Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

27 de juny 2017

Un problema

Fa temps que m’ho semblava, però les darreres setmanes ho he acabat de veure més clar...
Tots anem de cul. Parteixo d’aquesta base i no em vull pas fer el màrtir per això. La vida moderna i la nostra estupidesa fa que anem contínuament de bòlit. Tots.
Però al meu voltant veig que la gent, de tant en tant, somriu i s’ho passa bé amb alguna cosa que forma part del seu lleure. Queden amb gent per anar a prendre alguna cosa, per anar a sopar, surten de cap de setmana amb els amics, van al cinema, de compres, de concerts... i allà riuen, xerren, es diverteixen i s’oxigenen, oblidant-se per una estona de l’estrès de la feina i les obligacions quotidianes.
L’Anna marxa de cap de setmana amb les seves amigues, el Pablo se’n va a escalar, el Jordi surt d’excursió amb els orquidiòlegs... Cadascú troba la seva gent i les seves aficions i combinant els dos factors troba espais per gaudir, passar-s’ho bé i desconnectar.
I jo... doncs...jo tinc un problema.


D’entrada, tinc amics, però no en “faig gasto”, no gaire... Alguna vegada fem una escapada amb el Pablo per anar de concert i poca cosa més. La resta de relacions socials són a nivell familiar, quedem amb amics comuns i hi anem amb l’Anna i els nens. I per tant, mai no acabo de desconnectar del tot.

I, per acabar-ho de rematar, les coses que m’agraden i em motiven per dedicar-hi part del meu temps lliure, acaben convertint-se en una nova obligació que acostuma a dur una pressió afegida (terminis d’entrega, gent que està pendent del resultat del que jo faci...). O sigui, que en comptes de descansar i desestressar-me, quan acabo les meves “obligacions” laborals o familiars, em capbusso en altres activitats que són noves obligacions que he adquirit lliurament.

Per exemple: LA CALDERINA. M’encanta dirigir aquesta revista, coordinar l’equip redactor i tots els col.laboradors, decidir els continguts i muntar-la, però... és una feinada que he d’afegir a la que ja tinc i, a més, no puc pas deixar-ho de banda perquè un centenar de subscriptors estan cada 4 mesos pendents que torni a sortir un nou número.

Un altre exemple: EL COMITÈ. Aquesta pel·lícula que he muntat amb els companys que ens presentem a les eleccions sindicals. Jo mateix em vaig engrescar a tirar-la endavant i els vaig emmerdar. I això m’ha suposat dedicar-hi un munt d’hores tant en la creació del guió, com en la coordinació dels rodatges, com en el muntatge i edició del vídeo final. I m’ho he passat molt bé i he après molt i ha estat molt enriquidor, però ha estat afegir més feina a la que ja tenia i amb la pressió que havíem de presentar-ho en una data concreta.

Veig que tinc un problema i espero que això sigui el primer pas per solucionar-lo.
Que jo també em vull divertir i riure i fer el boig sense mirar el rellotge ni el calendari...
Seré a temps d’aprendre’n?

22 de juny 2017

"El comitè" (1a part)

Aquest any a la meva escola hi ha eleccions sindicals i, pel nombre de treballadors, ens toca presentar un Comitè d'empresa, un grup de 5 companys que ens representaran i defensaran els nostres drets en cas que sigui necessari.
La Montse, companya que fa anys que ens representa, ens va demanar a uns quants si volíem entrar a formar part de la candidatura i tots vam dir que sí.
Un dia al migdia vam quedar per decidir l'ordre en què sortiríem a la llista tenint en compte que érem un grup de 9 persones i només havien de sortir-ne 5. Ens vam posar d'acord de seguida i enmig d'un molt bon ambient vam dir alguna cosa com:
- Ara ens haurem de fer les fotos pels cartells de la propaganda electoral.
I jo, que acabava d'estrenar el curtmetratge "El repte", tot animat, els vaig dir:
- Jo, si voleu fer un spot electoral ofereixo la productora "Kino T. Feina"...
I ho vam deixar així, entre rialles i bromes.
Però després li vaig dir a la Montse:
- Si m'inspiro i se m'acut alguna idea te l'ensenyo...

I és que ja tenia una idea al cap... M'havia vingut al cap l'escena inicial de Reservoir Dogs amb els 9 companys del Comitè caminant pel pati amb l'estètica Tarantino d'aquella pel·lícula... I entre això i una broma que havíem fet allà tots junts, aquella mateixa tarda vaig gargotejar el guió d'una pel·liculeta en un paperot.
L'endemà li vaig ensenyar la idea a la Montse. Es va fer un fart de riure i em va dir que ho havíem de fer.
M'hi vaig posar més seriosament i vaig planificar un storyboard, una claqueta amb els diferents plans, diàlegs i músiques que hauria de tenir el vídeo. El vaig passar a tot el grup i.. tots 9 s'hi van engrescar i vam estar d'acord a tirar-ho endavant.
Malgrat les dificultats de la feina de final de curs, els informes finals amb el clickedu, el viatge de final de curs a Menorca d'alguns i la insuportable calor, vam trobar 2 migdies per posar fil a l'agulla i rodar totes les seqüències perquè jo pogués muntar aquesta "1a part" de 6 minuts que avui hem presentat, amb molt d'èxit, davant dels companys.
El dia 28 hi ha les eleccions i, si ens voten, presentarem la segona part!

De moment ha estat un immens plaer!
Espero que us agradi tant com a mi!

20 de juny 2017

"Podries" (Joana Raspall): versió audiovisual

Avui, 20 de juny, s'ha celebrat el Dia Mundial dels Refugiats.
I m'he adonat que la darrera notícia ja parlava d'això i he recordat un poema preciós de la Joana Raspall, que és un dels poemes més macos, senzills i potents que conec: "Podries". Un poema que he treballat amb els alumnes i que ja va sortir una vegada aquí al bloc, però que crec que mereix tornar a sortir-hi. Sobretot, tenint en compte que ho faig en una versió audiovisual preciosa que combina la potència i la bellesa del poema original de la Joana Raspall, amb la veu de l'actriu Sílvia Bel i els dibuixos de la il·lustradora Marta Bellvehí.
El conjunt és preciós. Un projecte impulsat per la UOC i Catorze, dins del projecte POESIA DIBUIXADA.
Gaudiu-lo i escampeu-lo, que tothom conegui aquest poema preciós i la crua i trista realitat que anem perpetuant.
Fins que un dia puguem dir que ja ho hem superat, que hem après a ser solidaris i respectuosos amb els que passen unes tremendes dificultats i que els acollim amb els braços ben oberts i una mirada franca i d'igual a igual perquè entenem que no vénen a prendre'ns res ni a molestar, sinó que vénen perquè no tenen una altra sortida i ens necessiten.

17 de juny 2017

#OpenTheBorders, vídeo solidari amb música de Ramon Mirabet

El dia del concert de Ramon Mirabet al Razzmatazz, abans dels bisos sonava "Wake up" però no hi havia els músics... La gent de platea mirava l'escenari, però des del galliner no vèiem res. Finalment, allargant el coll, vam veure que miraven un vídeo en una pantalla i semblava que era un vídeo solidari...

Avui, per fi, he trobat aquest vídeo... i acompanyat d'aquest text que us transcric.

En Grecia siguen resistiendo miles de refugiados esperando para acceder a otros países de la Unión Europea. El problema, convertido ahora en rutina, ha desaparecido de los medios de comunicación, pero cada día cientos de personas refugiadas siguen intentando cruzar el Mediterráneo, y muchos mueren en el intento.

El problema continúa vivo y no podemos olvidarnos de las personas que lo sufren a diario. Gente que huye de la guerra, que no han decidido abandonar sus hogares y sus familias por capricho. Seres humanos que siguen luchando por huir de la guerra, del desastre humanitario y de un conflicto que ha arruinado sus vidas. 

#ElProblemaContinúa
#OpenTheBorders

Dos fotoperiodistas documentaron la realidad de las personas refugiadas durante varios meses, desde finales de 2015 hasta bien entrado 2016: Xavi Herrero (www.xaviherrero.com) y Raül Clemente (www.raulclemente.net).
Historias captadas en la frontera de Grecia y Macedonia durante el mes de marzo de 2016, en el campo de refugiados de Idomeni.

Estas imágenes fueron grabadas con el propósito de informar de una realidad que todavía se vive y de la que no se habla lo suficiente. Posteriormente, el equipo de Ramon Mirabet decidió poner música y voz con su canción "Wake Up", sin ningún otro propósito que el de colaborar en su distribución y concienciación de un problema que continúa.

Raül Clemente forma parte de nuestro equipo, y trabaja habitualmente con Ramon Mirabet en todo el material audiovisual (BokehronProjects).


