Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

15 d’abr. 2017

"No ho entens" (Els Amics de les Arts)

El nou disc de Els Amics de les Arts, "Un estrany poder", m'agrada.
El grup sempre m'ha agradat molt (i això que hi ha gent que els detesta... sempre hi ha d'haver gent per a tot) i amb aquest disc han aconseguit que mantingui aquest sentiment cap a ells. M'agraden les seves cançons, les seves lletres, les melodies i harmonies, l'enginy i la complicitat... em cauen molt bé i m'agraden les seves cançons.
I sovint acostuma a haver-hi una cançó que, "per a mi", destaca per sobre de les altres en cada nou disc. I en aquest cas és "No ho entens".

M'agrada des del començament amb el rascat de guitarra i el riff de 4 notes ascendents, la veu amb filtre radiofònic de la primera part que canta el Ferran, la repetició polifònica del "No ho entens" a la tornada amb el canvi d'intensitat sonora per tornar a la malenconia de la segona estrofa... musicalment ja m'agrada.

Després hi ha les frases tan encertades: "Som al vespre d'un 34 d'agost..." (quina manera tan maca de parlar d'un 3 de setembre...), "Si ens mirem, munta i desmunta el riure en un segon..." (aquelles persones que són capaces de forçar un somriure o matar-lo només pel fet que tu entris a escena i tot això en només un obrir i tancar d'ulls), "fins que t'estampes pots conviure amb el final.." (imatge tremenda d'estar dalt del Titanic mentre es va enfonsant i conviure-hi amb certa normalitat fins que s'enfonsa del tot i mors...en aquest cas de dolor), "em vaig quedar paralitzat a la porta amb un somriure que s'anava esquerdant..." (també poderosa imatge de la desesperació dissimulada fins l'últim moment davant la incapacitat de reaccionar davant la catàstrofe que es produeix)...

Però, sobretot, m'agrada molt la història global que explica la cançó:
El narrador de la cançó parla amb una dona que ha estat l'amor de la seva vida i amb la qual ara ja no està. Li explica dues situacions viscudes amb dues parelles posteriors.
En un cas li explica un moment de felicitat màxima, al llit, apunt de fer l'amor en un entorn idíl.lic...
En l'altra cas li explica un moment dolentíssim, el previ a la ruptura després de ser conscient que l'estan enganyant i quedar-se amb el cor trencat...
Però les dues explicacions acaben amb la mateixa frase "...allà jo vaig ser quasi tan feliç com quan estava amb tu...", "...allà vaig estar quasi tan fotut com quan estava amb tu...."
És a dir, per molt bé que hagi estat amb qualsevol dona, no ho ha estat tant com quan estava amb ella. I, per molt malament que hagi estat amb qualsevol dona, no ho ha estat mai com quan va estar amb ella. O sigui, ella va ser el seu tot i el seu res, el millor i el pitjor i tot el que ha viscut després ho acaba comparant amb ella, que marca el "negre" i el "blanc" màxims i ell queda condemnat a viure només "grisos".
M'encanta.

Us deixo amb la lletra i un vídeo.

NO HO ENTENS (Els Amics de les Arts)
Som al vespre d'un 34 d'agost.
Des del llit la miro com fuma al balcó.
Les llumetes de les barques...
Tu creus que hi ha un millor teló de fons
pels seus cabells a mitja esquena,
pel seu perfil devastador?

Els complexos (i saps que jo en faig col·lecció)
fa dues hores que els ha facturat a tots de cop.
Amb un dit contra els meus llavis, diu:
"Per què xerres tant si el que vols és fer l'amor?".
No m'explico bé... O no ho entens?...
O no ho entens?

No ho entens? Que no ho entens?
Per mi que no ho entens. Que no ho entens? Que no.
Que érem un tot.
Que no en sabíem més però ja en vam aprendre.
Que m'abraçava com si no hi hagués demà...
Que allà jo vaig ser quasi tan feliç com quan estava amb tu.

Es pinta els llavis tot resseguint una cançó.
Si ens mirem, munta i desmunta el riure en un segon.
Fa setmanes que m'enganya...
I amb aquesta sí: me n'he adonat jo sol.
I no em marco cap victòria:
subratllo que burro que sóc.

Mentre es calça, em diu: "Segur que vindré tard".
I a mi només em surt un "Ei, que us vagi tot genial!".
I això es diu caiguda lliure:
fins que t'estampes pots conviure amb el final.
No m'explico bé... O no ho entens?...
O no ho entens?

No ho entens? Que no ho entens?
Per mi que no ho entens. Que no ho entens? Que no.
Que és tocar fons!
Que em vaig quedar paralitzat a la porta
amb un somriure que s'anava esquerdant.
Que allà vaig estar quasi tan fotut com quan estava amb tu.

I que m'ho faig amb la primera que passa,
però sempre acabo descobrint un matís.
Com costa d'assumir que el blanc i el negre encara siguis tu.

2 comentaris:

BLOG ha dit...

portava dies preguntant-me el significat d'aquesta cançó pero gràcies al teu post ara ho tinc més clar. Realment n'es una de les meves favorites.

Eladi Martínez ha dit...

BLOG, celebro que el meu post t'hagi estat útil i t'agraeixo el reconeixement.
Gran cançó dels Amics!
Eladi