Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

14 de febr. 2017

"Aniversari" (Sílvia Soler)

Fa pocs dies vaig llegir aquest article de la Sílvia Soler al diari ARA. Em va agradar molt i vaig pensar que seria adequat per avui, 14 de febrer, el dia que el Xep, el Josep Alarcón, el meu sogre, hauria fet 77 anys.
Hi pensem molts dies, però com diu l'article, en dies especials com els de l'aniversari, encara hi pensem més...

Petons de colors!!

"Arriba l’aniversari i penses: ja fa tants anys que no hi és. El pare o la germana o l’amic, els que han marxat i ens han deixat aquí, enyorant-los. És inevitable repassar tot el que ha passat des que no hi són -tot el que ells s’han perdut-. I fas aquell exercici tan masoquista de pensar: que contenta que estaria si... quin fart de plorar s’hauria fet amb... com riuria... què en pensaria de...?

El sentiment de recança és poderós, tant si pensem en l’actualitat -la crisi dels refugiats, Trump, el referèndum-, com en la intimitat -li cauria bé la meva parella?, quina mena d’àvia hauria estat?, si pogués explicar-li això que em passa-, com si ens deixem temptar per la banalitat -com m’agradaria comentar junts aquest programa, quina sorpresa s’enduria amb aquesta xafarderia-. Tot.

Com va escriure C.S. Lewis en el meravellós llibre Un dol observat : “La seva absència és com el cel, s’estén per tot arreu”. No cal evitar-la ni anar-la a buscar. L’absència ens acompanya i només podem pair-la -i encara- a base de records. Ja ho sabem, ho hem llegit i potser dit mil vegades: una persona no mor del tot mentre hi hagi algú que la recordi. La meva mare ho creia cegament i, des que va morir el meu pare, cada 5 de març enviava un recordatori amb un poema als amics. Així assegurava que, almenys un cop l’any, hi pensaven. I pensar-lo era mantenir-lo viu.

Perquè recordar, ja ho sabem, és tornar a passar pel cor. Però, tot i així, l’absència costa d’empassar. La pregunta que torna, podríem dir que regurgita, és: de veritat que no hi és...? Podria acostumar-me a no veure’l, a no abraçar-la, a no parlar-hi sovint, però, ¿de veritat que no existeix ? “Em costa imaginar-te absent per sempre”, escrivia Miquel Martí i Pol.

Ens queden les fotografies, la veu enregistrada, potser algun llibre escrit. La seva roba, els seus objectes. Coses que l’han sobreviscut. Tot el que amb prou feines ens serveix per assegurar-nos que ell o ella va existir, que el nostre amor per ell o ella era cert, per més que no ens va servir per impedir que marxés. Saber-ho, admetre que estimar algú no el salva de la mort, que el nostre amor -per gran, intens, tendre i profund que sigui- no pot vèncer la mort, és, des del meu punt de vista, la lliçó més difícil que ens toca aprendre. Una tasca feixuga que, a la majoria, ens té ocupats tota la vida.
"

(Sílvia Soler)

4 comentaris:

Roger Berenguer Roca ha dit...

Petons de Colors a tota la família, Eladi. Una abraçada fortíssima!

Mª Dolors Salvador ha dit...

Si, Eladi, teniu molta raó tant tu com la Sílvia Soler, Gràcies i no ho hagués dit mai que Ell, que li agradaven tan els 7, no hagués pogut arribar-hi a fer els dos 7.Una abraçada molt especial per Ell, i petons de colors per tots.

Eladi Martínez ha dit...

Moltes gràcies, Roger!
P. d. C.
Eladi

Eladi Martínez ha dit...

Mª Dolors, anirem aprenent a viure sense la seva presència física, però amb tota la seva essència present.
P. D. C.
Eladi