 

14 de juny 2017

Ebullició! + "Hace calor" (Kiko Veneno)

Fa moltíssima calor aquests dies! Estem a gairebé 40 graus!
I, a l'escola, al tercer pis, l'aire és irrespirable, fa moltíssima calor i és complicadíssim fer alguna cosa de profit quan tens el cos amarat de suor i estàs pràcticament en ebullició.

I el meu cap també està en ebullició!

Estic tancant el curs, fent l'avaluació final amb el programa Clickedu, tancant projectes (com el programa de ràdio del grup 3), acabo d'enllestir la reunió de pares de final de curs, hauré de fer la memòria del curs...
I tinc en marxa la confecció del número 15 de LA CALDERINA, amb novetats com una nova secció que estem muntant i per a la qual estem buscant nous col·laboradors...
I estic enmig d'un projecte il.lusionant amb uns quants companys a l'entorn d'una candidatura per a les eleccions sindicals de l'escola...
I vaig amunt i avall com una baldufa apuntant el Roc i l'Ona als casals d'estiu, matriculant el Roc a l'institut d'Artés i hi ha moments que se'm van barrejant les idees al cap i intento organitzar què he de fer en cada moment i planificar el que hauré d'anar fent al llarg del dia per no deixar-me res i... bufff!

Ebullició!
És una bona paraula per definir el moment!

I, per tancar, una cançoneta de Kiko Veneno: "Hace calor"

9 de juny 2017

"Bohemian Rhapsody": dues versions genials

La cançó sempre m'ha agradat i darrerament he trobat aquestes dues versions que m'encanten, tant per la part musical com per la visual.
Una és del grup Pentatonix que la interpreten totalment "a capella" i amb un vídeo molt aconseguit.
L'altra crec que és d'una trobada d'antics alumnes d'una escola danesa (Ollerup?)

Gaudiu-les!


7 de juny 2017

"Malibu" (Miley Cyrus)

Com que ja sabeu que no tinc temps, avui només us regalo una cançó.
L'havia sentit algun dia per la ràdio i m'agradava sense saber de qui era.
Finalment vaig descobrir-ho i... això no m'ha fet canviar la meva consideració.
M'agrada la cançó. I a vosaltres?

5 de juny 2017

Solucions properes (un petit vídeo)

L'he trobat pel facebook, compartit per la Daniela i l'he trobat deliciós.
Només us puc dir que és un vídeo noruec (potser d'algun departament governamental) i que els títols del final diuen:

Sovint les solucions són més a prop del que sembla.
Necessitem més llars de criança, i preferiblement en l'entorn immediat del nen.

És curtet, senzill i molt bonic.

2 de juny 2017

En la mort del Carles Capdevila

2 de juny. 7 del matí. Sona el despertador.
I avui les notícies em desperten amb un cop de martell: ha mort el Carles Capdevila!
I em llevo més de pressa que els altres dies amb una barreja de tristor i de ganes de sentir totes les coses maques que diran d'ell. Perquè estic segur que es passaran el dia dient coses maques d'ell.

"Diguem-nos coses boniques" va escriure en el seu darrer article... I ell en sabia... Deia coses boniques i intel·ligents; emotives i divertides; valentes, reflexives i revolucionàries... En sabia molt! Tenia molts bons pensaments, sabia expressar-los i sabia transformar-los en accions perquè el seu currículum està ple de projectes que un dia va pensar però que, a més, després va saber dur a la pràctica i culminar amb èxit. Tant en el món literari, com en el periodístic.

"Molta gent que no el coneixia personalment l’ha plorat aquest matí com si se li hagués mort un amic." ha escrit l'Antoni Bassas. I és veritat. Jo en sóc un i en conec uns quants més.

Aquí al picalapica, el Carles Capdevila hi havia sortit unes quantes vegades arrel de premis i articles brillants i fins i tot l'havia col.locat com un dels centrals titulars del meu "equip ideal" (El meu equip ideal) ja que, juntament amb l'Albert Espinosa, el Miquel Martí i Pol i el Joan Margarit m'aportaven "... una perfecta combinació entre brillantor i sobrietat, imaginació i efectivitat, dotats de sensibilitat i creativitat per començar un joc brillant i elegant que despertarà somriures i aplaudiments i, al mateix temps, una garantia en la defensa de les idees pròpies..."

Estic trist.
Una tristesa "tonta" per una persona que no coneixia personalment (tot i que vaig tenir la sort d'assistir a una xerrada seva a Calders), però a la que he respectat, admirat i estimat per tot el que he après de les seves reflexions. M'he preocupat quan em semblava que la malaltia el guanyava, he celebrat els seus èxits, m'he emocionat amb els seus escrits i avui m'ha entristit la seva mort.
I volia que aquestes sensacions d'avui quedessin plasmades al picalapica tot i que sé que faig un article maldestre que no li fa justícia.
Tan de bo avui hagués tingut la inspiració per fer un escrit bonic i enginyós, tendre i emotiu, que s'acostés mínimament als que ell feia.
Però és igual...no cada dia es pot fer una notícia tan maca com voldries, però el que sí que espero és seguir mirant la vida i el món amb ulls curiosos i generosos i intentar contribuir a fer-lo cada dia una mica millor i sobretot a veure tot el que té de bo i a explicar-ho.

Descansa en pau, Carles, i gràcies per tot.

Us deixo amb el seu darrer article (els subratllats són meus):

"DIGUEM-NOS COSES BONIQUES"
(Carles Capdevila, 27-5-17)

QUAN PARLO en algunes xerrades de “viure amb humor”, no vull dir que riguem tot el dia. Ni es pot ni cal. Tenir humor vol dir tenir moral, i tenir moral vol dir tenir valors. Estar d’humor vol dir tenir una bona disposició, ser positiu. Si a sobre la ironia ens acompanya, trobarem complicitats i somriures o rialles que ens ajudin a superar mals moments.

En temps difícils, i els actuals ho són, l’actitud marca la diferència. I aquesta s’alimenta de l’autoestima, que no deixa de ser el balanç de com estem amb nosaltres mateixos quan passem comptes. Tendim a carregar o descarregar l’autoestima en funció del que diuen o pensen de nosaltres. Aquest carregador sembla fàcil i és enganyós, perquè donem massa pes a la valoració de l’altre, que sempre serà apressada o s’expressarà en likes superficials a les xarxes. En una societat competitiva costa trobar elogis personalitzats i de veritat, tots anem prou enfeinats.

Fa temps que penso que el més important, el més decisiu, el més transformador, és el que ens diem a nosaltres mateixos. De la mateixa manera que si ens agradem al mirall aquell dia sortirem amb més ànims al carrer, és bo treballar un altre mirall, l’interior, i no demanar-li qui és més bonic, sinó dir-nos coses boniques. No es tracta d’ensabonar-nos ni d’enganyar-nos, que tractant-se de nosaltres mateixos no colaria. L’exercici és més seriós. Cada dia de la nostra vida té dues versions, la cara A i la cara B. I com que està de moda la queixa, i pensar que els altres tenen més sort i mai rebem el que ens mereixem, solem ficar-nos al llit carregats de retrets contra el món. Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes.

1 de juny 2017

"El repte": la pel·lícula

Em fa molta il·lusió començar el mes de juny mostrant-vos el resultat del treball que us vaig anunciar en notícies anteriors: la pel·lícula "EL REPTE"  que he fet per sensibilitzar els alumnes de la meva escola sobre el problema que tenim de tanta gent que llença l'esmorzar a les papereres a l'hora del pati.
Espero que us agradi i s'acceptaran amb molt de gust tots els comentaris, crítiques i suggeriments que em vulgueu fer arribar.

Amb tots vosaltres...

...EL REPTE!

30 de maig 2017

Arriben els serveis mínims!

Els lectors veterans ja sabeu de què va...
Arriba una setmana en què tindré molta feina de l'escola: final de trimestre.
Tinc dues opcions:
  • passar-me una setmana (o més) sense publicar res
  • publicar cada 2-3 dies uns "serveis mínims" (alguna cançó, algun vídeo, alguna foto interessants) mentre arriba el moment de tornar a elaborar continguts.
Avui una imatge trobada pel facebook i una vella cançó de Pink Floyd (que he sentit fortuïtament un parell de vegades en els darrers mesos i em ve de gust compartir amb vosaltres en versió acústica).


26 de maig 2017

"Remenant la cua" (un poema)

Avui un poema per aquelles ocasions en que esperes tant...
...estàs il.lusionat, content, expectant...
...esperes massa, has estat tan absort i reclòs en el que feies que has perdut la perspectiva...
...i quan aterres al món real, del qual esperes tot i més...
...et sorprèn que la resta de l'univers no estigui tan content i il.lusionat com tu...
...i no entens que això pugui ser possible...
...i no pots evitar un cert grau de decepció, de desil.lusió, d'incomprensió...
Com pot ser que no estiguin tan il.lusionats com tu, que no et facin més cas, que no tinguis ganes de parlar-ne...?
Doncs, si, amic, és així.
I et quedes allà... palplantat... remenant la cua...cada cop més lentament... fins que t'atures i, una mica cap-cot, marxes cap a una altra banda, esperant trobar algú que es pugui fer càrrec de la teva situació...

