Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

18 d’oct. 2017

Presos polítics

Dilluns 16 d’octubre. Dos quarts de deu de la nit. S’anuncia que l’Audiència Nacional decreta presó incondicional sense fiança per als presidents d’Omnium Cultural, Jordi Cuixart, i el de l’ANC, Jordi Sánchez, acusats de sedició en les manifestacions populars del 20 de setembre davant de la Conselleria d’Economia.
Immediatament surten a la llum vídeos i escrits que ells mateixos havien deixat enregistrats per si els acabaven empresonant.
Tristesa i ràbia.
Es convoquen cassolades per a les 10 de la nit i, per primer cop (ja que al meu barri, de caràcter residencial i poc habitat, cap dia se n’havia seguit cap) surto al balcó a fer repicar les cassoles. I no sóc jo sol, uns quants veïns tenen la mateixa idea que jo i durant 10 minuts ens esbravem una mica.



L’endemà al matí surto de casa amb una declaració de principis clavada a la solapa “LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS”.
Tothom se’n fa creus! Tothom excepte PP i Ciutadans, és clar. Com es pot haver posat a la presó dos persones de la societat civil que han provat durant anys que intenten aconseguir el seus objectius de manera democràtica i pacífica!! No han fet cap delicte que mereixi que se’ls posi a la presó, se’ls posa per les seves idees: SÓN PRESOS POLÍTICS! I aquesta és una de les moltes coses que estem vivint aquest dia i que ens trasllada a les vivències horroroses que havíem escoltat dels nostres avis en temps de dictadura i repressió.
Seguim instal•lats en una dictadura repressiva que duia posada una disfressa de democràcia, però una disfressa molt mal feta i de la qual es veuen ja totes les costures.

Passo el dia amb una mena de neguit i pendent de les xarxes socials i els mitjans de comunicació. A les 7 de la tarda faig cap a la concentració de protesta i suport als Jordis de la Plaça Major de Manresa. Diuen que ens hi hem aplegat unes 5000 persones, però no ha estat una manifestació festiva i eufòrica com les que vaig viure el 20 de setembre o els dies 1 i 3 d’octubre. Les cares són més serioses, hi ha un punt de tristesa, de ràbia i de preocupació que n’elimina tota resta de festivitat. Però d’altra banda hi ha un altíssim grau de compromís, de serenor, de persistència i de fe en un resultat final que ens serà positiu.
Tothom ha sentit comentaris de caire econòmic que anuncien un proper ultimàtum per a l’economia espanyola a finals d’octubre (revisió de la prima de risc, fallida dels ajuts europeus...). Sembla que el Govern espanyol està desesperat i fa els darrers intents per espantar-nos i fer-nos desistir del nostre anhel d’independència, però... ja han fet tard: NO TENIM POR! Sabem que la nostra victòria només és qüestió de temps i de resistir en clau d’unitat i confiança. Fins i tot veiem que les seves reaccions desesperades que d’una banda ens fan mal (com aquesta privació de llibertat dels dos Jordis), de l’altre ens omplen d’arguments que es poden convertir en suports internacionals quan arribi el moment de fer el cop de cap definitiu.
I així estem: convençuts, disposats a la mobilització permanent, disposats a resistir, disposats a entomar encara alguns altres cops desagradables. Però sense por, confiats que la resistència pacífica, la persistència i la unitat ens acabaran atorgant una victòria que farà bones totes aquestes sensacions agredolces que ara ens desorienten.
Així que, fem-nos costat, recolzem-nos, ajudem-nos, cuidem-nos, mantinguem la moral alta i el convenciment que l’objectiu val molt la pena.
I potser el tenim més a prop del que alguns pensen...
Ara sí que sí!



14 d’oct. 2017

En aquests moments d'incertesa...confiança i unitat


En aquests moments d'incertesa en que Catalunya ha declarat la independència però l'ha deixada en suspens i el Govern espanyol ha demanat que el president Puigdemont li aclareixi si l'ha declarat o no per poder activar l'article 155 de la Constitución i continuar laminant l'autonomia de Catalunya...
En aquests moments d'incertesa jo vull expressar un missatge de confiança en el nostre president Puigdemont i el seu govern i, sobretot, un prec per mantenir la unitat que com a poble ens ha fet tan forts. Unitat entre partits polítics, entre polítics i poble, entre diferents sectors professionals (pagesos, mestres, bombers, estudiants, periodistes, advocats, metges...), entre el poble i les seves forces policials...
I per fer-ho em remetré a dos dels moltíssims comentaris que aquests dies tots devorem a través de les xarxes socials i els mitjans de comunicació, dos comentaris que he trobat molt encertats i em permeten desenvolupar les meves idees.

1.- David i Goliat
Heu vist els tuits del President? Un peó avançant i "Entesos". 
Curts, significatius….
Estem en una partida que juguen moltes coses.
Fa mes km un maratonià que un explosiu sprinter…
Recordo que Sala i Martin diu que David guanya a Goliat no tan per l’ajuda de Déu com per portar la lluita al seu terreny: no vol armes on és inferior, sinó la seva fona que domina. 
Fins ara la majoria de les “pedres” han arribat al seu destí. 
Confiança, acumulem pedra/es definitives.
(Josep M Capdevila, comentari a l'editorial "L'hora de respondre a Rajoy
de Vicent Partal a vilaweb.cat el dia 12-10-17)

D'una banda, en Josep M. Capdevila reitera la confiança en el nostre President, confiança que s'ha guanyat a pols amb la gestió i execució del Referèndum i amb la seva actitud valenta, serena i determinada, repetint per activa i per passiva quin és el seu objectiu i que no pensa desviar-se'n. 
Confiança total!
D'altra banda, aquest comentari fa referència a una xerrada de Sala i Martín en què explica el mite de David i Goliat (llegir article) segons el qual la victòria de David no és ni un miracle ni un cop de sort, sinó que correspon a una correcta anàlisi i estratègia de David amb la qual descobreix els punts febles del gegant i porta el combat al seu terreny on té possibilitats de lluitar amb els seus punts forts.
En aquest cas penso que els nostres punts forts, més enllà de la raó, són:
  • la unitat
  • la resistència pacífica
  • la capacitat de mobilització
  • la capacitat de seduir l'opinió internacional per aconseguir reconeixement
Si analitzem el que ha passat en les darreres setmanes penso que es posa de relleu l'èxit que hem aconseguit a partir d'aquests "punts forts". Hem anat tots a una a defensar les nostres institucions i els nostres representants, hem demostrat unitat, una admirable capacitat d'oposar únicament resistència pacífica (malgrat les brutals, injustificades i vergonyants provocacions i agressions de les forces policials espanyoles) i una immensa capacitat de mobilització (posada de manifest el 20 de setembre i els dies 1 i 3 d'octubre). Això ens ha permès captar l'atenció del món i guanyar simpaties i reconeixements (no explícits des dels governs dels Estats, però si abundants en forma de premsa internacional i representants polítics de diversos països). Fins aquí ha estat una estratègia modèlica que ha donat uns molt bons fruits.

2.- Confiança, quasi fe
El dimarts 10 a la tarda me'n vaig anar al Parc de la Ciutadella. Anava a protegir el Parlament i al responsable de proclamar la República Catalana, la Independència, el Carles Puigdemont, de les represàlies immediates que intuïa prendria l'Estat Espanyol. Deixava a casa tres nens i la meva parella embarassada del 4rt. Anava a posar-me davant de la Guàrdia Civil, per protegir per segona vegada els drets de tots (de tots). La Carlota em deia "No hi vagis sol, que et conec..." com si jo fos en Hulk o un eixelebrat que quan el peguen s'hi torna... En fi, vaig anar-hi amb en Bernat, el meu cosí.

Vam tornar tots dos intactes per fora però amb la república pansida, i un buit estrany, complicat de fer baixar. Des d'aleshores he anat reflexionant sobre què va passar, i llegint anàlisis de tots els colors: Jugada mestra de política internacional; Cagada monumental davant de 1000 periodistes i cobertura mundial; Dríbling espectacular per guanyar temps per a una mediació secreta; Enèsima traïció de la burgesia catalana patriarcal i pactista; Sense Europa no es pot fer; Pel poble sense el poble; i un etc llarguíssim.

