Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

27 de juny 2017

Un problema

Fa temps que m’ho semblava, però les darreres setmanes ho he acabat de veure més clar...
Tots anem de cul. Parteixo d’aquesta base i no em vull pas fer el màrtir per això. La vida moderna i la nostra estupidesa fa que anem contínuament de bòlit. Tots.
Però al meu voltant veig que la gent, de tant en tant, somriu i s’ho passa bé amb alguna cosa que forma part del seu lleure. Queden amb gent per anar a prendre alguna cosa, per anar a sopar, surten de cap de setmana amb els amics, van al cinema, de compres, de concerts... i allà riuen, xerren, es diverteixen i s’oxigenen, oblidant-se per una estona de l’estrès de la feina i les obligacions quotidianes.
L’Anna marxa de cap de setmana amb les seves amigues, el Pablo se’n va a escalar, el Jordi surt d’excursió amb els orquidiòlegs... Cadascú troba la seva gent i les seves aficions i combinant els dos factors troba espais per gaudir, passar-s’ho bé i desconnectar.
I jo... doncs...jo tinc un problema.


D’entrada, tinc amics, però no en “faig gasto”, no gaire... Alguna vegada fem una escapada amb el Pablo per anar de concert i poca cosa més. La resta de relacions socials són a nivell familiar, quedem amb amics comuns i hi anem amb l’Anna i els nens. I per tant, mai no acabo de desconnectar del tot.

I, per acabar-ho de rematar, les coses que m’agraden i em motiven per dedicar-hi part del meu temps lliure, acaben convertint-se en una nova obligació que acostuma a dur una pressió afegida (terminis d’entrega, gent que està pendent del resultat del que jo faci...). O sigui, que en comptes de descansar i desestressar-me, quan acabo les meves “obligacions” laborals o familiars, em capbusso en altres activitats que són noves obligacions que he adquirit lliurament.

Per exemple: LA CALDERINA. M’encanta dirigir aquesta revista, coordinar l’equip redactor i tots els col.laboradors, decidir els continguts i muntar-la, però... és una feinada que he d’afegir a la que ja tinc i, a més, no puc pas deixar-ho de banda perquè un centenar de subscriptors estan cada 4 mesos pendents que torni a sortir un nou número.

Un altre exemple: EL COMITÈ. Aquesta pel·lícula que he muntat amb els companys que ens presentem a les eleccions sindicals. Jo mateix em vaig engrescar a tirar-la endavant i els vaig emmerdar. I això m’ha suposat dedicar-hi un munt d’hores tant en la creació del guió, com en la coordinació dels rodatges, com en el muntatge i edició del vídeo final. I m’ho he passat molt bé i he après molt i ha estat molt enriquidor, però ha estat afegir més feina a la que ja tenia i amb la pressió que havíem de presentar-ho en una data concreta.

Veig que tinc un problema i espero que això sigui el primer pas per solucionar-lo.
Que jo també em vull divertir i riure i fer el boig sense mirar el rellotge ni el calendari...
Seré a temps d’aprendre’n?

2 comentaris:

Roger Berenguer Roca ha dit...

Et recomano una cançó d'un grup que conec, que es diu "A temps..."
P. d C.

Eladi Martínez ha dit...

Moltes gràcies, Roger. M'ha encantat l'aclucada d'ull!!
;-)
Eladi