REMENANT LA CUA
Movia la cua frenèticament.
El gos intuïa la teva arribada,
feliç t’esperava, frisava, glatia,
tenia clavada la seva mirada
a la porta grisa on ningú arribava.

La cua picava, metrònom fidel,
contra el terra fred i, de mica en mica,
va anar reduint el ritme frenètic
i les pulsacions van anar calmant-se
a mida que el temps anava escolant-se.

Li costà acceptar la cruel realitat.
Mirava la porta, gratava amb les urpes
i mig grinyolava. No volia veure
que tu no vindries, que era en va l’espera,
el goig, l’alegria, la fe, la il·lusió...

Com que ell és un gos encara t’estima,
encara confia en tu cada cop.
Cent cops tornarà davant de la porta
remenant la cua.                                 
                       Jo no sóc un gos:
amb una vegada ja n’he tingut prou.

24 de maig 2017

"El repte": com es va fer la pel·lícula


Mentre arriba el moment d'estrenar-la vaig repassant com es va produir la gestació d'aquest projecte, una experiència molt estimulant i motivadora que tinc ganes de compartir amb tothom...

A les reunions de coordinació de l'escola vam començar a parlar del problema creixent d'esmorzars llençats a les papereres i de la necessitat de parlar-ne a les tutories per sensibilitzar i corregir aquest problema.
Amb la Montse Escudé vam començar a fotografiar les "proves del delicte" i a intercanviar-nos-les cada cop que ens hi trobàvem quan fèiem vigilància de pati. Això era a mig febrer.


 El dia 22 de febrer en una classe amb els alumnes de 5B vaig plantejar el problema i la possibilitat de fer un vídeo per tractar aquest tema. Vaig demanar-los que em donessin idees de com enfocar aquest vídeo i vaig recollir-les totes.




El dia 1 de març, a la reunió de coordinació vaig proposar la idea de fer un vídeo (un curtmetratge) sobre el tema i a tots els va semblar bé i em van donar carta blanca.
Vaig anar ordenant les idees que m'havien donat aquells alumnes i transformant-les amb un guió que les recollís i tingués una mica d'estructura narrativa.


Vaig acabar tenint una mena d'escaleta del que podia ser la pel·lícula i vaig compartir-la amb l'Anton Campos (mestre de visual i plàstica amb certa experiència en el món cinematogràfic). A partir dels seus consells i recomanacions vaig adaptar la meva primera idea.


El 23 de març vaig fer una classe amb els alumnes de 5A i els vaig demanar que m'ajudessin a detallar els plànols que podien il.lustrar cada escena (després de veure el vídeo "Respira" i fixar-nos com calia definir els enquadraments i els recursos narratius de cada escena: primer pla, càmera lenta, zoom, desenfocar, text sobreimpressionat...)
Vaig incorporar tot el que em va semblar interessant al guió i vaig anar definint els trets característics de cada escena (actors, localització, material, diàlegs, música...).



Paral·lelament vaig començar a buscar per internet el material gràfic que necessitaria i a crear el que no podia trobar fet (logo de prohibit llençar els esmorzars, logo de la productora, missatges amb emoticones de whatsapp...).




El 18 d'abril, de manera consensuada amb el centre (que em va alliberar d'algunes hores) vaig començar a enregistrar les escenes al pati de l'escola. Baixàvem a primera hora del matí, quan no hi havia ningú al pati, però rodàvem amb uns quants nens que feien de figurants perquè no es veiés el pati buit. Els explicava el que faríem, fèiem algun assaig i gravàvem escena per escena. Algunes les gravàvem diverses vegades i llavors a l'ordinador seleccionava quines eren les millor preses.
Mica a mica vaig anar completant totes les gravacions i després va quedar el muntatge informàtic amb el programa MAGIX Video deluxe i repetides consultes a l'Anton per anar aprenent com podia solucionar tècnicament tot allò que no sabia fer.


Després de llargues sessions davant de l'ordinador ajustant les imatges, la música i les veus (i algun maleït ensurt quan desapareixien coses que ja havia deixat muntades i havia de tornar a començar), el dia 21 de maig vaig donar per acabada la pel·lícula i vaig fer-ne el cartell que il·lustra aquesta notícia.

Ara només falta, d'acord amb la direcció del centre, decidir quan i com fem l'estrena.
Serà molt aviat...

22 de maig 2017

"Un dia normal" (un vídeo)

Ara feia dies que no ho feia, però he tornat a trobar un vídeo bonic i interessant, d'aquells que trobo que val la pena compartir.
El vaig trobar a catorze.cat i està tret de "Story of This Life", el bloc de l'Esther Anderson on explica coses curioses i o divertides de la seva maternitat amb vídeos molt ben fets, com aquest: tan real i tan bonic...
Segur que us agrada!


19 de maig 2017

Produccions Kino T. Feina


M'ho estic fent a sobre!
Porto moltes setmanes preparant un curtmetratge a l'escola per sensibilitzar els alumnes sobre un problema que tenim: a les hores del pati es llencen molts esmorzars a les papereres.
Vaig recollir idees entre els alumnes de 5è i a partir d'aquí vaig elaborar un esquelet de guió, vaig dividir-lo en escenes, les vaig anar desenvolupant, vaig pensar com ho filmaria, amb quins alumnes, quins enquadraments, quines músiques, quines veus en off, els diàlegs...
M'ho he passat molt bé i estic a punt de presentar-lo en societat...
...i en tinc moltes ganes!
Tinc moltes ganes que la gent el vegi i em faci arribar les seves opinions!

I mentre no arriba aquest moment avui us avanço el nom i el logo de la "Productora" que he creat per fer aquest curtmetratge: Kino T. Feina

;-)

16 de maig 2017

Si no fos mestre...


Poc abans d’acabar COU (el Curs d’Orientació Universitària que a la meva època fèiem després dels 3 anys de BUP, amb 17-18 anys) no sabia a què em volia dedicar. Havia anat a informar-me dels estudis de Biblioteconomia i Documentació perquè m’agradaven molt els llibres i llegir i de cop i volta, ara no sabria explicar-vos com va ser la revelació, em vaig adonar que m’agradava fer de monitor d’esplai, que m’agradava fer classes particulars, que se’m donaven bé els nens, que m’agradava educar els infants i que... havia de ser mestre.
Un cop presa la decisió, l’experiència em va demostrar que havia estat encertadíssima, que era una veritable vocació (malgrat que no es va manifestar fins molt poc abans d'haver de prendre la decisió) i porto molts anys sent feliç desenvolupant aquesta feina.
De fet, sovint he pensat que no podria haver-me dedicat a cap altra cosa, però ara penso que hi ha almenys 3 altres professions amb les que podria ser feliç i sentir-me realitzat.

1.- ESCRIPTOR
M’encanta escriure, sempre ha estat una fantàstica vàlvula d’escapament, on lloc on abocar neguits, idees, sentiments, reflexions, ja sigui en forma de notícies, poemes, contes, cartes... Fa molt temps que ho faig de manera “amateur”, tot i que alguns em diuen que se'm dóna bé i m’hi podria dedicar. Tinc seriosos dubtes que m’hi pogués guanyar la vida, però una vida d’escriptor, si mai fos possible, em faria molt feliç.

2.- PERIODISTA
Aquesta feina està directament relacionada amb l’anterior ja que bàsicament acaba materialitzant-se en forma d’escriptura, ja sigui una crònica, un reportatge o una entrevista. Des que fa uns 5 anys em vaig posar al capdavant de LA CALDERINA (la revista del poble de Calders) he descobert aquest vessant periodístic i m’hi he passat molt bones estones, planificant els continguts, elaborant-los, revisant-los, coordinant-me amb tot l’equip redactor i donant forma a cada número. Cada vegada que tanquem una nova edició i tinc la revista a les mans, penso que m’encanta aquesta feina i penso que no m'importaria haver-la escollit.

3.- CINEASTA
I ara fa poques setmanes que he descobert una altra feina amb la que m’ho estic passant molt bé. A l’escola estic preparant una petita pel·lícula (com un curtmetratge) per sensibilitzar els alumnes davant del fet que es llencen molts esmorzars a les papereres a l’hora del pati. Pensar com explicar la història, ordir un guió, ordenar-lo, dividir-lo en diferents seqüències, pensar els plans que s’havien de rodar, planificar els rodatges pensant els emplaçaments, els actors, el material... I després muntar el trencaclosques, editant les gravacions, afegint-hi les músiques, pensar diferents recursos narratius (títols, veus en off, pictogrames...). Està sent una feina apassionant que tinc moltes ganes de mostrar quan estigui ben acabada. I m’ha fet adonar que m’encantaria treballar en aquest àmbit.