El que tinc claríssim és que un moviment popular no es mereix obscurantisme per part dels seus representants. El que el poble ha unit amb les seves demandes i accions al carrer no ho poden dividir els interessos polítics, les fotos o els personalismes. I ho sento, però veure l'Artur Mas entrar al despatx on es dilatava 1 hora la declaració que tots sosteníem des del carrer em va fer dubtar per primera vegada que siguem capaços de culminar el procés. Un moment crític per mi, així de clar. Ho he de dir perquè crec que molts ens hem desinflat i cal expressar-ho. També cal dir que hi havia un exèrcit de senyors Smithers esperant amb candeletes per treure el megàfon. La història jutjarà tant els responsables com els irresponsables, vestits amb trajo o armadura.

Des de l'1Oct que portem aguantant la galta vermella, la ràbia continguda i la compassió rebregada, i volíem deixar-ho anar dimarts, però em sembla que ho hem de pair a la catalana, poc a poc i amb paciència.

Però la Carlota em diu que confiï, i jo he escollit confiar. Em diu que hi ha moltes formes d'arribar a l'autodeterminació, i jo escullo confiar. Em diu que ho aconseguirem d'una forma diferent a la que ens esperàvem, i jo crec que sí. Em somriu i creu que és possible, que ens hem de creure que ens ho mereixem i jo he decidit que sí, collons, que sí. Em diu: però si en realitat ja som lliures i només cal que ho exercim. O sigui que no ens hem d'adormir si volem que els carrers siguin sempre nostres.

No poso foto i punt.


(del facebook personal del Jordi Soler Quintana, 13-10-17)

D'una banda el Jordi Soler reflecteix el bombardeig d'informacions i opinions totalment contraposades d'aquests dies (de la "jugada mestra" a la "cagada monumental") que ens fan anar de la decepció a la il·lusió en viatges d'anada i tornada que desgasten la moral i l'intel·lecte.
Ens falta informació. Si fins i tot els opinadors, suposadament més ben informats que nosaltres, no es posen d'acord per interpretar els moviments d'aquesta jugada política, què podem fer nosaltres a part de dubtar de tot i de tothom?
Però enmig d'aquest garbuix i del dubte creixent, el Jordi (aconsellat per la seva parella) decideix fer confiança als que ens han portat fins aquí.

Però aquesta confiança només ens portarà fins a l'objectiu final si la mantenim tots.
Em fa por que s'esquerdi aquesta unitat poderosa que ens ha portat fins aquí. Em fa por quan sento que la CUP diu que la seva confiança en el govern ha quedat tocada i que es plantegen abandonar l'activitat parlamentària mentre continuï suspesa la declaració d'independència...aquesta CUP que ha tingut un paper clau les darreres setmanes des que va anunciar l'arribada del "mambo" i liderant l'actitud de resistència pacífica però implacable de mobilització als carrers (ells ens han ensenyat que... seran sempre nostres!!!). Em fa por quan noto el desànim i la decepció en part dels que hem arribat junts fins aquí i que desaproven la suspensió de la Declaració de la Independència. Perquè penso que si perdem aquesta unitat no podrem culminar aquesta revolució.
Ara som TOTS més necessaris que mai!

Jo també hagués volgut brindar el dimarts 10 d'octubre per la proclamació de la República Catalana, però penso que si el govern català va prendre la decisió que va prendre és perquè vol que la batalla final es lluiti amb les nostres millors armes que ens donin les màximes possibilitats de victòria. I això només ho saben els que estan al rovell de l'ou. I no parlo d'aquest Artur Mas que ha aparegut com un bolet provocant tantes malfiances, parlo del nostre President Carles Puigdemont. D'ell si que me'n refio. I si ell em demana d'esperar uns dies, jo m'esperaré. I tan de bo puguem aconseguir que tots plegats fem aquest exercici de generositat de donar un marge de confiança a qui ens ha portat aquí de manera exemplar.
I si pogués parlar amb ell, li demanaria que expliqui als de la CUP la seva estratègia per tal que ells (que ara necessiten posar la mà a la ferida per creure-hi) no descavalquin en aquest moment tan important i puguem mantenir aquesta unitat.
Si pot ser no gaire temps, és clar, perquè sembla que quedar-nos en la situació actual només ens portarà que males notícies en forma de repressió per part d'Espanya i sembla que com a estat autoproclamat independent podem tenir millor posició negociadora, però...si cal deixar passar més temps per poder lluitar amb les nostres millor armes i guanyar... fem confiança!
Això sí, hem d'arribar a la batalla final amb TOTES les nostres millors armes: la unitat, la resistència pacífica i la capacitat de mobilització. Així serem invencibles!

I acabo amb una pregunta:
Sabeu d'algun país que darrerament hagi proclamat unilateralment la seva independència i no l'hagi aconseguit? És que només es parla dels casos en que ha acabat bé: ex-Iugoslàvia, repúbliques bàltiques...i per moments estic pensant que potser no n'hi ha cap que no ho hagi aconseguit. I si fos així, no crec que nosaltres haguem de ser els primers en fracassar...

10 d’oct. 2017

10 d'octubre: agafem aire i...continuem!


Començo la notícia amb aquesta imatge del president Carles Puigdemont signant la Declaració d'Independència de Catalunya avui 10 d'octubre de 2017.
Ha esta un dia llarg... i molts l'hem passat amb un rau-rau esperant les 6 de la tarda, surfejant entre la il·lusió i la preocupació.
A les 6 h, el president ha demanat una hora més de temps i han començat a córrer rumors (s'estava rebent una oferta de mediació europea important? hi havia desacords amb la CUP per desavinences d'última hora en la redacció de la declaració?...).
A les 7 h. ha començat la sessió del Parlament. El President ha fet una exposició històrica de la relació entre Catalunya i Espanya i els greuges acumulats; ha fet especial incidència al Referèndum de l'1 d'octubre, les extremes circumstàncies en què es va desenvolupar i els clars resultats que va donar i, a continuació, ha dit literalment "...Arribats  en  aquest  moment  històric,  i  com  a  president  de  la  Generalitat,  assumeixo  en presentar-los els resultats del referèndum davant del Parlament i dels nostres conciutadans, el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república. Això és el que avui pertoca fer. Per responsabilitat i per respecte...."

El Centre Cívic de Calders pel de gent seguint la sessió del Parlament

I acte seguit, després d'un esclat d'aplaudiments entre les masses enfervorides que s'havien congregat als afores del Parlament i en pantalles gegants de pobles i ciutats (com a Calders) ha pronunciat unes altres paraules que han fet que l'ambient passés de l'eufòria al desencís: "I amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada..."
I ha passat a fer una darrera oferta de diàleg al govern espanyol tal com li reclama la comunitat internacional.

Els que tenien cava al congelador i pancartes preparades s'han quedat desinflats, però crec que era una possibilitat previsible i que és una bona jugada dins de l'estratègica partida d'escacs que estem jugant no només amb l'Estat Espanyol, sinó amb la comunitat internacional.

En un dels missatges que hem intercanviat en diferents grups de whatsapp he dit:

Ens ha destrempat el moment, però crec que serà una bona estratègia, segurament amb bons trumfos amagats. Confiança total, UNITAT i una mica de paciència...el premi s'ho valdrà! 💪🏻💪🏻 

I poc després he rebut un missatge suposadament atribuït al diputat de Junts pel Sí, Jordi Sendra (no puc confirmar que sigui certa aquesta autoria, però compro el missatge sigui qui sigui qui l'hagi escrit):

Aquests dies ens hem guanyat el crèdit d'Europa i el món. Si fèiem una DUI i ja està, el perdíem i començava la repressió. HEM DECLARAT LA INDEPENDÈNCIA i suspenem temporalment (serà poc temps) els seus efectes per que hi hagi mediació i negociació. I si no funciona farem vàlida la declaració d'avui però amb més suport a Europa i el món. Em sembla encertat i EN CAP CAS és un pas enrere. Quan acabi el ple els diputats signarem solemnement la declaració.
Ah! S'ha fet d'acord amb ERC-CUP-PDECAT-ANC-ÒMNIUM.


