Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

12 de des. 2015

Pisos d'acollida

L'altre dia llegia un article al diari que parlava de la fundació Ronald McDonald i, concretament dels pisos d'acollida que tenen per a familiars de malalts hospitalitzats lluny de casa seva.
Llegint-ho em vaig emocionar i vaig recordar com, ara aviat farà un any, nosaltres vam utilitzar els serveis, no d'aquesta fundació, sinó d'una altra.
I em van venir moltes ganes d'explicar-ho perquè penso que potser hi ha molta gent que no ho coneix i és un suport importantíssim.
Em sap molt greu no poder dir el nom de la Fundació que ens va ajudar a nosaltres. No estic segur que fos la Fundació Josep Carreras, però podria ser. Sigui com sigui, agraeixo totes les fundacions que faciliten aquest fantàstic servei i ara us explicaré ben bé en què consisteix.

Quan la Maria Dolors havia d'estar 3-4 setmanes ingressada a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona, les seves filles van fer el pensament de deixar-ho tot i dedicar-se a cuidar-la. En el pla inicial això consistia a quedar-se a dormir a l'hospital, però el personal els ho va fer desestimar perquè els van dir que llavors no descansava ningú i que no era necessari perquè els malalts estaven permanentment ben atesos.
Llavors el segon pensament va ser llevar-se d'hora, agafar el cotxe i anar fins a Barcelona. Passar el dia a l'hospital i, el més tard possible, agafar el cotxe i tornar cap a Manresa o Calders. Dormir una mica i l'endemà tornar a llevar-se d'hora per viatjar cap a Barcelona... i així anar fent.
I ho haguessin fet. I tant que sí! Però haguessin dormit poc, haurien anat cansades, haurien fet moltes hores de carretera en aquestes condicions i, tot s'ha de dir, haurien gastat molts diners en gasolina.
Però algú ens va explicar que hi havia unes fundacions que tenien uns pisos d'acollida per a familiars de malalts hospitalitzats. S'havia de demanar i, si en aquell moment no hi havia ningú que ho necessités més que nosaltres, potser ens ho concedirien.
I vam estar de sort i ens van deixar ocupar un pis comunitari durant tots els dies que va durar l'hospitalització. Un pis a dos carrers de l'hospital, amb una habitació amb dos llits on poder descansar i deixar les coses i l'accés als espais comuns (cuina, menjador, lavabos, rentadora...) compartit amb altres famílies que estaven en la mateixa situació.
I tot això pel simbòlic preu de 5'00 euros al dia.
El que ens vam estalviar en gasolina, viatges, cansament, preocupacions i neguits no es paga ni amb els 5'00 euros diaris ni amb molts més diners que ens haguessin demanat.

La tranquil.litat, l'estabilitat, el sedentarisme, saber que tens un camp base molt a prop d'on tens el familiar ingressat, que allà pots tenir les teves coses mínimament organitzades i que estàs a dues passes per anar i tornar en 5 minuts...
Poder-te fer el teu menjar, reposar un moment i mirar la tele o dutxar-te sense haver d'esperar una hora de carretera per fer-ho...
I tot això, que també podries aconseguir llogant un pis per unes setmanes o acceptant l'oferiment d'algun familiar de Barcelona, sense que et repercuteixi en l'economia ni et minvi autonomia ni intimitat...

Potser algú llegeix això i no ho troba tan extraordinari, però us asseguro que és UN LUXE!!! Ajuda moltíssim a minimitzar el trasbals organitzatiu familiar que representen aquestes experiències. I estic infinitament agraït a les empreses i fundacions particulars que un dia van tenir la idea de donar una solució de tanta sensibilitat i qualitat als familiars que tenen un malalt ingressat.

Moltes gràcies!!

4 comentaris:

Roger Berenguer Roca ha dit...

Son detalls i coses que fins que no et trobes en la necessitat potser ni ho coneixes. És bo saber que hi ha gent amb bones intencions que facilita les coses als què ho necessiten.

Mª Dolors Salvador Gili ha dit...

Per més que donis les gràcies, jo, com a persona ingressada i malalta, mai podré agrair-ho prou. La tranquil.litat de pensar que els teus familiars et puguin acompanyar fins a la última hora del dia i a primera hora del mati ja pots tornar a gaudir de la seva companyia i que mentrestant si han de marxar i agafar el cotxe el teu pensament per poc bé que estiguis no para de dar voltes... que a la carretera el transit és horrorós i que fan tot l'enrenou de deixar casa seva i posar-se a la carretera per tú i ets sens indefensa, i desvalguda. Grècies un cop més a "Les Fundacions" i a "Tots els que em van ajudar" (que van ser molts) Una abraçada a tots.

Anna ha dit...

No hi ha paraules per agraïr els que va suposar per nosaltres poder allotjar-nos en aquesta vivenda, les tres setmanes que vam estar ingressats a St Pau. Dins de tot el trasbals, poder sortir de l hospital i saber que no has d agafar el cotxe i que tens un lloc on pots descansar, dutxat-te, rentar roba i fer-te una mica d menjar calent, xerrar amb els altres familiars de malalts, no te preu. Et dona tranquil.litat i força per seguir dia a dia a tope, al costat del qui estimes i ara et necessiten. Moltes gràcies..

Eladi Martínez ha dit...

Roger, Mª Dolors i Anna, no tinc res a afegir. Només donar-vos les gràcies pels vostres comentaris que sempre fan molta companyia.
Eladi