Miro les diferents opcions que he explicat i veig que comparteixen un alt component creatiu, una vocació de fomentar el pensament crític i d’educar o intentar millorar el món que tenim...
Rellegeixo aquesta notícia i m’adono que m’agraden les qualitats que es potencien amb aquestes activitats i agraeixo la sort de poder-les tastar i desenvolupar-les en certa mesura.

13 de maig 2017

La deriva de TV3

TV3 és, de llarg, el canal de televisió que més miro. En primer lloc suposo que per la llengua, però també perquè en general m'agrada l'estil de la seva oferta de programes (culturals, d'entreteniment, informatius...). O almenys fins ara m'hi sentia còmode.
M'agrada "Nit i dia", els Telenotícies, "El Foraster", "Crackòvia", "Polònia", "Trenta minuts", "Zona Zàping", "Ja t'ho faràs"...
No ho segueixo pas tot, ni m'agrada tot, però en general puc dir que, en el meu cas, TV3 és "la meva"... O ho era fins ara...
Aquesta setmana he vist una cosa que no m'ha agradat o, més que això, que no m'ha semblat pròpia de TV3... amb la qual no m'he sentit còmode...

Es tracta del concurs "Joc de cartes", un concurs que enfronta 4 restauradors entre ells buscant una mica de reality show, gènere que potser fins ara no s'havia tocat en aquesta cadena. He vist tots els programes des que va començar (crec que 4) i tot i que ja hi havia un punt que em grinyolava, quan intentaven treure punta i fomentar les polèmiques entre els concursants, els malentesos, etc, fins ara encara ho trobava tolerable.
Però aquesta setmana, quan va acabar el programa que havia enfrontat els restaurants de La Mare de La Font, La Masia del Solà, el Xaloc i La Premsa, on ja hi havia hagut mal rotllos entre alguns dels concursants, convenientment alimentats i exaltats per la direcció del programa... Llavors vaig veure que començava un nou programa titulat "Fora de carta"...
...i de cop vaig veure els 4 restauradors enfocats per una càmera i uns subtítols que deien que no estaven escoltant el que es deia d'ells...
...llavors van ensenyar un plató tipus "Tele5" (Gran Hermano, Sálvame, Supervivientes..) i van sortir uns "tertulians" que em van fer caure de cul: Santi Villas, Daniela Blume, Laura Fa i una ex-concursant del primer programa que ja havia generat una certa polèmica...
I ja en vaig tenir prou!
Vaig veure que intentaven fer-me empassar una versió catalana d'un d'aquests programes de teleescombreria (dels que he esmentat abans) on l'únic objectiu és fer un espectacle semblant als dels amfiteatres romans, intentant que la gent es baralli entre ells, plorin, s'insultin i mostrin les seves misèries... Un model que sempre he detestat i que no he entès mai que tingués tanta audiència.
I me'n vaig anar al llit a llegir, pensant que no m'agradava la deriva que prenia TV3 si agafava aquest rumb per intentar millorar audiències seguint models d'altres canals que a mi no m'agraden.
I, com que no el vaig veure, no us puc dir exactament com va anar, però avui he llegit l'article de la Mònica Planas a l'Ara, a la seva secció "CríticaTV". Es titulava "Fora de carta i fora de lloc" i deia algunes coses que confirmaven les meves sospites:

  • ...l’estrena del Fora de carta que vam veure a continuació, com una seqüela televisiva, és un esperpent. 
  • És un debat al voltant de l’episodi del concurs que acabàvem de veure, creat amb l’estratègia d’agafar col·laboradors eficaços d’altres tertúlies i espais de Telecinco (...) que han de sembrar suspicàcies entre amos dels restaurants sobre la seva actuació...
  • Es tracta de construir conflicte mediàtic gratuït entre els concursants. 
  • La vulgaritat del programa, impròpia d’una televisió pública i insòlita a TV3 sabia greu, fins i tot, per les cares dels amos dels restaurants, que semblaven veure’s engolits per una maquinària televisiva que no s’esperaven. 
  • S’increpaven amb arguments que els ferien i se sentien qüestionats a nivell personal i professional. 
  • Els futurs concursants de Joc de cartes que ja han gravat la seva participació, ¿voldran ara formar part d’aquest espectacle posterior tan rònec per convertir-se en diana de retrets, acusacions i impertinències? 
  • Deixar l’audiència de la tele pública en mans de la legió de fans que té Daniela Blume a les xarxes socials per crear enrenou tampoc sembla una estratègia sòlida. 
  • El programa és el primer projecte que s’aprova i s’executa sota la direcció de Vicent Sanchis. Si copiar el model xaró de Telecinco és la solució per als problemes de TV3, és decebedor, perquè vol dir que ja s’ha entrat en la dinàmica desesperada del “tot per l’audiència”.
Evidentment, això és només una opinió personal que pot ser o no compartida i potser hi ha una majoria que aprovarà aquest canvia de rumb en el to de la programació de TV3. Però personalment a mi no m'agrada i tinc la sensació que la cadena de televisió amb què em sentia identificat fins ara comença un canvi de rumb cap a un model que no m'agrada.
Tan de bo només hagi estat un "experiment" per veure com responia l'audiència i no sigui una tendència que s'escampi a la resta de la graella televisiva de TV3.

11 de maig 2017

El millor càstig: la indiferència

El Roc i l’Ona estan en una etapa en què es fan la guitza a totes hores i van intercanviant els papers salomònicament. Una hora és el Roc qui va burxant l’Ona, l’escarneix, li va repetint el que ella no vol sentir... I una estona després és l’Ona qui imita el que diu el Roc, li va passant provocadorament per davant, li pren el que ell vol agafar... I la resposta de tots dos davant d’aquestes situacions sempre és agressiva, airada, colèrica, violenta... Criden, s’enfaden, s’insulten, criden més i més, se’n van d’una revolada, es posen a plorar d’impotència...
Són incapaços de fer veure que allò que els estan fent no els afecta, són incapaços d’anar a un altre lloc i canviar d’activitat i deixar amb la paraula a la boca els que els està intentant fer enfadar...
I l’altre dia els vaig poder oferir un exemple pràctic:

Estàvem esmorzant croissants farcits de xocolata. Els obríem amb un ganivet i els sucàvem amb crema de cacau per dins. El Roc em va dir que li donés el ganivet que tenia pressa (havia d’anar a jugar a futbol). Jo n’hi vaig oferir dos que ja m’havia sucat, però ell els va rebutjar: se’ls volia sucar ell a la seva manera. Li vaig dir que s’esperés un moment, però es va irritar i només volia que es fes el que ell volia, de la manera que ell volia i en aquell mateix moment.
Jo molt tranquil·lament li vaig dir que agafés els que jo li oferia o s’esperés un moment. Però ell, irritat i bel·ligerant, em va prendre els meus i em va amenaçar amb quedar-s’ho tot: els meus i els seus. Tensava la corda i esperava una reacció... Però jo no vaig entrar-hi... em vaig aixecar i vaig dir que me n’anava a la dutxa. I li vaig dir que ja podia agafar el que volgués, que quan sortís de la dutxa si encara tenia gana ja agafaria alguna altra cosa.
Llavors, veient que la seva amenaça no tenia cap efecte, es va contrariar i em va tornar el que m’havia pres, a punt de posar-se a plorar d’impotència.

Al cap d’una estona li vaig fer la reflexió:
-    Tu volies fer-me enfadar a mi. Jo he passat de tu: no m’he enfadat gens ni mica. I ara el que estàs enfadat i trist ets tu. Veus?
I, adreçant-me als dos els vaig voler fer adonar del que havia passat i de com es podien resoldre discussions d’una manera diferent, fins i tot elegant i sense sortir-ne damnificat.

Però no sé si haurà servit de res...
El que sí sé és que la indiferència és un dels càstigs més grans amb que pots obsequiar qui intenta treure’t de les teves caselles.

8 de maig 2017

Glops del passat per culpa d'una cançó

Segur que a tots us ha passat alguna vegada.
En el moment menys esperat sents una cançó que feia molt que no senties i de cop se’t dibuixa un somriure melancòlic perquè et transporta al passat.
Potser t’evoca un record concret... un moment, un lloc, una persona, una olor... Però a vegades és només una sensació indefinida, el record d’un antic “jo” de fa anys que havia escoltat aquella cançó en unes altres circumstàncies ben diferents a les que vius ara...
Això m’ha passat avui quan he escoltat “Linger” dels Cranberries. I després he fet una mica de “d’oca en oca” mental i me n’he anat a Enya, a Housemartins, a Huey Lewis & The News... i m’he aturat perquè he tingut por d’entrar en una espiral infinita...
Però he buscat algunes d’aquestes cançons i les poso aquí per si a algú també li fan saltar algun ressort d’anys enrere...