Segurament els contactes internacionals estan avançats i hi ha ofertes serioses de mediació i de reconeixement. I aquesta decisió del Parlament català ens fa guanyar respecte i credibilitat (encara més) a nivell europeu i internacional. Davant de tot el món (més de 1000 periodistes acreditats) Catalunya ha ofert diàleg a Espanya. Previsiblement Espanya no canviarà la seva actitud prepotent i repressiva. Refusarà el diàleg i potser intentarà apujar encara més la seva aposta repressiva amb intervencions a l'autonomia o fins i tot denúncies i/o empresonaments de polítics catalans. I això no farà més que carregar-nos de raons.
Passat un temps prudencial (esperem que no gaire) donarem per tancat el període d'oferta de negociació i, llavors ja sí amb l'aval internacional, farem efectiva aquesta declaració d'independència que avui ja ha quedat signada (però suspesa).

Penso que si tenim una mica de paciència i no trenquem la unitat aconseguida (malgrat la decepció avui de la CUP i d'una bona part del poble) ens en sortirem bé. El Govern i les entitats fins ara han jugat  molt bé les seves cartes i mereixen la nostra confiança.
Almenys la meva la tenen!
Agafem aire i...continuem!

9 d’oct. 2017

Recomanacions literàries


Aquest estiu vaig llegir alguns llibres que em van fer passar molt bones estones i tenia pendent recomanar-vos-els. Es tracta de "MITJA VIDA" (de Care Santos) i "NOSALTRES DOS" (de Xavier Bosch). Dos llibres molt ben escrits que et captiven des de ben aviat i et mantenen ben atrapat fins al final. I a més a més amb finals ben resolts (que per a mi és el més difícil d'una bona novel·la).
Tots dos tenen en comú que la història va fent salts en el temps i recull un període relativament llarg d'anys i que tenen diversos protagonistes que donen un to coral a la història.

1.- "MITJA VIDA" (de Care Santos)
Les protagonistes són 5 nenes (Júlia, Nina, Lola, Marta i Olga) i la història comença quan tenen uns 10 anys i estan en un internat escolar jugant al joc de les penyores i... passa alguna cosa...
A partir d'aquí la història fa un salt en el temps i reprenem la vida de cadascuna de les 5 amigues quan estan a la quarentena i l'atzar fa que acabin convocant un sopar on es retrobaran després de tants anys.
Les vides de cadascuna d'elles estan molt ben dibuixades i les diferents històries es van trenant perfectament sense veure's forçades en cap moment.
Personatges molt ben definits i ritme narratiu molt ben portat. Una molt bona novel·la!
M'ha recordat les novel·les de la Sílvia Soler amb diferents històries secundàries perfectament explicades que van convergint en una història principal de manera impecable. I no em sembla pas un elogi menor!

2.- "NOSALTRES DOS" (de Xavier Bosch)
Aquest autor és un valor segur i demostra un dominin de la novel·la molt remarcable.
En aquest cas ressegueix la història de dos amics al llarg d'una bona colla d'anys. Són un home i una dona, el Kim i la Laura, que sempre han tingut una connexió molt especial i una confiança total, malgrat que mai no han passat de l'amistat.
La novel·la va repassant les seves biografies individuals al llarg dels anys amb tots els detalls necessaris per anar-los fent coincidir en els moments de reencontre.
L'Hotel Rafaelis, propietat de la família del Kim, esdevé pràcticament un personatge més de la història ja que és l'escenari constant i recorrent d'un gran nombre de les escenes que es van explicant.
Bosch construeix un relat sòlid i molt ben lligat i manté un punt d'interès i tensió pel desenllaç de la novel·la ben bé fins el final.

Quan tingueu un moment per destinar-lo a la lectura, proveu-les. Crec que no us decebran.

7 d’oct. 2017

Banderes

Feia temps que em rondava pel cap la idea de fer un article sobre les banderes. Hi pensava quan jo veia gent amb banderes espanyoles que instintivament em provocaven una sensació desagradable...encara que després el raonament em digués que no havia de prejutjar-los d'aquella manera. I pensava que jo els devia provocar la mateixa sensació a algunes de les persones que em veiessin a mi portant l'estelada.
I per què?
Si jo sóc una bona persona, per què el fet que porti un tros de roba pot fer que una persona -que no em coneix de res- em vegi com algú dolent o desagradable? I si jo estic tan orgullós de portar la meva bandera, per què m'ha de molestar que l'altre porti la seva?

Sempre m'han semblat estúpides les guerres de banderes perquè penso que a ningú no li hauria de molestar que una altra persona en porti una de diferent a la seva, SEMPRE I QUAN NO PRETENGUI IMPOSAR-LA.

I crec que aquí està el problema. Les banderes són diferents perquè representen les diferències d'origen, ideologia o simpatia: països diferents, equips esportius diferents, partits polítics diferents... I que ens molestin les banderes demostra que ens molesten les diferències i que no sabem conviure amb la diversitat.
Així doncs, en situacions normals i dins d'una societat saludable, les diferències de banderes no haurien de suposar cap problema per a ningú.

Per això estic tan content que aquests darrers dies haguem pogut veure moltes imatges de gent que van de bracet i comparteixen ideals més enllà de les banderes diferents que cadascú porta. En el recull d'imatges que tanca aquesta notícia hi ha gent que van conjuntament a defensar la democràcia, els drets humans, les llibertats individuals. I ho fan de manera convençuda, per principis i per això el fet que uns portin una bandera espanyola i els altres una senyera o una estelada no els suposa cap problema ni contradicció. Tenen un objectiu comú molt més important que les diferències de les banderes que porten.

Tan de bo aquesta sigui una de les coses bones que traguem d'aquest intens moment polític que estem vivint. Esborrar qualsevol tipus de prejudici que tinguem sobre les altres banderes perquè el prejudici l'hauríem de tenir cap a la intolerància de les persones. I de persones intolerants en trobarem a tot arreu, portant banderes espanyoles i estelades. Per tant, deixem de veure el problema en les banderes, que cadascú porti la que el representi i aprenguem a conviure-hi amb harmonia.










4 d’oct. 2017

Aturada general 3-octubre

3 d'octubre de 2017.
Aturada General a tot Catalunya en protesta per la greu vulneració de drets i llibertats de Catalunya durant la celebració del referèndum de l'1 d'octubre.
Tot tancat!
Escoles, botigues, administracions, carreteres, mitjans de transport...
Seguiment massiu!
I la consigna és clara. Demostrar la nostra protesta de manera contundent però pacífica i festiva: no caure en cap provocació que doni cap excusa per usar la violència en contra nostra.

1.- MANRESA, 12:00
A les 12 anem a la concentració de Manresa després de veure que tot estava tancat a Artés.
Entrem a Manresa pel Congost i ho veiem també tot tancat i riuades de gent que va cap al punt de concentració.
A la nostra escola s'hi han presentat només 4 alumnes dels 700 que tenim... el seguiment és pràcticament absolut!
Ens trobem amb uns quants companys de feina a Sant Domènec i observem al·lucinats que allà hi ha molta gent. Aplaudim els bombers. Cantem aquells càntics que aquests dies ja s'han fet coneguts de tothom, especialment "Els carrers seran sempre nostres!" i comencem a avançar muralla avall.
Omplim la carretera de Cardona com mai no s'havia omplert i després ens diran que potser hem estat unes 30.000 persones. I mica a mica ens anem acostant a la caserna de la Guàrdia Civil i de cop veiem que la consigna ha canviat: ara tothom està en silenci i amb les mans enlaire: una protesta silenciosa i pacífica que evita qualsevol provocació per part d'exaltats o infiltrats. De tant en tant trenquem el silenci amb tancades ovacions d'aplaudiments, però de seguida es torna a imposar el silenci i el símbol de la no violència: les mans enlaire.
I quan arribem davant de la caserna, descobrim emocionats que els Mossos d'Esquadra i els Bombers han fet un cordó de seguretat davant de la caserna per assegurar-se que ni per una banda ni per l'altra ningú tingui cap temptació de fer cap disbarat.
Entre els bombers descobreixo el Llorenç, amb qui vaig començar la carrera de magisteri i m'hi acabo fent una foto, feliç de poder demostrar el meu agraïment i admiració pel paper dels bombers en una persona concreta a qui abraçar i verbalitzar-li.
Es dissol la manifestació i tornem a casa.

