualsevol altre lloc públic on et trobis.
• A casa, hi haurà moments en que no podràs fer-lo servir: a les hores dels àpats familiars, a l’hora de fer els deures o d’estudiar, o en altres ocasions que siguin importants per a la família. Durant el cap de setmana i les vacances haurem de negociar uns horaris assenyats: no pots estar tot el dia amb el mòbil als dits.
• Havent sopat faràs l’última mirada al mòbil i el deixaràs a carregar fins l’endemà (apagat o en silenci). No dormiràs amb el mòbil a l’habitació.
• Apaga’l o silencia’l quan et trobis en llocs públics en els que es pot distreure o molestar o mentre parles amb algú altre. No ets una persona maleducada, no deixis que el mòbil t’hi torni
• No estiguis pendent del mòbil quan estiguis creuant un carrer, quan vagis en bici o en cap situació en que hagis d’estar atent al que passa al teu voltant.

3.- SEGURETAT
• Mai has de donar el número de mòbil a una persona desconeguda.
• No agreguis com a contacte a cap persona que no coneguis de la vida real. Desconfia de tot el que t’expliquin i no donis cap dada personal.
• No pots fer fotografies ni gravacions d’altres persones sense el seu permís, ni tampoc en llocs on està prohibit, com ara museus, piscines, etc.
• No distribueixis mai fotografies o gravacions sense el permís de les persones que hi apareixen, tant si les has fet tu com si te les han passat.
• Ens hauràs d’informar de les aplicacions o xarxes socials en les que vols donar-te d’alta i de les aplicacions que vols descarregar-te i consensuarem si és legal, necessari o convenient que ho facis. No ho facis sense el nostre permís.
• Si mai reps trucades o missatges sospitosos o amenaçadors pel mòbil ens has d’avisar i explicar-nos-ho. Si això passa sempre et recolzarem i prendrem les mesures necessàries.

4.- EDUCACIÓ I RESPONSABILITAT
• No utilitzis el mòbil per mentir, fer ximpleries, burlar-te, espantar o enganyar una altra persona. No participis en converses desagradables. Potser algun dia tindràs temptacions de fer-ho, tot i que saps que no està bé. Sempre és una mala idea. Sigues sempre una bona persona.
• No enviïs missatges, correus electrònics o diguis res a ningú a través del mòbil que no li diries en persona o en veu alta i en presència dels seus pares. Pensa bé el que escrius abans d’enviar-ho. És important que siguis conscient del perill de deixar per escrit pensaments o dades de manera impulsiva.
• No siguis còmplice de cap acció ofensiva ni irrespectuosa. No les reenviïs ni les aprovis amb el teu silenci.

5.- SENY, HIGIENE I SALUT MENTAL
• No facis milions de fotografies o vídeos. No hi ha necessitat de documentar-ho tot. Viu les teves experiències. Quedaran guardades a la teva memòria per sempre.
• Intenta tenir personalitat, caràcter, gustos i opinions pròpies. No cal que juguis als jocs que juga tothom ni que escoltis la música que escolta tothom. Tens a l‘abast un univers de possibilitats: aprofita per descobrir i eixamplar horitzons.
• Deixa el mòbil a casa de tant en tant i estigues ben tranquil. El mòbil no és un ésser viu ni una part del teu cos. Aprèn a viure sense ell. Has de vèncer la por a perdre’t quelcom que estigui succeint i a estar sempre connectat.
• Mantingues els ulls ben oberts. Observa el món que et rodeja. Mira per les finestres. Escolta els ocells, passeja i gaudeix del teu entorn. Parla amb la gent. Fes-te preguntes, sense necessitat de cercar-ho al Google.
• Ets tu qui ha de dominar el mòbil i no el mòbil a tu. Procura no enganxar-t’hi ni estar sempre pendent de cap joc, aplicació o xarxa social: que no arribi el moment que no sàpigues fer res que no sigui amb el mòbil. Connecta’t a la vida real!