 

 

 


5 de maig 2017

Parc temàtic

Aquests dies he anat molt de bòlit i no tenia clar què podia explicar de nou aquí al picalapica.
I endreçant fotos me’n van aparèixer unes del mes de març i vaig pensar que seria divertit ensenyar-les i explicar-les.
Resulta que per l’aniversari del Roc, ell no estava gaire content amb els regals que havia rebut (cal dir, en desgreuge nostre, que és molt difícil fer-li regals perquè no li agraden els jocs, ni els llibres, ni la música... només vol coses relacionades amb el futbol i el repertori s’acaba aviat) i, mentre esperàvem que l’Ona sortís de l’escola de música, em va demanar d’anar al Decathlon.
Evidentment hi vaig accedir i vam començar pel passadís de les botes de futbol i les pilotes. Però com que teníem temps per endavant vam anar a badar (quin verb més maco i que poc que ho fem...) pels passadissos que normalment no visitem on hi ha articles de pesca, equitació, arts marcials... En un moment donat li vaig fer una foto i... després ja no vam poder parar.
Vam anar fent fotos i més fotos i cal dir que ell s’ho va passar de conya, descobrint que teníem tot un parc temàtic ben a prop i no ens n’havíem adonat...
Em sembla que va ser dels regals que més li van agradar del dia...









1 de maig 2017

Artesania, creativitat, improvisació... o no?

Quan estudiava magisteri, a l'assignatura de plàstica vam fer unes sessions de modelatge de fang. La tècnica del xurro, les plaques i el modelatge... Recordo que en l'última pràctica no sabia què fer i vaig començar a porquejar el fang sense cap objectiu concret. Mica a mica va anar prenent forma un objecte indefinit, però que m'agradava. Hi vaig anar afegint detalls i quan va passar la mestra i em va demanar què estava fent li vaig dir que no ho sabia, que m'havia deixat portar.
Li va agradar la resposta i em va posar bona nota.
(la figura de la foto no és la que esmento aquí sinó una que vaig fer en una sortida amb alumnes, la que cito era més "abstracta", però no sé on va anar a parar...).

La feina de mestre sovint és així: artesanal, creativa i amb un punt d'improvisació.
Per exemple, aquest any em tocava impartir un taller de llengua catalana que forma part d'una assignatura que es diu "Tallers M.E.C." (Mates English Català). S'acostava el dia de començar i no tenia clar com plantejar les 10 sessions que havia de fer en 3 torns rotatius amb els alumnes de 5è.
Tenia clar que volia treballar l'expressió escrita i que volia fer-ho d'alguna manera que fos significativa i pràctica i, a poder ser, motivadora i divertida.
I va arribar el primer dia dels tallers i em vaig trobar davant de 18 alumnes que escoltaven el que jo els havia d'explicar, però jo no tenia res per explicar-los... Be, res, no.
Vaig dir-los que en aquell taller havíem de fer expressió escrita i que m'enumeressin diferents tipologies d'expressió escrita. De seguida van sortir "contes", "poemes"... Jo els vaig demanar que s'esforcessin per buscar moltes altres maneres de trobar l'expressió escrita en la vida quotidiana. I mica a mica, amb una certa ajuda per part meva, van sortir moltes més coses: "instruccions d'un joc", "receptes de cuina", "cançons", "notícies", "entrevistes", "obres de teatre", "guions dels programes de ràdio o TV"...
I llavors se'm va encendre la bombeta!
Vaig proposar-los de fer un programa de TV o ràdio en què tot el que hi sortís hauria d'haver estat prèviament escrit per ells: el que diguessin els presentadors, les preguntes i respostes d'una entrevista, els diàlegs d'un gag, la lletra d'una cançó...
I ens vam posar a treballar molt engrescats!
En el primer grup la cosa no va acabar de quallar perquè no treballaven gaire bé i s'esveraven molt. Però amb el segon grup vam aconseguir acabar tot el guió del programa i fins i tot vam poder enregistrar-lo i penjar-lo a les xarxes!
És aquest!


Va ser una boníssima experiència en què tothom s'hi va implicar molt, ens ho vam passar molt bé i, al final, vam tenir la satisfacció de veure el producte acabat!
I això que el dia de començar aquell taller, jo, com a  mestre, no tenia clar què volia fer amb els alumnes...

Està clar que per poder deixar aquest marge a la improvisació cal tenir experiència i recursos i tenir mínimament clars els objectius que es volen assolir.
Jo ara em trobo en aquest moment i deixo marge per a la improvisació perquè molt sovint això em permet engegar activitats, projectes i propostes que acabo trobant molt enriquidores.

Però el marc en el qual desenvolupo la meva feina no va per aquí...
L'altre dia parlava amb la directora d'una altra escola sobre les plataformes interactives on les escoles pengem els nostres materials i ens comuniquem amb alumnes i famílies. I de les inspeccions. I em comentava que ella creia que està molt proper el moment en què el dia de començar el curs haurem de tenir programades totes les sessions del curs i penjades a la plataforma per tal que les famílies i inspecció les puguin consultar en el moment que vulguin i puguin fiscalitzar la nostra feina i demanar-nos explicacions si aquell dia no estem fent el que havíem programat.

I aquesta perspectiva m'atabala i m'incomoda.
No vull tenir-ho tot programat. Vull viure aquests moments de rauxa en què el fet de no tenir-ho tot planificat, em permet rumiar què podria fer i, tenint en compte "el moment" (com estan els alumnes, què ha passat en el nostre entorn...) inventar alguna cosa esbojarrada que hagués estat impossible planificar al principi de curs.

Tot i que també hi ha una part de mi que no ho veu clar i pensa que dec ser un gandul que no vull tenir la feina planificar-ho tot a principi de curs, o que no tinc prou clar què vull fer i per això vaig improvisant sobre la marxa i que aquesta manera de fer denota els meus defectes com a mestre.
Segurament també hi ha una part de tot això...

Què en penseu?
Planificació o improvisació?

24 d’abr. 2017

Bibliopatia

Em sembla que no existeix aquesta paraula però si prenem l'exemple de "ludopatia" podríem acordar que designaria un cert grau d'addicció als llibres o un interès exagerat o alguna cosa per l'estil.
De fet és el que estava pensant el dia de Sant Jordi per Manresa i el dia anterior per Vic, passejant entre llibreries i parades de llibres i veient que me n'agradaven molts i no podia comprar-ne només un...
I la veritat és que, posats així sobre el llit, un al costat de l'altre... fan una mica d'impressió...
En el meu descàrrec diré que no tots són fruit d'una diada de Sant Jordi desmesurada, sinó que s'hi ajunten els que em van regalar i em vaig autoregalar pel sant i l'aniversari (fa relativament poc). També n'hi ha un que m'ha deixat el Miles i el que jo li he regalat a l'Anna (però m'acabaré llegint també quan pugui).
Ara bé, miro aquesta selecció i penso que és de les vegades que he tingut més llibres per llegir, però a més a més amb unes altes expectatives per la majoria d'ells.
Us detallo el llistat:
  • "DE QUÈ FUGES, QUI ET PERSEGUEIX?" (Empar Moliner)
  • "14.LA AUTOBIOGRAFIA" (Johan Cruyff)
  • "MITJA VIDA"  (Care Santos)
  • "EL TEMPS DEL DESCONCERT" (Pere Formiguera): Aquest és el que m'ha deixat el Miles, després que jo li deixés el volum complet dels còmics "Paracuellos".
  • "L'AMOR ET FARÀ IMMORTAL" (Ramon Gener)
  • "LA VOLÀTIL. MAMMA MIA" (Agustina Guerrero)
  • "NOSALTRES DOS" (Xavier Bosch): Aquest és el que li vaig regalar a l'Anna per Sant Jordi i he tingut bon ull perquè... 1-Li ha agradat; 2-Ha estat el més venut en llengua catalana.
  • "HE SOMIAT EN TU" (Ton Armengol): Llibre de poesia, premiat al certamen d'Alella i he escrit per un manresà amb lligams calderins amb qui cantem caramelles plegats i a qui admiro les seves qualitats artístiques i literàries. Vaig anar a la presentació del llibre i va fer un acte deliciós.
  • "LA VIDA QUE APRENC" (Carles Capdevila): NO vaig voler esperar a Sant Jordi i vaig comprar-lo la setmana passada amb el diari ARA. Serà un nou llibre d'aquells que es queden a la tauleta de nit per sempre...
  • "HISTÒRIES DE MANRESA-2" (Francesc Comas): Cada any cau alguna cosa de l'editorial Zenobita amb el qual anar sabent més i més detalls de la història de Manresa.
  • "LA GAL·LA SURT DE LA RATLLA" (Joan Turu): Un nou regal del genial Joan Turu sobre un tema que va sortir tractat fa poc al bloc. Hem anat a la parada on els signava a Manresa i hem pogut aconseguir la seva dedicatòria, xerrar una miqueta i fer-nos una abraçada.

  • "50 PALOS...Y SIGO SOÑANDO" (Pau Donés)
  • "ELS VELLS AMICS" (Sílvia Soler)
  • "BAGES I MOIANÈS. 50 INDRETS AMB ENCANT" (Jordi Planell i Marc Vilarmau): A veure si fem algunes de les excursions que proposa...
  • "LLETRES" (Lluís Gavaldà): El que em va regalar l'Anna per Sant Jordi, que em venia molt de gust...
  • "EL LIBRO DE GLORIA FUERTES" (Jorge de Cascante): En el centenari del seu naixement, vaig llegir alguna cosa d'ella i em va cridar molt l'atenció positivament. Vaig tenir la sensació que era una gran poetessa i artista que m'havia passat desapercebuda i ho he volgut subsanar. Fullejant aleatòriament el llibre crec que no m'he equivocat...
  • "LES ESCOLES QUE CANVIEN EL MÓN" (César Bona)
En fi, el que està clar és que ara necessitaré molt temps (i no el tindré), però a l'estiu si que m'hi podré posar tranquil.lament i anar-los devorant i degustant com es mereixen.
Temps enrere vaig fer una notícia que es titulava "Si som el que llegim..." i penso que alguna cosa de veritat hi ha en aquesta afirmació. Si som el que mengem... en certa manera també som el que llegim... De fet avui he trobat una afirmació semblant pel facebook...

A veure com hauré canviat / millorat / evolucionat d'aquí a uns mesos quan m'hagi llegit tots aquests llibres...
Si és per a bé, potser no serà tan dolenta la bibliopatia...

22 d’abr. 2017

Caixes i bancs

(No conec l'autor d'aquesta tira còmica que he trobat per internet...)
En els inicis tot eren facilitats.
Quan vaig entrar en contacte per primer cop amb les entitats financeres, tot el que n’aconseguia eren coses que em facilitaven la vida: podia disposar de diners a través d’un caixer automàtic a qualsevol hora del dia, podia fer pagaments amb la targeta a qualsevol botiga, tenia mil i una sucursals a la meva disposició (gairebé a cada petit poblet... excepte al meu poble actual: Calders) i, a més a més, a cada oficina de la caixa hi havia uns quants treballadors disposats a ajudar-me en allò que em fes falta, a posar-me facilitats, a fer ells qualsevol gestió que jo no sabés com havia de fer...
Més endavant van incorporar l’opció de la caixa electrònica i així podia resoldre diverses gestions còmodament des de casa... Fins i tot em donaven calendaris per Nadal... I perquè jo no sóc dels que estiren més el braç que la màniga, perquè si no m’haurien donat préstecs i hipoteques per molts diners que hagués necessitat...
I mica a mica em vaig anar acostumant a aquell funcionament i el vaig incorporar a les meves rutines. Jo no que no volia pagar mai amb targeta vaig començar a veure-hi la comoditat. I feia transferències. I consultava els comptes per internet...

Però llavors va esclatar la bombolla, aquella bombolla que jo no havia pas inflat ni poc ni molt, i tot es va començar a tòrcer, però mai al meu favor.
Em van començar a cobrar comissions per tot, per utilitzar aquelles targetes que tan interès havien tingut en que fes servir o bé tan sols per mantenir-les (les fantàstiques “comissions de manteniment”). De primer me les acabaven retornant perquè cobrava la nòmina a través de la mateixa entitat i aquest era el tracte. Però després van començar a posar-hi pegues: "te la traurem si fas servir més la targeta...", "si ens contractes alguna assegurança...", "si adquireixes no sé quin producte financer..."... I això si: "primer te la cobrarem i després, si insisteixes molt i vas a l’oficina i t’entrevistes amb el teu gestor i ens promets que compliràs els requisits que t’exigim... “potser” te la traiem..." (perquè només en podem treure 5 cada mes i això ho fem a primers de mes i fins el mes següent...).

Després van començar a fusionar entitats i a tancar oficines...
De Caixa Manresa, vam passar a Caixa Catalunya i després a Catalunya Caixa.
Cada cop menys oficines, menys treballadors per atendre els clients, més cues i pitjor servei.
Això ho has de fer pel caixer...”, “això fes-t’ho tu mateix per internet...”, “això només ho fem els dimarts de 10’30 a 11’45 h, hauràs de tornar la setmana vinent...”...
I jo encara m’he pogut anar adaptant a les noves tecnologies però em consta que la gent gran ho passa molt malament davant d’aquesta reducció de serveis i aquesta tirania en l’ús de la tecnologia.

Hi va haver una vegada que em va caure l’ànima als peus... Vaig anar a una entitat bancària (on no tinc compte) amb els diners en metàl.lic per fer un pagament. Ho vaig fer per evitar-me pagar la comissió de traspàs entre entitats i em van dir que havia de pagar una comissió per “ingrés en metàl.lic”!! Per agafar-me els meus diners (que els portava jo mateix per no molestar ningú) em volien cobrar més diners.
Els diners són meus, jo els hi porto perquè ells es puguin lucrar i he de pagar de més per portar-los, perquè me’ls guardin, per treure’ls... per tot!! I la majoria de coses me les he d’acabar fent jo mateix (pel caixer o per internet) i tornar a pagar per un servei que no em donen!!
És indignant!!


Recordo que el meu sogre, amb qui compartíem aquesta indignació, em va dir que un dia que li estaven explicant com havia de fer una cosa el van convidar a seure i els va contestar:
-    No, que em cobraràs per seure!

Venen ganes de cancel.lar tots els comptes corrents i guardar els diners sota una guardiola per no contribuir a enriquir aquestes entitats que ens han generat unes necessitats que no teníem i ara s’aprofiten de nosaltres, ens exploten econòmicament, ens enganyen (les “preferents”, els préstecs, les hipoteques i tots els productes financers en que sempre “guanya la banca”) i a més a més ens ajuden cada vegada menys i ens donen cada vegada un pitjor tracte.
Ja ni donen calendaris per Nadal...
Quina vergonya!!

19 d’abr. 2017

El Doctor Eloi Aloy

L’Eloi Aloy era un bon metge.
Des de ben jove va tenir clara la seva vocació i va estudiar la carrera amb entusiasme, dedicant-hi il·lusió, sacrifici i esforç. Un cop acabats els estudis, va tenir la sort de començar a treballar de seguida i sempre va fer-ho amb una actitud immillorable.
La seva excel·lent formació i altres qualitats com la capacitat d’observació, la curiositat, l’interès o l’empatia amb els malalts i familiars, van fer que ràpidament es fes un nom entre els seus col.legues, es guanyés el reconeixement dels pacients i acabés fent-se amb una plaça en un hospital comarcal.

Allà va anar acumulant anys d’experiència, amb una fulla de serveis impecable. No se li coneixia cap negligència, ni diagnòstic erroni. La seva intuïció, unides a la prudència i l’experiència feien que les seves intervencions sempre aconseguissin millorar l’estat general del pacient i, en casos més complicats, almenys no empitjorava les situacions i les derivava cap a especialistes que poguessin arribar més lluny d’on ell havia arribat.
I així va anar bastint una carrera professional plena d’èxits i de satisfacció personal pel reconeixement de la feina ben feta.

Però un bon dia, l’hospital on treballava l’Eloi va canviar de titularitat i els nous propietaris van imposar uns nous criteris en la gestió. De sobte al doctor Aloy li van començar a exigir que presentés projectes innovadors que poguessin diferenciar la seva feina de la que es feia als altres hospitals. Els nous amos deien que només mereixia la pena invertir diners en l’hospital si eren per convertir-lo en un hospital de referència, que oferís serveis o tractaments que no poguessin oferir els altres hospitals.
L’Eloi no entenia aquests criteris.

Els malalts seguien sent malalts com sempre havien estat i el que necessitaven era que se’ls escoltés, que s’encertés el diagnòstic i que es pogués millorar la seva salut i guarir les malalties. Si sortien d’allà sans i contents del tracte rebut, quina importància tenia si el tractament que els havia curat era el de sempre o un de revolucionari?
Evidentment el doctor Aloy no es negava a continuar-se formant com sempre havia fet, ni a estar al corrent dels nous estudis i tècniques, però no entenia que ara hagués de passar de posar el focus en les necessitats del malalt a posar-lo en les exigències dels amos de l’hospital... No entenia que ara l’objectiu hagués de traslladar-se de guarir el màxim de malalts possible a guarir més malalts que els altres hospitals... No entenia que hagués de ser més important el “com” que el “què”...
Ell, que sempre havia arribat a casa amb la satisfacció de la feina ben feta i la felicitat d’estar fent la feina que estimava, va començar a trobar-se amb sensacions desconegudes els dies que arribava a casa atabalat per les exigències directives i pensant si voldria estar tota la vida fent aquella feina en aquelles condicions...
Si es considerava un bon metge i gaudia del reconeixement dels malalts i les seves famílies, què podia ser més important que allò? Si la direcció de l’hospital considerava que hi havia altres metges que podien fer millor la seva feina, que el rellevessin...

L’última vegada que vaig veure’l, em va explicar que, quan estava davant dels pacients sentia les mateixes bones sensacions de sempre, però que tota la feina que havia de fer al despatx (paperassa, informes, balanços, projectes, memoràndums...) se li feia cada vegada més feixuga sota la pressió dels seus caps i aquelles noves necessitats i exigències que ell no compartia... Em va confessar que, ell que sempre s’havia imaginat jubilant-se fent de metge, hi havia dies que ja no ho tenia tan clar...
Ara ja fa temps que no sé res d’ell...
Què devia acabar fent?

17 d’abr. 2017

La gent del Delta

Poble Nou del Delta.
Un migdia dels primers dies de Setmana Santa. Al poble no hi ha botigues i entro en un bar per si em volen vendre unes cerveses i llimonades per endur-me on dinem.
El cambrer em demana si estic hostatjat per allà. Li dic que sí, a Can Gassó, al mateix carrer. Em diu que m’emporti les ampolles i que no pateixi per tornar-les (“No tinguis reparo”), que ho faci quan em vagi bé.
Havent dinat anem a fer-hi el cafè I li retorno els envasos. Mentre sóc a la barra, un senyor m’avisa que em poden robar el mòbil que duc a la butxaca. Ho comenta amb el cambrer i parlem tots tres com si ens coneguéssim de tota la vida.

Franquesa. Simpatia. Bon rotllo. 
M’hi trobo bé allà.

Els nens volen gelats i jo també. Anem a la barra a demanar-los i ens diu que nosaltres mateixos anem a la nevera dels gelats i agafem els que vulguem.
A la taula del costat de la nevera hi ha un avi que ha demanat algun licoret que li serveixen amb un got petit ple de gel. Aviat arriba un altre company i el cambrer li serveix el mateix sense que ho demani. I després deixa un altre got igual a la mateixa taula. Al cap d’un moment arriba un tercer avi que s’asseu a la taula i ja troba la beguda preparada. Deuen venir cada dia i prenen sempre el mateix. Parlen i fan bromes entre ells.
Els avis porten mòbils i demanen ajuda al cambrer amb alguna cosa d’alguna aplicació que no acaben de dominar.
Somriuen i parlen. 
M’encanta l’atmosfera d’aquest local.

Quan anem a pagar el cambrer es torna a oferir. “Si necessiteu sucre o qualsevol cosa no tingueu reparo en venir a demanar”. Li ho agraeixo. Avui fan el futbol per la tele i a Can Gassó no n’hi ha, però allà tampoc no n’hi veig. Li dic: “Només faltaria que tinguessis una tele per venir a veure el futbol aquesta nit”.
Em diu que no “Això, no”. Em comenta que ell és “dels meus” fent referència a la samarreta que jo porto (“In, inde, independència”), però que el futbol no li agrada, que genera massa soroll i discussions i per això no ha volgut posar mai tele.

Me’n vaig amb un somriure d’aquell local on no m’importaria passar-hi totes les tardes en aquell ambient familiar i agradable, escoltant aquelles converses amb “lo” parlar del Delta, sense presses, ni secrets, ni maldats.
M’agrada aquesta gent.
M’agrada aquest país.


P.S. El local es diu “Lo tast. Pati de menjars” i en un anunci proclama: “Un lloc ideal per gaudir del bon menjar, la tranquil·litat i un servei immillorable”.
No és publicitat enganyosa. És veritat.
(C/Ronda del Mar, 23. Poble Nou del Delta)


15 d’abr. 2017

"No ho entens" (Els Amics de les Arts)

El nou disc de Els Amics de les Arts, "Un estrany poder", m'agrada.
El grup sempre m'ha agradat molt (i això que hi ha gent que els detesta... sempre hi ha d'haver gent per a tot) i amb aquest disc han aconseguit que mantingui aquest sentiment cap a ells. M'agraden les seves cançons, les seves lletres, les melodies i harmonies, l'enginy i la complicitat... em cauen molt bé i m'agraden les seves cançons.
I sovint acostuma a haver-hi una cançó que, "per a mi", destaca per sobre de les altres en cada nou disc. I en aquest cas és "No ho entens".

M'agrada des del començament amb el rascat de guitarra i el riff de 4 notes ascendents, la veu amb filtre radiofònic de la primera part que canta el Ferran, la repetició polifònica del "No ho entens" a la tornada amb el canvi d'intensitat sonora per tornar a la malenconia de la segona estrofa... musicalment ja m'agrada.

Després hi ha les frases tan encertades: "Som al vespre d'un 34 d'agost..." (quina manera tan maca de parlar d'un 3 de setembre...), "Si ens mirem, munta i desmunta el riure en un segon..." (aquelles persones que són capaces de forçar un somriure o matar-lo només pel fet que tu entris a escena i tot això en només un obrir i tancar d'ulls), "fins que t'estampes pots conviure amb el final.." (imatge tremenda d'estar dalt del Titanic mentre es va enfonsant i conviure-hi amb certa normalitat fins que s'enfonsa del tot i mors...en aquest cas de dolor), "em vaig quedar paralitzat a la porta amb un somriure que s'anava esquerdant..." (també poderosa imatge de la desesperació dissimulada fins l'últim moment davant la incapacitat de reaccionar davant la catàstrofe que es produeix)...

Però, sobretot, m'agrada molt la història global que explica la cançó:
El narrador de la cançó parla amb una dona que ha estat l'amor de la seva vida i amb la qual ara ja no està. Li explica dues situacions viscudes amb dues parelles posteriors.
En un cas li explica un moment de felicitat màxima, al llit, apunt de fer l'amor en un entorn idíl.lic...
En l'altra cas li explica un moment dolentíssim, el previ a la ruptura després de ser conscient que l'estan enganyant i quedar-se amb el cor trencat...
Però les dues explicacions acaben amb la mateixa frase "...allà jo vaig ser quasi tan feliç com quan estava amb tu...", "...allà vaig estar quasi tan fotut com quan estava amb tu...."
És a dir, per molt bé que hagi estat amb qualsevol dona, no ho ha estat tant com quan estava amb ella. I, per molt malament que hagi estat amb qualsevol dona, no ho ha estat mai com quan va estar amb ella. O sigui, ella va ser el seu tot i el seu res, el millor i el pitjor i tot el que ha viscut després ho acaba comparant amb ella, que marca el "negre" i el "blanc" màxims i ell queda condemnat a viure només "grisos".
M'encanta.

Us deixo amb la lletra i un vídeo.

NO HO ENTENS (Els Amics de les Arts)
Som al vespre d'un 34 d'agost.
Des del llit la miro com fuma al balcó.
Les llumetes de les barques...
Tu creus que hi ha un millor teló de fons
pels seus cabells a mitja esquena,
pel seu perfil devastador?

Els complexos (i saps que jo en faig col·lecció)
fa dues hores que els ha facturat a tots de cop.
Amb un dit contra els meus llavis, diu:
"Per què xerres tant si el que vols és fer l'amor?".
No m'explico bé... O no ho entens?...
O no ho entens?

No ho entens? Que no ho entens?
Per mi que no ho entens. Que no ho entens? Que no.
Que érem un tot.
Que no en sabíem més però ja en vam aprendre.
Que m'abraçava com si no hi hagués demà...
Que allà jo vaig ser quasi tan feliç com quan estava amb tu.

Es pinta els llavis tot resseguint una cançó.
Si ens mirem, munta i desmunta el riure en un segon.
Fa setmanes que m'enganya...
I amb aquesta sí: me n'he adonat jo sol.
I no em marco cap victòria:
subratllo que burro que sóc.

Mentre es calça, em diu: "Segur que vindré tard".
I a mi només em surt un "Ei, que us vagi tot genial!".
I això es diu caiguda lliure:
fins que t'estampes pots conviure amb el final.
No m'explico bé... O no ho entens?...
O no ho entens?

No ho entens? Que no ho entens?
Per mi que no ho entens. Que no ho entens? Que no.
Que és tocar fons!
Que em vaig quedar paralitzat a la porta
amb un somriure que s'anava esquerdant.
Que allà vaig estar quasi tan fotut com quan estava amb tu.

I que m'ho faig amb la primera que passa,
però sempre acabo descobrint un matís.
Com costa d'assumir que el blanc i el negre encara siguis tu.

12 d’abr. 2017

Escampar la boira

Ara feia temps que no marxaven els 4 de casa a passar uns dies fora... Ni l'estat d'ànim ni la logística familiar ho afavorien, però amb l'arribada de la primavera sembla que tot es va posant a lloc de mica en mica i teníem ganes de tornar a escampar la boira.
En primer lloc teníem una sorpresa preparada per al diumenge 9 d'abril: anar a fer muixing al Port del Comte!!
El dissabte a última hora ens van donar la mala notícia que no seria possible fer-ho perquè s'havia fos la neu, però vam decidir marxar igualment i improvisar.
Vam anar al Port del Comte i el Roc i l'Ona van fer un circuit d'aventura, vam anar a trepitjar neu i a veure el lloc on haguéssim fet muixing, vam dinar al Refugi del Bages (tal i com teníem previst fer-ho en el pla original), vam anar a veure el kennel dels gossos, vam anar al Mirador de l'Art i, finalment vam visitar les Fonts del Cardener.
I tot això amb una aturada a Solsona al pujar i al baixar per deixar i recollir la sogra de casa d'uns amics on va passar el dia.
No va ser el pla inicialment previst, però ens ho vam passar prou bé.

I l'endemà, el dilluns 10 d'abril, vam marxar rumb al Delta de l'Ebre a passar 3 dies.
Ja hi havíem estat al Delta, i concretament al Poble Nou del Delta (on vam estar allotjats a les habitacions de Can Gassó) i és un lloc molt recomanable. El paisatge és molt bonic (platges, llacunes, ocells, camps d'arròs) i la gent és molt amable i viu a un ritme més tranquil del nostre. Somriuen molt, fan bromes, no s'atabalen i s'estimen molt la seva terra sense haver-ho d'anar pregonant als quatre vents: se'ls nota.
Vam estar molt bé:
  • Dilluns 10: aturada a l'aqüeducte romà de Tarragona (Pont del Diable), dinar de picnic a L'Aldea, cafè a Amposta, visita al port pesquer de Sant Carles de la Ràpita per veure arribar els vaixells de pesca i la subhasta del peix, instal.lació a Can Gassó i una estona de platja sota un fort vent.
  • Dimarts 11: visita a MonNatura Delta de l'Ebre (explicació de les salines, explicació de l'evolució del delta, observació d'aus, explicació de les arts tradicionals de pesca, pràctica de navegació en les barques de perxar), dinar a Can Gassó, excursió amb bicicletes al voltant de la llacuna de l'Encanyissada (14 km), sopar a Can Gassó i la secció masculina excursió a un bar per veure el partit Juve-Barça (grrrrr!!).
  • Dimecres 12: desinstal.lació de Can Gassó, visita al Mirador de la Guardiola (Sant Carles de la Ràpita), platja a Riumar i dinar típic al Xiringuito del Port (Riumar).
Tot plegat, 4 dies ben aprofitats, de convivència familiar, sense tele, relaxant-nos...
Ens en queda el bon record i un grapat de fotos (i al final el vídeo de la cançó "Lo meu riu" de Joan Rovira amb alguns dels paisatges visitats):

Escapada al Delta de l'Ebre on PhotoPeach

8 d’abr. 2017

El Regal: Ramon Mirabet a Razzmatazz

Tot va començar el dia del meu aniversari amb uns missatges del meu amic Pablo:

Pablo: Bon dia, Eladi, i moltes felicitats
Pablo: Ja tinc el teu regal....
Pablo: Vols una pista?
Pablo: O ja ho saps??
Pablo: És fàcil!
Eladi: Moltes gràcies, guapo... Si és el k penso, serà... GENIAL!!!
Pablo: Pues eso ;-)

Ni ell ni jo ho vam pronunciar, però desitjava (i en el fons sabia) que el regal fos l'entrada pel concert del Ramon Mirabet a Razzmatazz.
I va ser-ho!

I el dia 6 d'abril vam quedar a quarts de 7 i vam anar cap a Barcelona.
Vam començar sopant una mica a una taverna del Poble Nou: "L'ovella negra" (un lloc molt xulo que vam descobrir molt a prop de la sala de concerts)



I després vam anar a Razzmatazz.
No hi havíem estat mai i vam pagar la novatada perquè vam anar-hi just a l'hora del concert i hi havia una cua immensa. Però el problema no era la cua (que va avançar molt de pressa) sinó que quan vam entrar la platea ja estava plena i ens va tocar anar al primer pis on hi havia lloc però de visibilitat molt dolenta.


Malgrat tot el so era perfecte i vam gaudir del concert com sempre ho fem. Vam cantar, vam ballar, vam brindar amb uns gintonics i vam gaudir de la música, de la màgia del directe i de la nostra amistat.
A més a més vam tenir un parell de sorpreses com el fet que el Gerard Quintana i el Josep Thió sortissin a cantar "Podré tornar enrere" amb el Ramon Mirabet...


... i que -finalment!- cantessin en directe: USE YOUR SMILE, una cançó que a casa ens encanta i fins ara no havia fet en directe als concerts.

En fi, va ser un concertàs intens i màgic, com sempre, perquè el Ramon Mirabet i la seva banda d'excel.lents músics no fallen mai, però encara més per poder gaudir d'aquesta experiència al costat de la persona que me l'havia regalada: un molt bon amic a qui m'estimo molt.

Moltes gràcies, Pablo! 
Espero que ens quedin encara molts concerts més per gaudir plegats!


6 d’abr. 2017

"La Gal·la surt de la ratlla" (Joan Turu)

Només puc dir que és una nova obra del Joan Turu.
i això ja és garantia de qualitat, honestedat, sensibilitat, intel.ligència, reflexió i esperit crític.
I sobre un tema que no fa gaire va sortir tractat en aquest bloc ("Dibuixar. Expressar. Educar"), cosa que encara em fa més gràcia.

No us el perdeu!

Gràcies, Turu!

4 d’abr. 2017

Censura vs llibertat d'expressió

Em sembla brillant la portada que va fer el dissabte, 1 d'abril de 2017, el diari ARA en una edició especial dedicada al món del còmic (coincidint amb el Saló Internacional de Còmic de Barcelona), dedicant un grapat de pàgines al tema de la llibertat d'expressió i contra la censura, fent servir el llenguatge del còmic per explicar algunes informacions.
La portada és del dibuixant Max. I em va agradar molt perquè retrata l'absurd de judicialitzar la llibertat d'expressió fins al punt que es puguin detenir uns titelles.

Mesos enrere va passar una cosa semblant, quan al febrer de 2016 es van detenir uns titellaires de la companyia Títeres desde Abajo a Madrid, acusant-los dels delictes d'enaltiment del terrorisme i d'atacar drets i llibertats públiques.
Més recentment, el raper mallorquí Valtònyc ha estat condemnat a a 3anys i 6 mesos de presó per delictes de calumnies i injúries greus contra la Corona i d'enaltiment del terrorisme i humiliació a les víctimes de les seves cançons per unes cançons penjades al Youtube.
I encara més recentment, el cas de Cassandra Vera. L'estudiant de Murcia de 21 anys, acusada d'enaltiment del terrorisme per publicar 13 tuits sobre l'atemptat de Carrero Blanco, ha estat sentenciada a un any de presó pel delicte d'humiliació a les víctimes del terrorisme i penes d'inhabilitació que li impediran presentar-se com a candidata en un procés electoral, optar a beques d'estudis o accedir a càrrecs públics.
I encara abans els jutjats van segrestar una edició de la revista El Jueves per una portada ofensiva a la Corona...

No entenc aquests "atemptats" contra la llibertat d'expressió i per a mi són molt desencertats. No els puc comparar als atemptats sanguinaris com els del jihadistes a la redacció de Charlie Hebdo, però per a mi hi tenen algun punt de contacte: voler impedir que s'expressin els que pensen diferent de mi i, si ho fan, castigar-los tan fort com pugui.
Crec que en ple segle XXI s'ha de permetre la llibertat d'expressió i, tot i que en ocasions comparteixi la condemna pel mal gust d'alguns acudits o cançons o representacions teatrals o cremes de banderes, penso que aquests gestos simbòlics no s'haurien de prohibir i mai no haurien de comportar penes de presó o inhabilitacions.
De fet tinc dubtes sobre si calia haver prohibit al repugnant autobús de Hazte Oir circular pels carrers perquè penso que l'exercici de la llibertat d'expressió és tan sagrat que fins i tot he de lluitar per permetre que aquell que pensa a l'altre extrem del que penso jo ha de tenir dret a poder expressar la seva opinió.

Per això m'ha agradat tant aquesta portada i volia compartir-la aquí amb qui llegeixi aquestes línies.