Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

27 de març 2017

Feliç i orgullós de ser mestre



Dies enrere em va passar una cosa a l’escola d’aquelles que et fan marxar a casa amb un somriure i orgullós de la feina feta. No vull pas donar noms reals... li direm Joaquim...
El Joaquim és un nen de la meva classe i feia uns dies que tenia algunes reaccions estranyes que no havia tingut abans.
Un dia va deixar tot de preguntes d’un examen en blanc i es va com bloquejar... Li vam treure importància i li vam deixar acabar en una altra estona...
Un dia es va tancar en banda i no va voler copiar unes preguntes de la pissarra que tothom havia de copiar... Em vaig armar de paciència i li vaig dir que s’espavilés però que el dia següent ho havia de portar fet i no hi vaig voler donar més importància...
Però al cap d’uns dies va tornar a fer el mateix i allò no em va agradar... Una altra vegada es va negar a copiar la feina de la pissarra i era impossible dialogar amb ell. Boca tancada, mirada al terra i cap intenció d’interactuar amb mi... Li vaig parlar suau, li vaig parlar fort i al final em vaig enfadar perquè ja m’estava atipant d’aquella actitud i el vaig amenaçar que es quedaria sense pati i llavors faria la feina que no li donava la gana de fer mentre els seus companys jugaven. Ell es mantenia ferm sense badar boca i jo m’anava irritant davant d’aquella actitud...

I llavors vaig tenir un moment d’inspiració...
Potser hi havia un motiu... potser no en trauria res d’enfadar-me, castigar i anar pujant en aquella espiral de “a veure qui pot més”...
El vaig fer sortir al passadís i vaig canviar el to... Vam tenir una conversa semblant a aquesta:
-       Què et passa?
-       No em passa res.
-       No diguis que no et passa res perquè no m’ho crec. Abans no m’havies fet mai això i ara en pocs dies ho has fet més d’un cop. A tu et passa alguna cosa...
-       No em passa res.
-       Doncs per què fas això?
-       No ho sé.

Jo intuïa que podia passar alguna cosa a casa perquè algun dia havia captat algun comentari de situació excepcional, però no tenia més dades... I per no anar directe al que em pensava que era el motiu de la seva actitud, vaig començar per un altre cantó:
-       Estàs bé a la classe? Tens problemes amb algun company? Algú t’empipa o es riu de tu?
-       No, a la classe no em passa res...

Semblava que m’obria una mica la porta.

-       I a casa? Està tot bé?

I llavors se li van començar a entelar els ulls i em va explicar que tenia un familiar directe ingressat a l’hospital i que tenia por que es morís i va començar a plorar, alliberant-se d’aquell pes que duia a sobre... El vaig abraçar una mica, em vaig interessar pel que li passava, li vaig demanar si havia explicat als pares com se sentia (i més tard hi vaig parlar, és clar), el vaig tranquil.litzar, li vaig treure importància al que havia fet i li vaig dir que sempre que necessités explicar-me alguna cosa o no tingués ganes de treballar que m’ho expliqués, (però que no fes aquells “plantes”).
El vaig deixar anar a rentar-se la cara i vam tornar a entrar.
I va anar al seu lloc i es va posar a treballar.
I jo em vaig sentir molt bé, content d’haver tingut aquell moment d’inspiració i en comptes d’haver-lo castigat sense pati i haver-lo renyat, haver sortit a parlar amb ell i haver-li pogut oferir un punt de suport i l’oportunitat d’esbafar-se.

I vaig pensar quantes vegades no dec haver tingut aquest moment de pausa i inspiració... quantes vegades no em dec haver assabentat que un alumne ho passava malament... I quina feina tan maca que tinc que puc tractar amb infants i, molt més enllà d’ensenyar-los les normes d’accentuació i les taules de multiplicar, els puc ajudar a desenvolupar-se com a persones, a reconèixer i expressar les seves emocions...

I ja us ho he dit al començament: vaig marxar a casa feliç i orgullós...perquè en moments com aquests recordo perquè m’agrada tant la meva feina!

4 comentaris:

MoNtSe ha dit...

Perquè tot i l'estrés, les acumulacions de correccions, els dies en què tot va del revés i els mil tombs que li donem a les coses... la nostra és #lamillorfeinadelmón :)

Roger Berenguer Roca ha dit...

Molt bé Eladi, ets un gran mestre i més gran persona! Segueix gaudint d'aquesta feina que fas amb tantes ganes, esforç i iĺ.lusió!

Eladi Martínez ha dit...

Roger, doncs gràcies... no tot són flors i violes ni sempre s'està prou lúcid, però quan es produeixen situacions com la que he explicat, t'omples d'una gran satisfacció!
Eladi

Eladi Martínez ha dit...

MoNtSe, m'agrada el teu hashtag #lamillorfeinadelmón... Em sembla que compartim moltes sensacions viscudes en el món de l'educació uqe fa que tinguem aquesta mateixa percepció...
Que per molts anys!
Eladi