6.- POSSIBLES CONSEQÜÈNCIES
• Et prendrem el mòbil si no compleixes aquestes normes o si per culpa del mòbil no fas cas de les normes de casa, no compleixes les teves obligacions domèstiques o baixa el teu rendiment en els estudis.
• Potser algun dia t’equivocaràs. Et prendrem el mòbil. Seurem, parlarem i arribarem a un acord. Tornarem a començar. Tant tu com nosaltres sempre estarem aprenent. Som un equip. Estem junts.

20 de jul. 2017

"Imagine" (Pentatonix)

Quines harmonies!
Quina sensibilitat!
Quina emoció amb un senzill però profund missatge!

16 de jul. 2017

"Tots tenim família. A la carretera, víctimes 0"

Aquest és el lema de la nova campanya de la Direcció General de Trànsit per conscienciar de la reducció de les víctimes en els accidents de trànsit.
És brutal i genial al mateix temps.
No hi surt cap imatge de cap accident, ni sang... i no li cal perquè toca la fibra i provoca la més gran de les emocions.
Enhorabona als creadors i.. conscienciem-nos tots plegats: "a la carretera: víctimes 0"

14 de jul. 2017

El comiat del C5

Última foto del C5 al moment de deixar-lo...
Citroën C5 Break. Matrícula 0052-DZL...
Vam estrenar aquest cotxe l’u de setembre del 2006. No era nou, però gairebé. El cotxe se’l quedaven els de la concessionària Citroën d’Artés perquè els obligaven a tenir-lo mig any, però ja vam posar-nos d’acord en com el volíem nosaltres, perquè al cap dels 6 mesos seria nostre.
I ens va encantar aquest cotxe, pràcticament nou, molt espaiós i amb un gran maleter. Ens anava de perles...
La primera ratllada li vam fer a Calafell (estiu 2007), quan l’Anna estava embarassada de l’Ona... però no va ser res, la vam arreglar i ens va seguir portant a tot arreu: al Delta de l’Ebre, a Sigean...on fes falta.

El 26 de juliol del 2012 ens va deixar tirats a l’autopista (veure “25 anys de pel·lícula”). Vam tornar amb grua cap a casa i vam haver de canviar el turbo, que ja era una bona reparació... Però tres setmanes més tard, el 13 d’agost, ens va tornar a deixar tirats a l’autopista quan estàvem a Calafell. Un altre cop la grua, gairebé un mes sense cotxe i aquesta vegada una reparació encara més seriosa: s’havia d’arreglar el motor.
Després d’allò mai no va tornar a anar igual de bé. Perdia oli i ens vam haver d’acostumar a deixar un cartró al terra del garatge. I van anar sortint cosetes i cosetes... Però, malgrat tot, el cotxe ens anava acompanyant a tot arreu i mai no ens va impedir de fer res. Va acompanyar-nos a l’hospital per veure nens acabats de néixer i persones estimades ingressades, va acompanyar-nos al tanatori a acomiadar amics i familiars, va dur-nos a casaments i festes, va ser testimoni mut de les nostres alegries, tristeses, il·lusions i decepcions...
I va esdevenir com un membre més de la família, com una mascota soferta que sabia de les nostres febleses però continuava al nostre costat. Perquè l’havíem arribat a carregar d’andròmines per anar a la deixalleria i omplert de sorra tornant de la platja i... pobret, no el dúiem gairebé mai al tren de rentat... Sort en tenia de quan plovia!
Des de la doble i seriosa reparació del 2012 ja vam veure que la campanya que ens podria fer seria limitada. A part dels problemes de degoteig d’oli, van començar a sortir missatges de fallades electròniques (filtre de pol·lució, nivell d’oli...)... missatges que tal i com apareixien, desapareixien i dels quals vam aprendre a no fer-ne gaire cas.
El cotxe ens seguia portant a tot arreu: al Delta de l’Ebre més vegades, a Andorra, a l’Empordà, a Teruel (Dinópolis), a Calafell cada estiu...però els problemes s’anaven repetint i agreujant...
Fa un tres anys van produir-se uns fenòmens paranormals en que cada 15 dies havíem de recarregar i/o canviar la bateria, sense que s’arribés a veure d’on venia el problema. Al final semblava que fallava el ventilador... Vam tornar a deixar-hi diners i vam decidir que ja no hi tornaríem... que quan petés... ens el canviaríem. Mentre fossin reparacions petites, les arreglaríem, però si venia alguna cosa més seriosa... ja no ens hi volíem gastar més diners i hauríem de començar a estalviar i a pensar en un cotxe nou per quan aquest digués definitivament prou.

