Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

11 de maig 2017

El millor càstig: la indiferència

El Roc i l’Ona estan en una etapa en què es fan la guitza a totes hores i van intercanviant els papers salomònicament. Una hora és el Roc qui va burxant l’Ona, l’escarneix, li va repetint el que ella no vol sentir... I una estona després és l’Ona qui imita el que diu el Roc, li va passant provocadorament per davant, li pren el que ell vol agafar... I la resposta de tots dos davant d’aquestes situacions sempre és agressiva, airada, colèrica, violenta... Criden, s’enfaden, s’insulten, criden més i més, se’n van d’una revolada, es posen a plorar d’impotència...
Són incapaços de fer veure que allò que els estan fent no els afecta, són incapaços d’anar a un altre lloc i canviar d’activitat i deixar amb la paraula a la boca els que els està intentant fer enfadar...
I l’altre dia els vaig poder oferir un exemple pràctic:

Estàvem esmorzant croissants farcits de xocolata. Els obríem amb un ganivet i els sucàvem amb crema de cacau per dins. El Roc em va dir que li donés el ganivet que tenia pressa (havia d’anar a jugar a futbol). Jo n’hi vaig oferir dos que ja m’havia sucat, però ell els va rebutjar: se’ls volia sucar ell a la seva manera. Li vaig dir que s’esperés un moment, però es va irritar i només volia que es fes el que ell volia, de la manera que ell volia i en aquell mateix moment.
Jo molt tranquil·lament li vaig dir que agafés els que jo li oferia o s’esperés un moment. Però ell, irritat i bel·ligerant, em va prendre els meus i em va amenaçar amb quedar-s’ho tot: els meus i els seus. Tensava la corda i esperava una reacció... Però jo no vaig entrar-hi... em vaig aixecar i vaig dir que me n’anava a la dutxa. I li vaig dir que ja podia agafar el que volgués, que quan sortís de la dutxa si encara tenia gana ja agafaria alguna altra cosa.
Llavors, veient que la seva amenaça no tenia cap efecte, es va contrariar i em va tornar el que m’havia pres, a punt de posar-se a plorar d’impotència.

Al cap d’una estona li vaig fer la reflexió:
-    Tu volies fer-me enfadar a mi. Jo he passat de tu: no m’he enfadat gens ni mica. I ara el que estàs enfadat i trist ets tu. Veus?
I, adreçant-me als dos els vaig voler fer adonar del que havia passat i de com es podien resoldre discussions d’una manera diferent, fins i tot elegant i sense sortir-ne damnificat.

Però no sé si haurà servit de res...
El que sí sé és que la indiferència és un dels càstigs més grans amb que pots obsequiar qui intenta treure’t de les teves caselles.

1 comentari:

Roger Berenguer Roca ha dit...

Totalment d'acord amb aquesta reflexió Eladi.