Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

20 d’abr. 2015

Tristesa i preocupació

20 d'abril de 2015.
Institut Joan Fuster de Barcelona.
Un noi de 13 anys (2n d'ESO) hi ha entrat armat amb una ballesta, un ganivet i un rudimentari còctel molotov, ha atacat una mestra i diversos alumnes i ha acabat matant un altre mestre.

Aquells fets esgarrifosos que de tant en tant vèiem a les notícies que havien passat a Nova York, Dallas o Philadelphia, ara ens han passat a la porta de casa, a un institut de Barcelona.
I no vull entrar en els problemes psicològics o socials de l'adolescent assassí, ni en la manca de detecció de símptomes per part de la família, els serveis socials o l'escola, ni tan sols en la incomprensible facilitat per tenir una arma...

Estic trist i preocupat perquè això ens demostra que som una societat greument malalta, amb un índex suficientment gran de població mancada dels valors més fonamentals, capaços de qualsevol acció violenta irreversible.
Fallen moltes coses: els valors familiars i humans, la manca de comunicació, la realitat paral.lela de les xarxes socials, l'aïllament juvenil, la facilitat d'accés a les drogues... però sobretot falla el respecte. El respecte a la vida, el respecte a la diferència, el respecte a les persones, a les idees...

Ho veig cada dia a l'aula. Treballem el respecte i els alumnes tenen claríssim el que està bé i el que no. I els motius. Però dia rere dia es produeixen situacions a les hores del pati en que es menyspreen i es manquen al respecte entre ells. Insults, vexacions, humiliacions... tot en nivells de baixa intensitat, però igualment preocupant perquè veig que és una actitud prou valorada i prou estimulada per la societat com perquè cali més fort que els consells i les ensenyances que famílies i escola pretenem inculcar-los.
Treballo amb nens prou petits (10 anys) com per no haver de patir més del compte, però aquests nens creixeran i entraran en contacte amb nens més grans, amb males companyies, amb drogues... Molts seran prou forts o tindran prou suport familiar per escapar-se'n però uns quants hi acabaran caient... Perquè el seu entorn els hi arrossegarà, perquè els semblarà que socialment seran més acceptats així, perquè se sentiran més forts, més moderns, més temuts...
I, qui sap... potser un dia el protagonista d'una notícia esgarrifosa com la d'avui sigui un nen que ha passat per les meves mans...

Tenim un problema molt greu!

Demà totes les escoles de Catalunya farem minuts de silenci i plorarem la injusta i incomprensible mort d'aquest mestre (fins i tot a Catalunya s'ha decretat una jornada de dol i s'han suspès els actes públics). Des d'aquí vull expressar tota la meva solidaritat cap a la seva família i cap a la comunitat educativa de l'institut Joan Fuster, però la meva tristesa i preocupació van molt més enllà. També ploro per la meva societat malalta... tan greument malalta que no sé com podrem curar-la...

Deia el recentment desaparegut Eduardo Galeano "Mucha gente pequeña en lugares pequeños haciendo cosas pequeñas puede cambiar el mundo..."
Jo normalment sóc optimista i crec en el poder de l'educació i del contagi entre bones persones, però avui... em costa una mica més...
...però demà tornaré a estar al peu del canó, donant el millor exemple que pugui, fent la meva petita part, des del meu petit lloc, petit com sóc, per contribuir a que un dia tots plegats puguem ser més optimistes.

7 comentaris:

Roger Berenguer Roca ha dit...

Eladi estic completament d'acord amb tu, estem molt malalts com a societat i crec que és una malaltia que no té una cura clara, per desgràcia. Com tu dius, hi ha un bombardeig de males influències sobre "la canalla", bombardeig perpetrat per gent que -al meu entendre- ja ha pujat "torta" i transmet aquests valors negatius a la seva "prole".
Tan sols apuntar que el fet del copilot de Germanwings i ara aquest desgraciat incident de l'escola Joan Fuster ens han de fer adonar a tots de la importància de les malalties mentals, i com d'important n'és la seva detecció a temps. No n'hi ha prou de dir que "a aquest nano l'hi falta un bull", s'ha de saber veure fins on pot portar-lo aquesta malaltia i qui en pot rebre les conseqüències..
En fi, que tot i voler ser optimista, comparteixo desesperadament el teu pessimisme.

Eladi Martínez ha dit...

Roger, comparteixo moltes de les coses que dius i se m'apareixen dues grans causes que poden desencadenar en malalties mentals: les drogues i la soledat. I em sembla que les dues poden tenir un antídot conjunt que es diu RESPECTE.
Si respectem les persones (sí, també les diferents a nosaltres, sigui quina sigui la diferència) evitarem que se sentin soles, menyspreades, infravalorades, tristes... els evitarem caure en la soledat, la tristesa, la depressió... I si les persones se senten bé, relativament felices i respectades potser no necessitaran tant l'ajuda i el refugi de drogues amb les quals sentir-se bé, mentre van destrossant les connexions neuronals del seu cervell fins que un dia acabin patint una malaltia mental...
Potser simplifico massa però penso que lluitar en aquestes direccions ja seria una bona empenta.
I després minimitzar els models d'agressivitat i violència de tot tipis que trobem en videojocs, en pseudodebats televisius, en els partits de futbol, en els debats polítics, en les tertúlies radiofòniques... la crispació i la manca de respecte i d'educació estan a l'ordre del dia. I aquests models poden més que els valors humans que pretenem inculcar des de les famílies i les escoles.
Vaja... acabo de fer una altra bona parrafada... ho sento! ;-)
Eladi

pons007 ha dit...

Vivim en un país amb més de 47 milions d'habitants és totalment normal que passin coses rares. Si passés cada mes si seria estrany i alarmant, marcant una tendència, però que passi un cop cada X anys? Que un alumne mati a un professor no deixa de ser normal tenint desenes de milers de centres educatius i milions d'alumnes, a algú se li creuaran els cables. Que faci servir una ballesta és més rar. Però ara vivim en el món interconnectat on les notícies virals i els "tema de moda" desplacen a tot criteri lògic, ara ens empassarem una setmana de tertúlies "Són els adolescents criminals?", De "experts en tot" de televisió cridant "Son les series violentes / els jocs de rol / videojocs que els han xuclat el cervell". Clar, perquè fa 80 anys a un no se li creuaven els cables i agafava l'escopeta de perdigons de l'avi, però com això no sortia del poble...

No li trec importància al tema, però ja estan demanant detectors de metall en els instituts i prohibicions de contingut quan encara no tenim ni idea del què li ha passat pel cap a aquest noi, darrera podria haver-hi des maltractament, abús o traumes que no sabem. El que vull dir es que no ens hem de tornar bojos per un cas aïllat. El que no li treu importància.

Anònim ha dit...

pons007.Quant estava llegin la teva publicacio m'he posat les mans el cap. Com pot ser possible que una persona pugui dir que com que es un fet aillat..
No ser qui ets pero desitgo que mai tinguis que passar per alguna perdua d'aquest tipos d"alguna persona estimada i jove que nomes complia amb les seves obligacions i sembla ser que molt be.
A part d'aixo crec que les escoles tenen un paper molt important amb l ensenyansa dels nens pq passen moltes hores junts i juntament amb els pares qualsevol canvi amb un nen pot ser important.

Eladi Martínez ha dit...

pons007, crec que entenc el sentit de les teves paraules però potser no has acabar d'encertar en la tria dels mots. Jo trobo que mai no podem trobar normal que passi un fet així (tot i que entenc que pugui entrar dins de les probabilitats) i penso que és molt preocupant no tant pel fet puntual en sí sinó per la tendència que marca com he expressat en el meu article en el sentit de la generalització de l'agressivitat i la violència en les relacions interpersonals d'aquesta societat en que vivim.
També comparteixo que això no ha pas de comportar canvis en el sentit d'instal.lar arcs detectors de metalls, etc. però si que seria interessant que servís per potenciar el pes que posem a treballar els valors i les relacions interpersonals entre les persones de manera que el respecte acabés sent un bé valuós i suprem.
a reveure
Eladi

Eladi Martínez ha dit...

"Anònim", agraeixo el teu pas pel bloc i el teu comentari. En la meva resposta a pons007 ja he matisat el que jo entenia de la seva intervenció i de la meva.
Estic segur que en el més bàsic tots estem d'acord.
Salutacions!
Eladi

pons007 ha dit...

Gràcies anònim per no desitjar-me trobar-me en aquesta situació! Sembla que jo sigui un monstre que si que ho hagi desitjat... Jo tampoc t'ho desitjo a tu, encara que tampoc se qui ets, ni a ningú.

Dient que és un fet aïllat no vull dir que no se li hagi de donar importància (crec que em repeteixo) sinó que per sort no és una situació habitual en aquest país. Mentre passi un sol cas com aquest vol dir que hem de continuar millorant el sistema i l'educació dels nostres fills. Ara bé, cal reformar tot el sistema educatiu de dalt a baix i començar a exigir passar proves i test per obtenir carnets de paternitat a la gent? Jo penso que no, però no soc un expert en el tema.

L'anònim es deu passar tot el dia amb les mans al cap perquè de morts lamentables n'hi ha tots els dies. Accidents de transit, drogues, violència entre bandes, per no parlar de les malalties i els suïcidis.