Es va espatllar la molla que aguanta la porta del maleter i ens hi hem donat uns quants cops al cap perquè no la vam arreglar... Va caure la reixa del morro que protegeix el motor i vam anar un temps sense fins que el Jordi ens la va enganxar amb una mena de silicona... Només anàvem canviant l’oli i passant la ITV i pensant “d’aquest estiu no passem”.
I això es va agreujar quan l’estiu del 2016 va començar a fer unes batzegades els dies de molta calor quan feia estona que conduíem... Ningú no sabia dir-nos què carai devia ser i, com que nosaltres no volíem gastar-nos diners, vam començar a donar veus per buscar un cotxe de segona mà.

Però el cotxe va passar l’estiu i la tardor i l’hivern i la primavera... i anava resistint, com aquell gos fidel i vell que ja no remena la cua amb gaire energia quan et sent arribar però que segueix alegrant-se de veure’t i que està disposat a seguir-te al a fi del món.
Té uns quants bonys i rascades, el pobre i gairebé tots tenen noms i cognoms. Com aquell del parafang del darrera a la dreta, que el vam fer un dia a Calders. Després d’un dinar familiar vaig agafar els dos avis (el Xep i el meu pare) i vam baixar els 3 cap al garatge a intentar moure els dos cotxes per aconseguir recarregar la bateria del C5 amb l’altra. Vam deixar baixar el cotxe per la rampa sense bateria i va acabar impactant contra el mur del veí mentre ens miràvem els uns als altres per intentar trobar una resposta al que acabàvem de fer... Uff!
I aquest estiu, li ha arribat l’hora.
Tornava a fer les batzegades de l’estiu passat i cada cop té més “ferides de guerra” de les que sabem que ja no es recuperarà. Vam mirar els diners que teníem estalviats i vam començar a mirar el mercat fins que... vam trobar un cotxe nou que s’ajustava a les nostres necessitats i a les nostres possibilitats.

S’ha portat com un lluitador fidel i ara ens fa una mica de peneta i tot desfer-nos-en, però avui hem anat al concessionari i l’hem deixat com a part del tracte d’endur-nos el nou.
I creia que es mereixia aquesta notícia de comiat agraït perquè quan fa tres anys vam decidir que ja no ens hi gastaríem més diners i el canviaríem per un altre...ens ha permès tres anys d’estalviar i de dur-nos a tot arreu.
Sempre vaig saber que series un bon company de viatge perquè la teva matrícula... 0052...
52 és el doble de 26 que per a mi sempre ha estat un número molt especial.
M’acomiado de tu amb un petit reportatge fotogràfic.
Gràcies per tot, C5.










 

10 de jul. 2017

Una cançó... (Gerard Quintana)

Aquest és un article del Gerard Quintana publicat a a la secció “acords i desacords” de la revista Enderrock 258 (febrer 2017). És un interessant i estimulant exercici literari que intenta definir què és i què no és una cançó.

Per acabar-lo us he posat un vídeo de la pel·lícula "Moulin Rouge", una cançó feta de retalls de cançons, el "Elephant love medley".

Gaudiu-ne!