2.- MOIÀ, 18:00
La gent dels diversos pobles del Moianès han quedat a les 5 al Parc de Moià per concentrar-se i fer pancartes, però nosaltres arribe més tard i ens incorporem en el moment que la manifestació arrenca.
No és com Manresa, però per ser Moià hi ha moltíssima gent! I ens acompanyen un seguit de tractors que tanquen la comitiva i ens enorgulleixen pel paper tan decidit i contundent que han tingut els pagesos aquests dies.
Arribem a la plaça de l'Ajuntament, plena com un ou i descobrim que al balcó hi ha les banderes dels 10 municipis. Fa patxoca.
Al final passen tots els tractors que tancaven la comitiva i un cotxe de bombers i tota la plaça els saluda amb sonors i emocionats aplaudiments.
El coordinador de l'ANC i l'alcalde de Moià ens fan uns discursos en que ens diuen aquelles coses que ens agrada tant sentir i els interrompem sovint amb aplaudiments i càntics.
Acabem cantant els Segadors, però encara molts dels assistents ens quedem una bona estona a la plaça, compartint els records d'aquests emocionants dies i aventurant cap on aniran les coses.
Finalment pleguem veles i arribem a casa, potser més cansats que si haguéssim anat a treballar, però orgullosos d'haver-ho fet i de fer-ho tant bé com ho està fent el nostre país per aconseguir la seva independència.

Era un dia d'aturada general, però no ens hem estat gens aturats... 
Ja ho tenim això els catalans!

Us deixo amb un recull de vídeos i fotos d'aquest atapeït i intens dia!






Aturada General del 3 d'octubre de 2017 on PhotoPeach

1 d’oct. 2017

1-O: No em robeu la il·lusió!

Ha estat un dels dies més emocionants de la meva vida aquest 1 d’octubre de 2017. Ja va començar ahir cap a les 7 de la tarda, quan vaig rebre una trucada per si volia formar part de la mesa de Calders i ha durat tot el dia.
Però un cop he arribat a casa i he començat a veure vídeos i fotos de les despietades i innecessàries càrregues policials, les creixents llistes de ferits i les vomitives i cíniques valoracions de la jornada per part dels partits “constitucionalistes” (Rajoy, Sánchez, Rivera...) m’ha començat a envair un sentiment de fàstic i ràbia infinites.
I estic molt enfadat, sobretot perquè aquests sentiments estan esborrant allò tan màgic que he viscut les darreres hores. I abans que s’acabin de contaminar, vull fer un recull de tot allò meravellós que he viscut avui a Calders...

Tot el cap de setmana es va organitzar una marató d’actes al Centre Cultural i les diferents entitats van anar succeint-se per mantenir ocupat el lloc on diumenge s’havien de dur a terme les votacions. Nosaltres vam anar-hi cap a les 5 de la tarda a l’assaig del grup de caramelles i ja vam empalmar amb la reunió en que l’alcalde i el president de l’ANC local ens van donar les darreres consignes, instruccions i recomanacions.
Diumenge al matí vam arribar a la plaça a les 6 de la matinada i ja no es podia aparcar. Estava ple de cotxes i de gent, mobilitzats per defensar els seus col·legis electorals. A les 8 vam entrar els membres de la Mesa per constituir-la i vam descobrir com, tal i com havien promès els polítics, hi havia urnes, paperetes, sobres, ordinadors... Tot estava a punt i ningú no explicava ni preguntava com havien arribat.
Només començar la votació, vam patir el bloqueig informàtic de la Guàrdia Civil i això va dur una llarga estona de nervis davant la impossibilitat que una immensa cua de gent pogués exercir el seu dret a vot.
Vam tenir el suport d’informàtics voluntaris que intentaven analitzar quin era el problema i trobar una solució. Trucades al servei tècnic del referèndum, diverses proves, constatació que els altres pobles també tenien problemes i el planteig de fer una votació manual, que finalment vam poder esquivar perquè vam aconseguir restablir l’accés a l’aplicatiu.

I llavors la gent va començar a votar sense parar. La cua arribava fins l’església i no disminuïa perquè no deixava de venir més gent. Gent del poble, però també gent de pobles veïns (s’havia decretat el cens universal i cadascú podia votar al col·legi que volgués) que no havien pogut votar a Manresa, a Moià, a Sant Fruitós...
I la gent votava amb una alegria i emoció indescriptibles. La primera de votar va ser una iaia molt gran en cadira de rodes... Va venir a votar gent que feia 2 dies que havia estat operada... Gent malalta que feia dies que no sortia de casa... Gent molt gran...Gent que venia a votar a Calders després d’haver fet un periple per 3 o 4 poblacions...Tothom es volia fer fotos...Més d’un s’emocionava en el moment de votar o just després d’haver-ho fet i s’abraçaven o es besaven amb la parella... Alguns han deixat la papereta dient “Pels meus nets!” o “Visca Catalunya!”... En una ocasió s’han presentat a votar 3 bombers que estaven de servei i han rebut l’ovació unànime de tothom...
I tot amb un ordre i generositat exquisides. Cada vegada que arribava una persona gran o amb dificultats motrius, tothom el deixava passar sense cap mala cara. Tothom ha aguantat estoicament les llargues esperes.

Enmig de la jornada anaven arribant les notícies sobre violentes càrregues de les forces de seguretat i davant la possibilitat que també ens toqués, el poble s’ha organitzat ràpidament per prevenir-ho. Pagesos i paletes han situat estratègicament els seus tractors i grues per taponar els principals accessos a la plaça per evitar que poguessin arribar en cotxe i retardar el moment al màxim. També s’han establert grups als afores que podien avisar de qualsevol moviment per donar-nos una mica de temps...
A la tarda hi ha hagut un moment en que semblava que finalment rebríem la visita de les forces repressores i tot el poble s’ha apostat davant la porta del col·legi electoral. Hi havia una barreja de por i eufòria amb els nivells d’adrenalina pels núvols, disposats a fer només resistència pacífica, però segur que rebríem mastegots. Han estat només uns minuts (al final ha estat una falsa alarma) però molt intensos i estressants.

Cap a les 5 de la tarda ja s’ha començat a plantejar la possibilitat de tancar les votacions abans d’hora per salvar els molts vots que ja teníem i evitar una càrrega que provocaria sens dubte ferits. Hem anat sabent d’altres pobles que ho havien fet i, cap a les 6 h, hem decidit ser prudents i fer-ho també nosaltres. Hem plegat la documentació i l’urna i ens hem amagat al Casal a fer el recompte, mentre deixàvem que els Mossos (uns aliats al llarg de tota la jornada) precintessin el local de votació per si venia la Guàrdia Civil.
Hem sortit al carrer amb l’urna entre els aplaudiments del poble congregat i hem fet el recompte amb un grup de veïns observadors, després de fer-nos unes intenses i emotives abraçades entre els membres de la Mesa, descarregant tota la tensió acumulada.

El recompte ha donat el següent escrutini:
  • SI: 822
  • NO: 14
  • En blanc: 11
  • Nuls: 9
I un cop fet el recompte, hem sortit a la plaça a compartir els resultats amb tot el poble que hi era aplegat. Hem sortit del Casal aplaudint el poble i rebent els seus aplaudiments, en un d’aquells moments màgics de germanor en que tothom se sent partícip d’un projecte col·lectiu.
Tothom ens felicitava als membres de la Mesa, l’alcalde ha fet un discurs i han pujat tots els regidors al balcó de l’ajuntament a penjar l’estelada i cantar els Segadors, posant el punt i final a un dia èpic, històric i emocionant.

Un dia que m’han intentat esguerrar els polítics espanyols i les seves forces policials, però... he decidit que no deixaré que me l’esguerrin del tot perquè estic molt orgullós del meu poble de Calders i de tot el poble català, la seva gent, el seu teixit associatiu, la seva policia, el seu cos de bombers. Ha estat un exemple de democràcia, de valentia, de seny, de perseverança i d’amor a la nostra terra i no vull que em robin aquesta il·lusió.

Visca Catalunya! Visca la República Catalana!
Ara sí que sí!
 



 

30 de set. 2017

Jornada de reflexió: la llibertat és inajornable

A poques hores que comenci la històrica jornada del Referèndum del 1 d'octubre, amb el cos i l'esperit bullint de sensacions i emocions presidides per una tremenda il·lusió, us deixo amb el magnífic vídeo "LA LLIBERTAT ÉS INAJORNABLE"
Som un poble collonut!
Ara sí que sí!