Una cançó... (Gerard Quintana)
- Què és una cançó?
- Una cançó?... És per a un treball de música?
- No, és un treball per a mi.
- Doncs una cançó és… una emoció invisible que només es fa visible quan la cantes... Una cançó et guarda un secret i alhora el comparteix amb tothom que la vulgui escoltar. Una cançó t’omple la boca i t’encén el cor... una cançó parla amb el tro i desperta els somnis...
- Pare, no ho entenc.
- I si t’explico el que no és?
- Va!
- Una cançó no va a l’escola, una cançó no té gana, una cançó no és una ampolla plena, una cançó no és un dia que s’acaba ni tampoc un dia que comença, una cançó no és un politò, una cançó no és un viatge organitzat, una cançó no és un valor segur, una cançó no creu en Déu, una cançó no és una multa de trànsit, una cançó no és un vot en blanc, una cançó no és una bateria que es consumeix en el pitjor moment, una cançó no es divorcia, una cançó no té còlics nefrítics, una cançó no té subtítols, una cançó no és deslleial, una cançó no només sap com sinó també quan s’acaba, una cançó no s’absté, una cançó no coneix el color de la teva pell, una cançó no es queixa sinó que protesta, una cançó no diu només el que diu, una cançó no es negarà mai a entrar al teu llit, una cançó no sap què serà quan sigui gran, una cançó no té veu sinó que fa servir la teva, una cançó no té cames ni braços però salta i et fa una abraçada, una cançó no té tintes ni pintures però t’esquitxa de colors, una cançó no té focus però t’enlluerna, una cançó no s’està mai quieta, una cançó no és una resposta, una cançó no té ni amo ni rei, una cançó no espera res de tu, una cançó no sobra mai, una cançó no condemnarà a mort ningú, una cançó no menja pipes ni tampoc crispetes, una cançó no es planxa la camisa, una cançó no és una gàbia, una cançó no té fills,  una cançó s’aixeca quan vol, una cançó no és sospitosa de tinença il·lícita d’estupefaents, una cançó no necessita passaport ni visats, una cançó no té tanda, una cançó no renta fronteres ni banderes, una cançó no tria ser un himne, una cançó no perdona, una cançó no respecta la llei, una cançó no fa la migdiada, una cançó no obeeix el seu autor, una cançó no menja postres, una cançó no especula, una cançó no es mulla sota la pluja, una cançó no s’embruta amb les cagades dels coloms, una cançó no paga lloguer, una cançó no dorm ni al carrer, una cançó no s’enllustra les sabates, una cançó no decideix per tu, una cançó no la pots omplir de flors i posar-la sobre la taula, una cançó no s’agenolla, una cançó no emmalalteix, una cançó no veu el Telenotícies, una cançó no es fa el llit, una cançó no t’obliga a res, una cançó no respecta les normes de trànsit, una cançó no t’omple la memòria del mòbil, una cançó no saps mai qui l’escoltarà, una cançó no és un camp de batalla, una cançó no s’engreixa amb pinso, una cançó no és una equació, una cançó no respecta els horaris de visites, una cançó no només no fa nosa, també et fa riure, et fa plorar, et fa dubtar, et fa creure, et fa lluitar i fins i tot de vegades també et fa ballar.
- Em sembla que ara sí que ho entenc!

7 de jul. 2017

"El tren de la bruixa" (Jordi Évole)

Vaig conèixer aquest article perquè el va llegir el Jordi Basté a "El món a RAC1".
És un article publicat a El Periódico del diumenge 2 de juliol de 2017, a la secció "Al contraatac" del periodista Jordi Évole.
Em va agradar perquè es planteja el dubte raonable que jo he tingut molt cops: val la pena tot el temps que dediquem a les nostres professions? Val la pena les satisfaccions professionals i personals que ens aporta una feina que ens realitza malgrat que vagi en perjudici del temps i atenció que dediquem a la família?
Malauradament penso que és un dubte irresoluble o només resoluble quan ja no siguem a temps de canviar la decisió presa.

Us deixo amb l'article:

"El tren de la bruixa" (Jordi Évole)


M'he passat mig cap de setmana al llit. Suposo que les meves defenses han decidit anar-se’n a la platja coincidint amb el final de temporada de Salvados, i a sobre m’han deixat sense disfrutar de la festa major del meu poble. Això sí, m’ha servit per recloure’m a casa i repassar el que ha sigut la temporada, que així d’entrada els diré que no ha sigut fàcil. Els asseguro que portar al prime time televisiu temes com Mercadona, Castor o Villarejo no és tan fàcil com pot semblar. Per cert, als que van intentar que l’entrevista a Villarejo no es veiés, només dir-los que tranquils, que una setmana després de l’emissió no ha passat res. Perquè en aquest país gairebé no passa mai res.

També els finals de temporada són moments per als comiats. L’altre dia un amic amb qui he treballat els últims vuit anys recordava el dia que li vam trucar perquè s’incorporés al programa. Diu que estava passejant amb la seva filla i que es va asseure a l’entrada d’una oficina bancària a escoltar la proposta. Avui l’oficina bancària és un dentista, i després d’una de les experiències professionals més bèsties de la seva vida, havia decidit recuperar el passeig amb la seva filla que havia deixat a mitges. Amb aquest amic fa just un any ens vam embarcar a l’Astral. Ell es va encarregar de donar forma a un documental que ens marcarà per sempre. L’any passat em vaig perdre la festa major del meu poble precisament perquè estàvem a bord de l’Astral. Aquest any me l’he perdut pel constipat que he agafat.

Era tradició, des que el meu fill té records, pujar junts al tren de la bruixa i robar-li l’escombra al romanès que feia de bruixa (per cert, el romanès hi posava menys ganes que Jordi Alba quan escalfa a la banda al minut 88). Robar-li l’escombra era com celebrar una Champions. Aixecàvem el pal com si fos l’orelluda. Només ens faltava el confeti i el We are the champions dels Queen.
El que ens perdem

Quan l’any passat vaig tornar de l’Astral, el meu fill m’havia guardat una fitxa per al tren de la bruixa. S’havia guardat un viatge per fer-lo amb mi l’any que ve. O sigui, aquest any... Però aquest any el tren de la bruixa no ha vingut a la festa major. I mentre jo em refeia al llit, i es colava per la finestra de la meva habitació la versió del Despacito que feia a la plaça l’Orquesta Cimarrón, he pensat que hi ha viatges amb el meu fill que no vaig fer i ja mai faré. Que dedicar-se a un ofici com aquest dona moltíssimes satisfaccions, que puges a trens als quals mai hauries somiat pujar, però que en canvi hi ha trens més pròxims, més quotidians, potser més autèntics, més reals, que només veus passar. ¿I si ens estem perdent l’important pensant en com de realitzats que ens sentim professionalment? Potser és que sempre volem el que no tenim. I el que no voldria tenir ara és aquest constipat que està fent que em mengi el cap més del compte.

5 de jul. 2017

Pinacoteca familiar

El Roc i l'Ona, a l'escola de Calders, cada trimestre arriben carregats d'àlbums que recullen tots els treballs que han fet. I un dels més esperats és l'àlbum de plàstica perquè a aquesta escola la treballen molt bé i tenen idees enginyoses, brillants i molt creatives.
El "problema" és que sovint són làmines molt grans o peces tridimensionals (fang, construccions, robes...) que ocupen molt espai i no saps mai on posar.
M'ha semblat que una bona idea era exposar-los aquí al bloc de manera que tan jo, com ells, com tots vosaltres en pugueu gaudir sempre que vulgueu, sense que a ningú ens ocupi gaire espai.
Són guapíssims!!















3 de jul. 2017

"El Comitè" (2a part)

La imatge que il·lustra aquesta notícia és la que tenim com a imatge de perfil del grup de Whatsapp dels membres de la candidatura del Comitè sindical.
És un fragment del quadre "Il quarto stato" de Giuseppe Pellizza, molt famós perquè apareix als crèdits inicials de la pel·lícula "Novecento" de Bertolucci.
Inicialment s'havia de titular "El camí dels treballadors" i té un fort contingut simbòlic de revolta de les classes populars.