28 de set. 2017

L'actualitat política en 3 vídeos

L'actualitat política bull.
Se succeeixen les notícies d'una i altra banda.
A cada nova mesura repressiva de l'Estat Espanyol en una embogida espiral, un nou esforç d'imaginació i serena perseverança per part del Govern, les institucions i la població catalanes.
En qüestió d'hores els fets canvien, evolucionen i es precipiten cap a l'episodi final de l'1 d'octubre i enmig d'aquest vertigen els darrers dies hi ha hagut 3 vídeos que m'han cridat molt l'atenció (per bé i per mal) i els enllaço aquí per intentar ordenar una mica el que està passant.

1.- LA POR ES DISFRESSA D'ODI IRRACIONAL?
Que la gent de Huelva acomiadi els guàrdies civils que es desplacen cap a Catalunya per col·laborar en la repressió del referèndum de l'u d'octubre amb càntics de "A por ellos!" què pot significar? Els envien a la guerra a lluitar contra l'enemic? Ens odien de manera irracional per voler ser qui som? Per voler exercir la democràcia i defensar els drets i llibertats individuals i col.lectius? O és que tenen por que puguem tirar endavant les nostres aspiracions i objectius de manera pacífica i perdin aquella part d'Espanya que els ajuda a subsistir econòmicament?
El que està clar és que a una bona part de les Espanyes ni ens estimen ni ens respecten i si ens volen per alguna cosa és per veure'ns sotmesos i per beneficiar-se del que nosaltres puguem aportar. Si volguessin que ens quedéssim a Espanya per alguna raó positiva la seva reacció hauria de ser una altra, no?


2.- EL CINISME I EL MENYSPREU REGALIMEN
Quan ahir vaig sentir parlar Mariano Rajoy, en la roda de premsa conjunta al costat de Donald Trump no em podia creure el que sentia... És al minut 19:49 del vídeo i diu:

...todo el mundo sabe que el referèndum no se puede celebrar 
porqué no hay ni Junta Electoral, ni hay un equipo en la Generalitat 
organizando el referèndum, cuando han sido ya.. 
no hay papeletas, no hay personas que estén en las Mesas, 
no hay locales que conozca la gente... es decir, es un disparate... 
Lo que puede haber es...alboroto...puede haber ruido, 
pero desde luego lo que no puede haber es un referéndum 
válido, democrático y con un mínimo de garantías...

I es va quedar tan ample, ni va parpellejar... com gosa dir que no hi pot haver un referèndum amb garanties després d'haver fet mans i mànigues per carregar-se-les i prohibir-les tan com ha pogut!!!
Ho vaig trobar d'un cinisme i un menyspreu majúsculs i indignes i només espero que la comunitat internacional acabi donant-li el que es mereix i li giri l'esquena quan es vegi la voluntat majoritària del poble de Catalunya.


3.- NO PENSEM CALLAR
I davant d'aquestes agressions flagrants, de les violacions dels més bàsics drets humans (de reunió, d'informació, de correspondència, de llibertat d'expressió, de vot...) els catalans seguim amb el nostre esperit pacífic, democràtic i... més festiu que mai!
Perquè hem perdut la por i estem gaudint del moment històric que estem protagonitzant en comunió perfecta entre tota la ciutadania (qui recorda les picabaralles entre JxS i la CUP?, ara són "germans de mambo"!), la classe política i fins i tot la policia catalana.
Tots a una! Tots conscients que no ens podran aturar perquè ja no tenim por! Tots conscients de quina és la manera bonica i valenta d'aconseguir-ho: amb somriures, amb cançons, amb clavells i amb imaginació.
I no estem sols: moltes veus ens donen suport des d'Espanya i la comunitat internacional perquè la nostra manera de fer respectuosa i democràtica ens ha donat la raó.
Per això, com deia aquesta campanya d'Amnistia Internacional del 2015 sobre la llibertat d'expressió que ahir em van reenviar i em va fer emocionar, NO PENSEM CALLAR!


Ara sí que sí!!

26 de set. 2017

Adolescència de manual

És increïble viure-ho en directe...
De cop i volta aquell nen dòcil i insegur, que no volia quedar-se sol a casa s’ha convertit en una altra cosa... És un procés natural i irreversible, però és impressionant i curiós viure’l des de primera fila...
Hi ha hagut diversos factors desencadenants, a part de l’edat (12 anys i mig): l’ús del mòbil que el manté permanentment en contacte amb tots els seus amics, la llibertat tastada durant els dies de la festa major de Calders (campant per les seves amb els seus amics amunt i avall), l’autonomia forçada pel fet d’anar a l’institut (va i torna sol amb l’autobús i a les tardes està sol a casa i s’ha d’espavilar per dinar)...

Un dels dies de la Festa Major de Calders el vaig veure entrar al Centre Cívic amb els seus amics, amb les mans a la butxaca, arrossegant els peus (me l’imagino amb la caputxa posada però no puc garantir que fos veritat), amb aires de “tios durs” sense somriure...semblaven una autèntica “pandilla”... I no vaig poder evitar somriure, certificant que definitivament havíem passat pantalla i entràvem en l’apassionant món de l’adolescència.
 
I ara toca barallar-nos cada dia... Deixa estar el mòbil d’una vegada!... Encara no t’has buidat la bossa d’entrenar?... Vols fer el favor de portar la roba bruta a la rentadora!... Què hi fan els teus libres tirats pel sofà?... Per què no t’has fet el llit?... Ja has fet els deures?...
I ell en comptes d’això té uns altres interessos... Puc quedar amb el Quim?... Puc pujar a l’ordinador per connectar-me al correu?... El Jan es podrà quedar a dormir el dissabte?... I són peticions que esperen un “sí” i no accepten un “no”.
Quan arriben els “no” s’obre la caixa dels trons: crida, plora, s’enfada, es tanca en banda, es tanca a la seva habitació (o al lavabo)... És injustíssim!!!... Per què no?... A l’Ona no la castigueu mai!!... N’estic fins els put... coll...!! Pura filosofia i poesia a raig!!!
I és clar, no sempre estem prou serens i tranquils per reaccionar amb esperit zen i revertir les situacions... A vegades es “lia la de la San Quintín” i llavors sembla una lluita de decibels a veure qui crida més...tot i sabent que aquesta no és la millor manera....
Però a vegades trobem el carro de la paciència ple fins dalt i parlem, aguantem, empassem gripaus, atemperem, intentem raonar, surfegem les onades d’hormones, comptem fins a xifres molt altes i acabem fent renéixer els somriures. Perquè en el fons tenim molt clar que això és el que toca, que és totalment normal i natural, que ell ara ens ha de desafiar, ens ha de qüestionar, ha de construir la seva personalitat, s’ha de refugiar en unes amistats que l’ompliran molt més que la realitat familiar i ha d’anar demanant més corda per volar.
Però mica a mica, cremant les etapes, equivocant-nos i aprenent dels errors, aprenent a analitzar i reflexionar sobre el que vagi venint, construint una base sòlida a partir de la qual pugui construir els seus ideals i objectius, la seva personalitat futura, adulta i independent.

Un dia d’aquests que estava enfadadíssim per alguna negativa que considerava injustíssima, vaig acostar-m’hi amb ganes d’abraçar-lo per calmar-lo i parlar. Es veia d’una hora lluny que no era ell, que estava trasbalsat pels còctels hormonals, plorava desconsoladament i no volia saber res de mi, tot i que en el fons necessitava aquella abraçada que jo li volia donar. Vaig persistir, vaig aguantar mil i una negatives i vaig acabar vencent la seva resistència i abraçant-lo. Li volia dir una frase però ell llavors no em volia escoltar. Malgrat tot es va anar calmant i vam remuntar la crisi.

A la nit quan li vaig anar a dir bona nit, em va abraçar i em va donar les gràcies per haver-lo ajudat a calmar-se. Llavors jo li vaig poder dir la frase que m’havia quedat al pap:

- Abraça’m quan menys m’ho mereixi perquè es quan més ho necessito.

És una petita adaptació d’on proverbi xinès que parla d’”estimar” en comptes d’”abraçar”. Es va quedar pensant un moment i ens vam tornar a abraçar mentre intercanviàvem “t’estimo” i deixàvem els cors en pau.

Uff! Serà una mica esgotador això de l’adolescència (i la seva de moment està sent de manual), però no pas més que les que ha anat torejant tothom abans que nosaltres i les que hauran de superar molt més quan nosaltres acabem.
No podem queixar-nos, doncs...
Benvinguts a la muntanya russa de l’adolescència!

21 de set. 2017

20-S: Aquí comença...la nostra independència!

20 de setembre de 2017.
De bon matí ens informen que la Guàrdia Civil està entrant a diverses conselleries de la Generalitat i que el Govern Espanyol suspèn l'autonomia econòmica de Catalunya.
Mesura repressiva de nivell "pro" com a càstig per la intenció de tirar endavant amb el Referèndum del 1-O...
Indignació!
Segueixen les notícies: la gent surt al carrer massivament per defensar les seves institucions...
Orgull, emoció i il·lusió!!

Passo el matí seguint les notícies i delint-me per anar a Barcelona a formar part de la història... La història em crida...
Pel grup de whatsapp "A punt" (gent de l'ANC de Calders) m'ofereixo per anar a Barcelona a partir de les 7 de la tarda. S'hi apunten el Jordi i la Mercè.
A les 7 tocades, amb el temps just d'haver passat per casa a agafar l'estelada, agafem el cotxe i cap a Barcelona. Cap a 3/4 de 9 aparquem i arribem a la Rambla de Catalunya: brutal!!!
Està ple de gent cantant sense parar, enllaçant una cançó amb una altra i somrient, conscients d'estar vivint un moment històric i disposats a posar el seu gra de sorra perquè tot surti bé.

In, inde, independència!

Hi ha gent que hi porta moltes hores i es van alternant la gent que ja torna cap a casa seva amb els que tot just arribem. Mica a mica anem avançant cap a la porta de la Conselleria d'Economia.

Votarem! votarem!
Els carrers seran sempre nostres!

Amb paciència anem avançant entre un autèntic formiguer de gent, com en les grans ocasions. Gent amb corbata i gent amb rastes, avis molt grans que fan patir enmig d'aquell brogit i gent molt jove: la diversitat de tot un país que ha trobat un nexe comú en la defensa de la democràcia...

Aquesta nit... la passareu aquí! (adreçat a la Guàrdia Civil que està dintre la Conselleria)
Aquí comença... la nostra independència!

Tothom està pendent dels mòbils...compartint notícies i fotos... enviant cròniques del moment... Uala! Mira quina gentada a Manresa!! Aquest matí a Girona hem omplert la plaça! Tothom presumeix de la seva terra, però enorgullits de la pertinença a un projecte comú: Catalunya!

Fora les forces d'ocupació!
Sense violència... guanyarem!

A l'entrada de la Conselleria hi havia uns cotxes de la Guàrdia Civil sobre els quals s'hi enfilen diverses persones, de fet només es veuen els capós enmig de la gent.... Eulàlia Reguant i Mireia Boia (de la CUP) s'adrecen a la gent amb un megàfon... De més avall arriba el so de música en directe (es veu que hi ha un escenari per on van pujant músics i canten en directe)... D'algun lloc comencen a passar ampolles d'aigua perquè les repartim entre la gent que porta moltes hores allà... Ningú no sembla cansat, ningú no sembla tenir ganes de marxar: és el moment de la gent! Jordi Sánchez i Jordi Cuixart sobre un cotxe de la Guàrdia Civil i megàfon en mà, agraeixen la presència de la gent i conviden tothom a marxar a partir de les 12 per tornar l'endemà al matí davant del TSCJ...

Vosaltres marxeu... nosaltres ens quedem!

Cada cop que s'obren les portes de la Conselleria i es veu algun guàrdia civil les xiulades i escridassades són espectaculars... Cantem... "Els segadors"..."L'estaca"... fins i tot "El virolai"... i consignes i més consignes... fins i tot n'hi ha uns de Girona que estan de conya i intenten engegar cançons que no tenen res a veure i acabem cantant una tros del "Doraemon"...
De cop em creuo la mirada amb la Laia! Increïble! Viu a Barcelona i fa un parell d'anys que no ens vèiem i ara estem a uns 5 metres, tot i que és gairebé impossible acostar-nos... Finalment veiem un forat i ens trobem amb una abraçada feliç: "que guai trobar-nos aquí!"... Ens posem una mica al dia enmig del brogit de la gent

Són gairebé la una de la matinada i el seny ens demana plegar veles per poder rendir l'endemà. Abandonem la Rambla de Catalunya amb un somriure i enfilem el llarg camí de tornada a casa, cansats però orgullosos del que hem viscut.
Cap a 3/4 de 3 arribo a casa, afamat i cansadíssim. Faig un mos ràpid i em fico al llit.

Segur que no ho he sabut explicar bé, però tinc la sensació d'haver viscut un moment històric que algun dia em permetrà dir "Jo hi vaig ser!"





14 de set. 2017

Hola, República!

Segueixo amb una gran il·lusió el desenvolupament diari d’aquest apassionant procés polític. Estic enganxat als canals de notícies a totes hores: els diaris digitals, el facebook, els grups de whatsapp... I no paren de succeir-se notícies en dues direccions:
  • d’una banda el govern espanyol sembla haver entrat en una espiral frenètica i frenopàtica de prohibicions i entrebancs judicials i crida a declarar els més de 700 alcaldes que han donat suport al referèndum, adverteix (amenaça?) els 40.000 voluntaris que ens hem inscrit que no col·laborem i no ens presentem a les seus electorals, prohibeix als mitjans de comunicació informar, clausura planes-web... 
  • d’altra banda, aquesta estratègia antidemocràtica i dictatorial, dispara els suports a favor del referèndum, tant entre els indecisos de Catalunya, com entre els demòcrates de diferents punts d’Espanya, com entre els organismes internacionals (el Departament d’Estat dels EUA, la Comissió Europea, els principals diaris europeus, Human Rights Watch...
I cada dia sembla millor que l’anterior: Ada Colau arriba a un acord amb el Govern de la Generalitat per permetre votar als ciutadans de Barcelona en el referèndum, Oriol Junqueras comunica al ministre Montoro que ja no li retrà comptes de les despeses relacionades amb el Referèndum, se celebra al Tarraco Arena l’acte d’inici de campanya que ha estat prohibit i reprohibit amb un èxit espaterrant de públic...

I tots els indicis van en la mateixa direcció: Espanya ha perdut els papers, està fent les últimes accions i amenaces a la desesperada, però ja no té res a fer per aturar-nos i ja no ens espanta.
No tenim por!

Jo mateix em vaig inscriure com a voluntari i estic desitjant que em toqui estar a la mesa electoral de Calders per poder desobeir el pobre Mariano Rajoy que ens ha dit que “no hi anem si no volem cometre un delicte”.
Doncs estic desitjant cometre aquest delicte. Per poder anar detingut i emmanillat a la presó al costat de 40.000...? 60.000...? 100.000 persones? Els milers de persones que el dia 1 d’octubre desobeirem activament i ens plantarem davant de les seus electorals abans de l’hora d’obertura per si cal defensar aquesta nostra democràcia i poder entrar als llibres d’història i davant dels quals el govern espanyol es trobarà frustrat i impotent, havent d’admetre una dolorosa derrota. Dolorosa però treballadíssima, perquè ho han fet tan malament com han pogut.
Quines ganes que arribi l’1 d’octubre...
Hola, República!
Hola, nou país!
Hola, Europa!




11 de set. 2017

Ara sí que sí!


Fa anys que dura això del procés... (AL FINAL DE L’ARTICLE EN FAIG UN RESUM CRONOLÒGIC).
I el proper dia 1 d’octubre està convocat el referèndum d’independència de Catalunya. I si surt el “sí” hi ha una llei de transitorietat jurídica que permetrà proclamar la República Catalana i engegar el procés constituent del nou país.
Però des del govern d’Espanya diuen que no se celebrarà i han activat tots els mecanismes per perseguir-lo per la via policial, judicial i penal. Han fet suspendre les lleis pel Tribunal Constitucional, han posat querelles contra els membres del Govern i la mesa del Parlament, volen intervenir i requisar qualsevol objecte que hi estigui relacionat (urnes, sobres, manuals...), clausurar les webs, prohibir-ne la publicitat, han amenaçat els alcaldes i els voluntaris perquè no hi col·laborin... Fins i tot la Guàrdia Civil ha estat 48 hores vigilant i inspeccionant una impremta de Constantí i han entrat al setmanari “El Vallenc” de Valls. I davant d’aquest desplegament d’amenaces, pressions i prohibicions que busquen despertar la por dels independentistes...

...el Govern català deixa clar que tirarà endavant el referèndum i arribarà fins el final, més de 670 ajuntaments confirmen el suport al referèndum, més de 30.000 persones s’ofereixen com a voluntàries (jo també), més de 100.000 persones signen el manifest joconvoco.cat (jo també), més de 400.000 persones s’apunten a la Diada (jo també), hi ha preparatius per preparar una caixa de solidaritat per recollir fons per pagar les multes dels condemnats i la gent estem disposats a, com diu el nou vídeo de la CUP, posar-nos a “ballar el mambo”.

No tenim por!

La gent s’aplega a l’exterior de la impremta de Constantí i de les oficines de “El Vallenc” i ofereix paperetes als guàrdies civils, els canten “On estan les paperetes...?”, els planten una urna als morros i es posen a votar, els canten “Passi-ho bé, passi-ho bé...”, surten impressors que es posen a imprimir butlletes i desafien les prohibicions...
I tot això amb un somriure, si no una rialla oberta, amb una alegria que està a l’extrem oposat de la por que ens volen provocar, l’alegria de veure la independència a tocar.

Fa anys que perseguim la independència i que aquest procés creix sense parar, però sempre s’acabava imposant una incredulitat, una por, una desconfiança davant del sentiment generalitzat que a l’hora de la veritat l’estat espanyol entraria amb tota la seva força i ens impediria fer el pas... i aquesta nostra inseguretat i por era la seva única arma. Però ara no tenim por!
Cada cop ens sentim més maltractats i menyspreats pel Govern Espanyol, cada cop tenim més suports internacionals, cada cop hi ha més veus que defensen la legitimitat del nostre procés, cada cop hi ha més gent dins d’Espanya que ens mostra la seva comprensió i defensa el nostre dret a decidir, cada cop hi ha més dissidents entre les forces que s’hi oposen... i els que ja estem convençuts, ha arribat el moment que hem vist que no hi havia res que ens pogués impedir fer el pas: només la nostra pròpia por. I ja l’hem perdut!
Perquè si ens diuen que no podem votar, però anem TOTS a votar... què ens faran? Ens posaran a tots a la presó? Faran el ridícul davant la comunitat internacional?

I finalment ens hem adonat que ara està a les nostres mans. Els nostres polítics han estat valents i han arribat fins al final, arriscant patrimonis personals, inhabilitacions i represàlies vàries. Ara ens toca a nosaltres!
Si nosaltres no defallim i responem a cada amenaça i provocació com ho hem fet en aquests primers casos de la impremta de Constantí i el setmanari de Valls, amb seguretat, amb valentia i amb alegria, què podran fer? Com aturaran tot un poble convençut i sense por?
No podran fer res!


O sigui que ens queden unes setmanes de mantenir-nos ferms i serens, no caure en provocacions i respondre massivament a cada nova amenaça fent-nos presents al costat dels nostres polítics amb rialles i càntics per demostrar-los que l’anhel d’independència no és una astracanada de 4 polítics eixelebrats i radicals, sinó que és la il·lusió de tot un poble.
I ho farem!


Omplirem Barcelona per la Diada!
Estarem al carrer al costat dels nostres polítics davant de cada amenaça!
Votarem l’u d’octubre!

I, si som prou (i aquest és l’únic dubte), guanyarem el referèndum i serem un país independent!
I l’endemà començaran a sorgir els reconeixements internacionals i ens sorprendrem que ens semblés que era tan difícil una cosa que haurà estat tan fàcil.
Ara sí que sí!
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
RESUM CRONOLÒGIC
Podríem dir que tot això va començar el setembre del 2009 amb la consulta popular sobre la independència a Arenys de Munt, un fet puntual que es va començar a escampar com una taca d’oli i va tenir múltiples rèpliques arreu de Catalunya (a Calders el 13 de desembre del mateix 2009).
El juny del 2010 el Tribunal Constitucional va dictar una sentència en contra de l’Estatut i va provocar la primera gran manifestació popular (juliol 2010) sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.
El març del 2012 es va constituir l’ANC i va donar un gran impuls al moviment independentista que es va veure reflectit en la gran manifestació de la Diada de 2012 sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”.
El moviment va anar creixent, guanyant adeptes i donant mostres d’aquest creixement i aquesta perseverança en les manifestacions de les diades de 2013 (la “Via Catalana” de cap a cap de Catalunya) i 2014 (la “V” pels carrers de Barcelona).
El 9N (9 novembre 2014) es va celebrar una nova consulta sobre la independència de Catalunya, desafiant la prohibició de l’estat espanyol i amb una gran participació (més de 2 milions de persones i un 80% de suport a l’opció del “Sí”).
El 27 de setembre de 2015 es van celebrar unes noves eleccions que van donar per primer cop una majoria independentista al Parlament de Catalunya (62 escons de Junts pel Sí i 10 de la CUP) que va acabar atorgant la presidència del Parlament al Sr. Carles Puigdemont.
Malgrat diversos entrebancs i picabaralles entre els socis de govern, hem arribat al moment actual, amb l’aprovació per part del Parlament de Catalunya de la Llei de Convocatòria del referèndum sobre la independència de Catalunya per a l’1 d’octubre de 2017 i de la Llei de Transitorietat Jurídica.

8 de set. 2017

"Mongetes" (nou curtmetratge)

He fet un altre curtmetratge! M'ha agafat fort això de jugar a fer pel·lícules...
Després de l'experiència iniciàtica de "El repte" i les divertides 2 parts de "El Comitè", quan vaig començar vacances tenia una petita idea per fer-ne una altra durant l'estiu.
La idea inicial era el fet que no m'agraden les mongetes i les associava a la tristesa, a la marxa fúnebre... A partir d'aquí em van sorgir unes quantes imatges comparant aspectes d'una partida de dòmino i les mongetes... Mica a mica ho vaig anar lligant tot amb un petit guió que donés sentit a tot plegat i que hi donés un gir paradoxal.  
Vaig decidir músiques, vaig organitzar un storyboard detallat i un pla de rodatge i vaig coordinar les sessions de rodatge amb tots els implicats: els 4 de casa meva, la meva sogra i el Pablo...
Hi ha hagut algunes seqüències més elaborades, moltes preses dolentes abans d'aconseguir la bona i la feina d'anar-ho sincronitzant tot plegat en el muntatge. Aquest cop també he hagut de fer una mica d'efectes especials escatològics i hi ha anècdotes divertides de rodatge.
El 16 d'agost vam fer la pre-estrena amb tots els actors a Calafell i després vaig acabar d'ajustar detallets fins que ja el vaig donar per acabat.
Fer una pel·lícula és com un viatge: t'ho passes bé quan la prepares, quan la fas i, a posteriori, cada cop que la tornes a veure o algú te'n parla. O sigui que... mireu-la i parleu-me'n! Feu-me arribar les vostres impressions i digueu el que us agradi, però també critiqueu allò que no trobeu prou encertat...
Apa, espero que us agradi!

6 de set. 2017

Estiu 2017

Torneig de futbol a Artés. Festa de final de curs a Calders. Trobada de cosins a Artés. Colònies musicals al Xaloc. Casals a Artés. Sortida de Dominiques a Roses. Cinema. Piscina de La Guàrdia. Concert de Ramon Mirabet a Fonollosa. Excursió amb bicicletes. Canvi de cotxe. Acampada a casa. Cosinada a Gualba. Escapada a Malgrat de Mar. Festa del Nil amb nit de terror. Sant de l'Anna i dinar a La Bufa. Dinar a ca la Mari. Realització de la pel·lícula familiar "Mongetes". Colònies del cau a Vallcebre. Paddle a La Baells. Incendis massa a prop de Calders. Dinar a Ca La Bòrnia. Gamper al Camp Nou. Calafell per primer cop sense el Xep. Lesions (trencament de bessons de l'Eladi i esquinç al peu de l'Ona). Sant Roc: el primer mòbil i un fuet gegant. Amics de la platja. Surf i paddle i bàsquet i pingpong. Visita del Maldonado. Aniversari de l'Anna. Atemptat a la Rambla i manifestació a Barcelona...
Quantes coses! I com ha passat l'estiu del 2017!
Sort que hem aconseguit arrancar-li unes quantes imatges per guardar-les de record...

3 de set. 2017

El que queda després de l'atemptat de Barcelona

Va ser horrorós l'atemptat de la Rambla de Barcelona... esgarrifós... incomprensible...
I va provocar, a part d'aquesta incomprensió, moltes sensacions desagradables: tristesa, dolor, preocupació, por, inseguretat...
Però paradoxalment, enmig d'aquells dies tan intensos que vaig passar enganxat a la tele, als diaris i a les xarxes socials, em vaig emocionar moltes vegades davant d'actituds, sentiments, comportaments i reaccions positius que sobresortien d'aquella experiència tan negativa.

1.- SOLIDARITAT
M'encanta aquest "acudit" que vaig trobar pel facebook:

I aquesta va ser l'actitud, davant de l'atemptat: tothom es va sentir part d'un mateix col·lectiu i només importava acompanyar i col·laborar en tot allò que es pogués. Des d'una part més activa i professional com van fer les forces de seguretat i emergències mèdiques des d'un primer moment ...


Però també la "societat civil" es va mobilitzar des del primer moment i van ser molt significatives les cues per donar sang, els taxistes oferint-se a fer viatges gratuïtament o, sobretot, la reacció tan generosa i humanitària dels veïns de Barcelona que van deixar la comoditat de les seves cases per baixar a assistir les persones que van quedar atrapades en les retencions de les rondes, repartint-los aigua o aliments...



L'endemà mateix també va ser molt emotiva la reacció de solidaritat en forma de dibuixos que reflectien la condolència i el suport a Barcelona...


I impressionant la lliçó que van donar alguns establiments negant-se a vendre els diaris que aprofitaven la desgràcia per fer-ne sensacionalisme i morbo mostrant imatges de les víctimes, enfront dels mitjans de comunicació que tractaven la notícia des del respecte... Una mostra espontània i espectacular de maduresa i criteri...


També va ser molt emotiva la manera espontània com la gent va començar a tornar a les Rambles i va mostrar el seu condol i record per les víctimes en forma d'ofrenes diverses (flors, espelmes, peluixos, escrits...) que es van anar acumulant en forma d'altars improvisats totalment impressionants...


I l'agraïment i reconeixement sincer cap a les persones que havien ajudat amb generositat i professionalitat, posant en perill la seva pròpia vida . Agraïment i reconeixement que es mostrava en forma d'espontanis aplaudiments i somriures agraïts davant dels taxistes i els membres de la Guàrdia Urbana, serveis d'Emergències Mèdiques o Mossos d'Esquadra...


2.- TOLERÀNCIA I VALENTIA
Sé que "tolerància" no és la paraula més adient, però amb ella vull referir-me a la manera tan madura i justa com la població de Barcelona i Catalunya en general, va voler deixar clar que no s'havia de criminalitzar els musulmans i que calia evitar reaccions d'odi i d'"ull per ull".
Ja l'endemà mateix es va improvisar una manifestació d'on va sortir el lema "No tinc por!" i es va tornar a ocupar la Rambla, lluitant per recuperar la normalitat el més aviat possible.
També aquell mateix dia uns quants feixistes i racistes que pretenien manifestar-se contra els musulmans van ser expulsats per una multitud de persones en desacord amb aquests plantejaments.
I paral·lelament s'acumulaven els missatges que, en direcció contrària, defensaven que els culpables no eren ni la religió, ni la raça, ni cap d'aquestes diferències i que defensaven la diversitat, la pluralitat i el respecte a la convivència.
Especialment brillant el dibuix del Joan Turu que transforma la paraula "ODI" en "AMOR".

Dibuix de El Perich

Dibuix de Joan Turu

Dibuix de Jack Koch
Els dos punts culminants d'aquesta actitud són l'abraçada entre els pares del nen mort de Rubí i l'imam de la mesquita d'aquesta localitat i el discurs fet per la Hafida Oukabir, germana d'uns dels terroristes de la Rambla, abogant per la pau i la convivència.
Tolerància i valentia elevades a la màxima potència. I una serenor i una clarividència extraordinàries per sobreposar-se al dolor i no buscar culpables allà on no hi són.



3.- COMUNIÓ, ADMIRACIÓ I AGRAÏMENT
Això és el que va sorgir entre la ciutadania i la nostra policia: el cos de Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana de Barcelona.
De la nit al dia, un desconegut com el Major Trapero, va esdevenir un model de professionalitat i rigor, fent de cara visible d'una gestió força exemplar en la resolució d'una crisi molt exigent.
La serenor i la seriositat a l'hora d'anar comunicant puntualment les informacions, un cop estaven contrastades, i l'eficàcia desarticulant la cèl·lula jihadista en pocs dies van ser lloades a nivell internacional.
Va ser tanta la comunió entre la gent i els Mossos que una frase del Major Trapero a un periodista que es queixava perquè no es respongués en castellà una pregunta de la roda de premsa va fer fortuna en forma de samarretes: "Bueno, pos molt bé, pos adiós".
I el dia de la manifestació del 26 d'agost, les furgonetes dels Mossos i de la guàrdia Urbana van quedar farcides de flors d'agraïment que els col·locaven els manifestants, a part dels nombrosos i repetits aplaudiments i salutacions agraïdes que van rebre.





4.- DESEMMASCARAMENT DE LA MANIPULACIÓ INFORMATIVA
Els dies posteriors als atemptats s'han viscut repetits exemples d'una lamentable manipulació informativa: declaracions tergiversades, fotografies manipulades, notícies falses... Això és molt perillós i repugnant, però...
Però, per fortuna, l'època de les xarxes socials i la immediatesa de les informacions ens ha permès desemmascarar ràpidament aquestes manipulacions, que, anys enrere, haguessin intoxicat la percepció de la realitat de la totalitat de la població.
Així doncs veig com a positiu la possibilitat que tenim de contrastar notícies i de rebre diferents punts de vista que ens poden protegir dels que intenten enganyar-nos.
Acabo aquesta extensa notícia amb 3 imatges que em diverteixen i em mouen a la reflexió:


Constatació irònica que, la diversitat lingüística no ha de ser mai un problema a no ser que ens esforcem perquè ho sigui. Cap periodista espanyol gosaria fer un problema lingüístic de cap gran notícia com la de la imatge. I, en canvi, es va voler fer un problema de l'ús del català a Catalunya en les rodes de premsa dels Mossos o en les manifestacions de rebuig al terrorisme...


Constatació de la manipulació gràfica dels mitjans de comunicació espanyols que van voler amagar la presència d'estelades. Davant d'un fet s'hi pot estar a favor o en contra però el que trobo indignant és que els mitjans de comunicació vulguin manipular-lo i enganyar els seus lectors. Indignant i molt perillós perquè correm el risc de creure'ns com a realitat una cosa que no ho és.


I acabo amb la guerra de banderes (un dia en parlaré més a fons). Si aquesta bandera ha acabat a la paperera és perquè el que li ha llençat no n'era el propietari. Jo no llençaré a la paperera una bandera que jo porti perquè em representa d'alguna manera (sigui la de Calders, la de l'ICL Manresa o l'estelada) ni crec que ningú no ho faci perquè les banderes tenen un simbolisme que les fa preuades.
Així doncs qui va llençar aquesta bandera ho va fer perquè algú li havia volgut encolomar i ell realment no la volia. De fet hi ha vídeos on es veuen persones oferint banderes espanyoles als manifestants (amb molt poc èxit, tot sigui dit).
Cadascú ha de poder portar la bandera que vulgui i conviure amb les altres (però d'això ja en parlarem un altre dia). La diversitat (de llengües, de banderes, de religions...) no ha de ser un problema, sempre i quan no pretenguem imposar les nostres als altres.

En fi, que el missatge que volia ressaltar amb aquesta notícia és que d'un atemptat horrorós com el de la Rambla de Barcelona n'he vist néixer moltes coses positives, que són les que hem de potenciar per ser una millor societat de millors persones.