Suposo que per aquest simbolisme el Jaume la va escollir per posar d'imatge del nostre grup i, per a mi, quedarà eternament lligada a les hores que he compartit amb els companys de la candidatura tramant i gestant aquesta "gamberrada" tan creativa i divertida.
Va sortir com una d'aquelles bajanades que es diuen per dir, però em va agafar en un moment d'enamorament amb el recent conegut món del "cinema" a través de la "productora" que m'havia tret del barret de copa: "Kino T. Feina".

A partir de la imatge dels crèdits inicials de "Reservoir Dogs" i una broma de doble sentit, em vaig animar a crear un guió per filmar un espot electoral.
La idea sobre paper feia molt bona pinta, però pensava que no ho tiraríem endavant per diversos motius: per la vergonya que podia tenir la gent a sortir en un vídeo, per la moltíssima feina que teníem en aquell estressant final de curs, per la gran dificultat de quadrar horaris i trobar moments coincidents per a 10 persones amb realitats molt diferents...
Però els planetes es van alinear i tothom s'hi va engrescar i va fer mans i mànigues per trobar els moments de poder coincidir i fer-ho realitat.

Ha estat molt divertit, ha estat entranyable, ha estat valent, ha estat emocionant... percebia la suma de sinèrgies que em permetien tirar endavant el projecte i fer-lo realitat.
Ho escric i encara em meravella que, amb la feinada que teníem, haguem escollit voluntàriament emmerdar-nos encara més i sacrificar una part de temps individual en benefici d'un projecte comú.
I sense tenir-ne ni idea, amb el poc temps que hi hem pogut dedicar i amb el risc d'haver-ho enregistrat gairebé tot en preses úniques (perquè no hi havia temps material de fer repeticions), ha quedat prou bé... Molt bé, m'atreviria a dir.

MOLTES GRÀCIES A TOTS: Montse E. (la primera a engrescar-te), Imma, Montse C., Jaume,  Tània (que vas acceptar l'encarrec de fer-nos de càmera i et vas sumar al projecte), Gemma, Pep, Sònia, Mireia... 

Estic superorgullós del que hem fet i superagraït de la manera com us hi heu sumat. Em sento un privilegiat per haver pogut tirar endavant aquest projecte al vostre costat.


Només una última cosa per si algú ha arribat fins aquí sense idees prèvies: aquest és vídeo és la segona part d'una història. La primera la podeu trobar aquí: "El Comitè" (1a part)

I no m'enrotllo més. Us deixo el vídeo enllaçat!
Espero que tothom el gaudeixi tant com jo!

1 de jul. 2017

8 anys del picalapica

Sí, ja sé que alguns esteu esperant la publicació de la 2a part de "El Comitè", però avui es 1 de juliol i això vol dir que és l'aniversari d'aquest bloc i trobo que aquests aniversaris és millor no deixar-los passar.
D'aquí 1 o 2 dies ja publicaré el vídeo, però avui deixeu-me aturar un moment i tirar la vista enrere per adonar-me que fa 8 anys que mantinc aquest bloc en el qual ja hi ha 950 notícies publicades.

I concretament miro tot el que hi he escrit en el darrer any, des que vaig celebrar els 7 anys, i reconec i redescobreixo tot el que he viscut i he compartit aquí amb tothom qui ho hagi volgut llegir.
A vegades rialles, a vegades tristesa, a vegades reflexions, a vegades il·lusions... la vida.

M'ha costat fer una selecció que no fos massa llarga, però us vull destacar aquestes 17 entrades.
I amb elles vull donar-vos un cop més les gràcies a tots els que seguiu aquest bloc. Si no fos per vosaltres jo no hi hagués pogut abocar tot això i, rellegint-ho, me'n sento orgullós.

Moltes gràcies i per molts anys!

Dues cançons:

Alguns poemes:

Paraules d'altres:

Dos records en el moment del comiat:

Algunes reflexions:

Moments viscuts:

La descoberta d'una nova passió: