Sobre la llibertat d'expressió

Ja sabeu que dirigeixo LA CALDERINA, la revista local de Calders. En aquesta revista la majoria de seccions es dediquen a difondre i glossar totes les coses bones que tenim a Calders, ja sigui a nivell paisatgístic, botànic, patrimonial, cultural... El paradigma d'aquest tarannà seria la secció "Petits Plaers de viure en un poble com Calders".
I com a contrapunt va sorgir la secció "El Puto Pal de viure en un poble com Calders" on un tal Vicenç Díaz es dedica a criticar aspectes de Calders de manera satírica. Ningú no sap qui és aquest Vicenç Díaz i des de l'Equip Redactor tenim la intenció de mantenir-lo allunyat de la gent del poble per permetre-li que segueixi donant-nos el contrapunt d'aquest Calders que tan estimem, però on és evident i lògic que tot no pot ser perfecte. Allò que potser ningú no s'atreveix a dir, el Vicenç Díaz ho diu des de la seva secció i es queda tan ample. Però la gent no ho entoma bé...

Jo crec que el Vicenç Díaz no utilitza cap dels recursos que em farien entendre les crítiques i posar-me del seu costat: ni diu mentides, ni falta al respecte (tot i que alguna vegada va arribar a estar a la frontera, però va ser molt al principi). Diu les coses de manera irònica i satírica, utilitza les exageracions i ho vernissa tot d'un sentit de l'humor (que pot ser compartit o no) però generalment ni falta a la veritat ni al respecte.
En els 7 números en els que fins ara ha participat ha repartit contra diferents aspectes o col.lectius del poble.

• nº 1: aspectes generals del poble: males comunicacions, falta d'estímuls culturals, pudors del camp, perill de gelades o accidents amb senglars, mala cobertura telefònica...
• nº 2: el caràcter dels calderins que van reaccionar iradament contra la seva intervenció del número 1 sense acceptar cap de les crítiques i responent amb bel·ligerància.
• nº 3: la piscina de La Guàrdia: cara, classista, aigua freda, instal.lacions poc cuidades...
• nº 4: activitats promogudes per l'Ajuntament excessivament culturals i elitistes, crítica a l'acte del Cagalaburra de la Festa Major.
• nº 5: cavalcada de Reis (espartana, poc lluïda, Reis massa reconeixibles...)
• nº 6: mala cobertura telefònica i història de l'antena del Grau
• nº 7: gamberrades del jovent del poble i tafaneria dels botiguers (tot basat en una pàgina de facebook titulada "Tu no ets de Calders si no...")

En el seu moment ens va arribar que la gent de la piscina de la Guàrdia estava indignada, segurament als regidors tampoc no els va agradar el que es va dir d'ells (però van ser els que ho van entomar amb més "savoir faire"), el mossèn va publicar uns aclariments a comentaris que l'afectaven en la crònica de la Cavalcada i ara he sabut que els botiguers estan molt enfadats pel que s'ha dit d'ells en el darrer número i perquè han sortit els seus noms.

I paral.lelament cada vegada ens han arribat felicitacions del públic "no atacat" lloant que el Vicenç Díaz digui el que els altres no s'atreveixen a dir i divertits en llegir la seva secció.
O sigui: quan els toca el rebre als altres el "puto pal" està molt bé, però quan em toca a mi no m'agrada.
I aquí és on començo a plantejar-me el tema de la llibertat d'expressió. Podem fer crítica pública o no? Podem riure'ns del que fa la gent, sempre i quan no faltem al respecte ni a la veritat?

Segur que a la majoria ens agraden programes com "Polònia" o "Crackòvia" o revistes com "El Jueves" que es dediquen justament a això. Hi ha gent que diu que això és senyal de maduresa i d'higiene democràtica: el dret a criticar el que no ens agrada de la societat i la capacitat d'entomar aquestes crítiques amb mà esquerra (ja no vull parlar que fins i tot ens podrien servir per millorar aspectes millorables, però és evident que també podria ser així).

Jo sóc el primer que procuro fer sempre autocrítica de les coses que faig i millorar-les i no m'agrada que la gent no sigui capaç de fer-ho. Per què carai hem de tenir la pell tan fina? Per què no podem acceptar que ens equivoquem, que hi ha coses que podríem fer millor o simplement que hi ha coses que fem que no agraden? Per què ens sentim tan importants que no podem acceptar que algú ens digui que hi ha alguna cosa que no hem fet prou bé o que no li ha agradat com hem fet? Per què no podem acceptar amb sentit de l'humor les crítiques que ens fan des d'aquest punt de vista?

Segurament als polítics, esportistes i personatges públics no els agrada la visió que donen d'ells als programes humorístics que he esmentat abans, però normalment no se'ls acut pas queixar-se'n públicament ni querellar-se contra els responsables d'aquests programes. Entenen que el que es fa d'ells és una parodia, una exageració amb sentit de l'humor. I també entenen que hi ha una base real en el que exageren les seves rèpliques de ficció. I segurament endevinen que si no acceptessin aquest joc, la gent els criticaria el seu poc sentit de l'humor i la seva nul.la capacitat d'autocrítica. I per tant, de grat o per força, accepten esportivament les seves imitacions o si més no les toleren estoicament.

Algú m'ha suggerit que potser els de l'Equip Redactor hauríem de demanar disculpes pels escrits del Vicenç Díaz però jo no ho sento així.  
No tenim el dret a la llibertat d'expressió? 
Doncs si d'alguna persona s'ha dit alguna cosa que no li ha agradat llegir però que ni és mentida ni li falta al respecte i se li ha dit des del sentit de l'humor, la parodia i l'exageració... cal demanar-li disculpes?
Jo ara mateix crec que no, però ho he volgut deixar publicat aquí per si algú vol enriquir el debat i donar-me arguments a favor o en contra.


(si voleu llegir les seccions del "Puto Pal" per tenir més elements de judici podeu accedir als números antics de LA CALDERINA des d'aquest enllaç. El darrer haureu de buscar-lo als punts de venda habituals: comerços de Calders i/o Ajuntament)

Nadala 2014 -el making off

(ahir la nadala, avui el "making off")

Com cada any, després de veure la nadala familiar, falta saber com es va gestar: el making off.

Aquest any el vers va venir d'una revolada un màgic migdia del dia 1 de desembre. Després de rebre una molt bona notícia a nivell de salut familiar i amb els ulls entelats em va sortir el poema.
D'una tirada.

Després vaig tenir una primera idea sobre com podia ser la foto. Estava clar que el concepte era l'agraïment i la paraula "gràcies"

La idea va ser desestimada i anaven passant els dies sense que en tinguéssim cap altra de potable (tampoc teníem gaire temps per posar-nos-hi). Al final, el diumenge 21 vaig tenir una nova idea, formar les lletres de la paraula "GRÀCIES" amb els nostres objectes quotidians. 

M'hi vaig començar a posar i de seguida vaig tenir la idea per a la "I": la melòdica de l'Ona i una pilota del Roc.

Això em va donar la idea d'utilitzar elements de les activitats extraescolars dels nens i la "E" va sortir amb la roba de futbol del Roc.

La "S" amb les malles de gimnàstica de l'Ona.

Però aquí em vaig encallar i vaig demanar ajuda a l'Ona. Li vaig explicar la idea i ella va posar la seva diadema sobre la taula i va dir: la "C".

Llavors entre els dos vam decidir fer la "A" amb llibres.

Només quedaven la "R" i la "G", però ja no sabia què més utilitzar. A més la forma de les lletres era més complicada. Fins llavors tot eren coses dels nens i vaig pensar que potser podríem fer servir coses meves i de l'Anna per a aquestes dues últimes lletres. Vaig pensar en la meva guitarra i, amb l'ajut d'un faristol va aparèixer la "R".

Llavors li vaig dir a l'Anna que muntés una "G" amb les seves coses de córrer i va fer la millor composició de totes (hi ha tots els detalls...).

Després només va faltar una mica de postproducció informàtica amb les lletres i per tenir-ho tot ens calia fer una foto dels nens. 

Però estaven esveradíssims i abans que poguéssim aprofitar la que finalment ha sortit, vam haver de fer-ne unes quantes. Aquí teniu algunes d'aquestes "tomes falses".

Després, acabar de decidir la composició, el color de les cartolines i córrer a les botigues a comprar-ho tot. I veient-nos anar de bòlit el Roc em va dir:

- Papa, per què ens compliquem tant la vida amb la felicitació de Nadal? Si els altres fan una foto i ja està o compren una postal normal.

I jo li vaig contestar:

- Per què ens agrada fer-la maca. I a la gent quan la rep també li agrada.

O sigui que espero que us hagi agradat... la felicitació i saber la història de com es va construir.

Bones festes a tothom!

Nadala 2014

Aquest any ho tenim clar:

no podem demanar res.

Només donar moltes gràcies

per tot el que ja tenim.

Potser no cotitza en borsa,

però avui mirem al voltant

i guardem el que ens envolta

com quan una caragola

guarda el màgic so del mar

per poder-lo escoltar sempre.

La salut, la companyia,

els somriures en família,

el suport que ens repartim

-el que dono i el que rebo-

i ens permet tirar endavant

com si viure fos tan fàcil...

Gràcies. 

Moltes. 

Moltes gràcies.

I per tots un bon Nadal!

(avui la nadala, demà el "making off")

"Si ens veiessis" (Joan Dausà)

S'acosta Nadal.
S'acosta el final de l'any 2014.
S'acosten els balanços.
Aquest 2014 van morir la meva iaia Maria, la Tatiana Sisquella, el Xavi Valldeperas, la Josefina Herrera... persones del meu entorn més proper o a vegades no tant, però que d'una manera o altra van fer que sentís la seva mort com una cosa molt propera i important.
I ara que és temps de cançons de Nadal, us en recomanaré una que m'agrada molt i que parla dels que ja no hi són i en aquestes dates es fan sentir més que mai.

"Si ens veiessis" de Joan Dausà, amb Sara Pi.
Senzilla, emotiva i preciosa.
Petons de colors per a tots els que aquests dies se sentiran una mica així.

En pau amb el món-2

L'altre nit somiava que estàvem amb l'Anna tots dos estirats en un vaixell, abraçats, amb els ulls tancats sota un sol càlid, bressolats pel suau balanceig de les aigües...
Vaig obrir els ulls i em vaig trobar que realment estàvem abraçats i les sensacions eren iguals que al somni.
L'endemà al matí, encara una mica sota la influència d'aquella imatge que m'havia omplert d'amor, de pau i de calma, vam anar a portar els nens a l'escola. Pel camí, com sempre, ens van demanar que poséssim un disc i vam posar el de la Marató de TV3.
Normalment, quan deixem els nens i enfilem nosaltres dos sols el camí de la feina, canviem el CD per les notícies de "El món a RAC1" del Jordi Basté. Però aquell dia l'Anna em va demanar que tornés a posar l'última cançó que havia sonat perquè li havia agradat.
Jo vaig somriure perquè aquella cançó a mi també m'agrada molt. És "Hi ha algú que em va dir", la versió que ha fet el Joan Dausà d'un conegut tema de la Carla Bruni.
Vam posar la cançó i ella va agafar el llibret i es va posar a cantar la lletra, fluixet, sobre la versió original. Jo mentalment també la cantava i conduïa amb un somriure d'orella a orella sota un cel amable d'hivern amb una llum esmorteïda que predisposava a la imaginació.
Va ser un instant petit, però us asseguro que érem els protagonistes d'una pel.lícula romàntica en una escena en que la càmera ens feia primers plans de les cares plàcides, relaxades i felices, amb aquella preciosa banda sonora de fons. I jo hagués conduït fins a l'infinit, m'hagués saltat l'entrada de Manresa i hagués seguit conduint tota la vida al seu costat...

I em vaig tornar a sentir en pau amb el món.
I agraït que de tant en tant ens faci petits regals com aquest.
Tan petits que si no estàs molt alerta segurament ni te n'adones...

Si no la coneixeu, escolteu la cançó i deixeu volar la imaginació...

En pau amb el món-1

Als finals de trimestre a casa nostra a vegades hi ha conflictes irresolubles. Coincideixen les festes de l'escola del Roc i l'Ona amb la de l'escola on treballem l'Anna i jo.
A vegades no hi ha combinació possible i ens perdem les actuacions dels nostres fills. I a ells els sap molt greu. Procurem que hi vagin alguns avis però mai no és el mateix.
Aquest any tornava a passar.
El Roc i l'Ona portaven setmanes assajant pastorets i ens demanaven qui els aniria a veure. I a l'hora que ells representaran els Pastorets, nosaltres havíem d'estar treballant a la nostra escola i embolicats en la nostra festa de Nadal.
Però mirant el meu horari laboral vaig veure que hi havia possibilitats de fer una combinació i demanar-me 2 hores de festa per poder-hi anar. Després de demanar-ho i que m'ho concedissin, avui al matí havia de dir-li al Roc que em comprés l'entrada.

A ell al matí li costa molt aixecar-se.
Sovint no hi ha manera que arrenqui i li he de treure els pantalons de pijama, posar-li calçotets, mitjons i pantalons fins que aconsegueixo que comenci a arrencar i finalment acabi de vestir-se ell. I això després d'haver-lo anat avisant unes quantes vegades sense èxit.

Però avui li he començat a parlar i li he dit que hauria de comprar una entrada per als Pastorets.
Ha obert els ulls, sorprès, i m'ha demanat:
- I qui vindrà a veure'ns?
- Jo. He demanat festa a l'escola.

I llavors s'ha incorporat d'una revolada. M'ha abraçat i m'ha dit:
- Gràcies, papa.

I jo m'he sentit en pau amb el món.

I aprofito aquesta anècdota emotiva i verídica per enllaçar-vos un vídeo d'un anunci d'Ikea en que els nens demostren com necessiten l'atenció i la companyia dels seus pares. I jo, conscient que sovint no els dono tota la que necessiten i els deixo que juguin sols o mirin la tele o juguin a l'ordinador mentre jo faig coses "tan importants", avui, per un dia, he sentit que feia una cosa ben feta.

Mireu l'anunci, reflexioneu i, si teniu fills, intenteu que, almenys de tant en tant, tinguin el que realment necessiten.
I tan de bo jo sigui capaç de fer-ho més sovint...

John Holcroft, un altre il.lustrador

Avui he descobert un altre il.lustrador interessant, l'anglès John Holcroft.
Ha treballat per a importants publicacions com Financial Times, The Guardian i Reader’s Digest.

Amb un estil vintage (estètica anys 50) i satíric critica amb ironia els grans problemes i vicis de la societat moderna. Des de la dependència dels joves a la tecnologia fins a la cobdícia i el sedentarisme.

Us deixo amb la seva web i una mostra del seu treball.

Ni fent-ho expressament

La imatge que il.lustra aquesta notícia és d'una església pràcticament buida. Avui hem anat a un funeral i han passat un seguit de coses que, per a mi, donen arguments per seguir buidant les esglésies.

Diumenge va morir la Josefina Herrera, la mare de les germanes Careta (Montse, Anna i Imma) amb qui mantenim relació des de fa molt temps (però ara seria molt llarg d'explicar i no hi entraré).
Dilluns vam anar al tanatori a donar el condol i fer-los companyia i ens van demanar ajuda per acabar de decidir el recordatori. Ho vam fer i després em van demanar si podria fer un petit escrit que parlés de com era ella i si podria llegir-lo al final de la cerimònia. Evidentment vam accedir a tot gustosament, però ja vam començar a veure que alguna cosa no anava del tot bé.
Durant to el dia els havia estat impossible localitzar el mossèn que havia d'oficiar la cerimònia, els saltava un contestador. El personal de la funerària ens va dir que malauradament això era més habitual del que ens pensàvem, molts mossens estaven il.localitzables perquè es negaven a facilitar el seu número de telèfon mòbil i només tenien el de la parròquia on era molt difícil trobar-los. Així doncs, durant tot el dia d'ahir va ser impossible contactar amb ell i poder parlar una mica de com volien que fos la cerimònia.

Avui el funeral era a les 11 h i ha sigut en aquell moment quan han fet el primer contacte. La família i el mossèn es reunien a correcuita a la sagristia per decidir quatre cosetes sobre la cerimònia. O sigui que aquell mossèn estava a punt d'oficiar uns funerals sense saber massa què havia de dir (i potser, això ja és de collita pròpia, qui era i com era el difunt a qui anava a donar l'últim comiat).
A les 11 i 12 minuts (12 minuts de retard en que el fèretre ha estat sol al final de l'església) ha començat la missa i el mossèn (sense micròfon perquè ha dit que estava espatllat) ha engegat unes parrafades sense vocalitzar i amb un volum poc audible de tota la litúrgia típica d'un funeral (bla, bla, bla...).
En el moment de les lectures ha semblat que la cosa agafaria interès perquè ha dit que llegiria unes paraules d'un tal mossèn Joan de Campdevànol que havia conegut la difunta i l'havia cuidada molt durant la darrera etapa. Tothom ha parat l'orella i ha començat un discurs molt emotiu però... era el text que havia escrit jo ahir i que havia de llegir al final de la cerimònia. L'he escoltat atentament i ha tingut la decència de llegir-lo íntegrament excepte el final on no ha pogut evitar fer-hi un retoc i on deia "Fins a sempre, Fina" ell ha llegit "Fins al cel, Fina". Jo he assistit a la situació amb una barreja d'estupor, perplexitat, un punt de diversió (no us ho negaré) i un punt d'incertesa pensant què passaria llavors al final de la cerimònia: no caldria que sortís, hauria de tornar a sortir a llegir el mateix text o potser jo llegiria les paraules de mossèn Joan de Campdevànol ja que ell havia llegit les meves?

De seguida he vist que la família estava molt contrariada pel que havia succeït i hi ha hagut una certa tensió latent.
Quan la cerimònia ja arribava al final, la filla gran de la difunta li ha donat un paper a l'encarregat de la funerària, aquest li ha passat a l'assistenta del capellà i aquesta li ha allargat al mossèn just quan arrencava una altra de les fórmules preestablertes. El capellà visiblement contrariat per la interrupció ha guardat el paper dins del missal i ha reprès el seu fil. Només quan ha acabat ha buscat aquell paperot que li havien donat i ha començat a llegir-lo per dintre mentre un silenci tens s'anava allargant...
Llavors, entre dents, de manera totalment inaudible per al públic, ha mussitat que el text que havia llegit abans era de l'Eladi i no de mossèn Joan. Jo ho he entès perquè estava al cas però dubto que la resta de públic s'hagi assabentat de res.
Després dels murmuris de disculpa ha reprès el final de la cerimònia amb gran alegria i empenta i ha demanat si donava el dol per acomiadat ell o si algú volia pujar a dir algunes paraules.

En aquell moment la filla gran no ha pogut aguantar més i ha pujat a l'altar pel mig de les escales demanant la presència d'una cosina seva i la meva. El capellà ha fet un visible pas enrere i l'Imma ha agafat el control i ha dit que ara llegiríem els nostres textos.
Primer la cosina ha llegit uns emotius versos i llavors m'ha tocat a mi. He dit "Em sembla que per a alguns això serà un deja-vu" i he tornat a llegir el "meu" text. Quan he acabat i em disposava a baixar el mossèn m'ha engrapat pel braç i m'ha dit:
- Però aquest era el text que he plagiat jo abans...
- Sí, sí, però la família ha volgut que el tornés a llegir jo...

Quan hem sortit a fora les dues filles m'han dit que els havia sabut molt greu i que no entenien què havia fet aquell home, que entre altres coses ens havia fet resar el parenostre dues vegades... Estaven dolgudes i evidentment nosaltres els hem tret importància tot i que enteníem el seu sentiment.

En fi, amb actuacions com aquesta, il.localitzable durant el dia anterior i sense cap interès per contactar amb la família, preparant una cerimònia a corre-cuita, començant-la amb retard i sense que s'entengués bona part del que deia, equivocant-se en el discurs, sent incapaç d'aclarir l'error que s'havia produït... aquest mossèn m'ha donat una imatge que m'allunya encara més de les esglésies del que ja ho estic.

Acabo amb el que realment és important del dia d'avui, un record per la Josefina Herrera, una dona a la que en el meu text he definit amb dues paraules: lluita i alegria. Un bon cel i un bon descans per a ella.
I per si algú té ganes i curiositat us deixo el text íntegre:

Fina,
em demanen unes línies per parlar de tu i em vénen al cap dues paraules: lluita i alegria.
La lluita que has mantingut tota la vida amb les dures proves que t’ha anat posant. Moltes no les has pogut superar però has après a conviure amb el buit del que havies perdut i a posar les energies en tot el que et quedava.
I sempre posant els altres per davant teu, sempre pensant en els altres, patint pels altres, vetllant pels altres... posant-te sempre al final de la llista perquè si els del teu voltant estaven bé tu ja estaves bé.
Però tot això amb alegria. Aquella alegria amb què obries la bústia quan esperaves una postal, amb què rebies les visites, amb el que t’il•lusionaves per cada nova esperança. Sempre acabàvem rient i la teva rialla era sincera i encomanadissa.
La vida no és fàcil però és el millor que tenim i em sembla que tu has sabut jugar-hi molt bé amb les cartes que tenies: lluita i alegria.
Fins a sempre, Fina

Una altra entrada de serveis mínims

Avui una cita de Martin Luther King i una cançó de Els Catarres ("Tintin") que últimament hem escoltat molt al cotxe i ens agrada força.

M'ha tocat un viatge en globus

Doncs sí, resulta que fa uns quants anys que amb els alumnes participem a la Gimcana de les Llengües, un concurs organitzat pel Consorci de Normalització Lingüística de la comarca d'Osona en que durant 6 setmanes s'han de respondre unes preguntes sobre la llengua catalana.
Amb els alumnes hi participem a la categoria escolar que ens toca i jo individualment hi participo en la categoria d'adults.
Els anys anteriors sempre havia acabat fallant la darrera pregunta, però enguany les vaig anar encertant totes i, per tant, vaig entrar en un sorteig amb tots els altres concursants que també ho havien aconseguit (41 de 132). Avui s'ha fet el sorteig i... m'ha tocat!!

No sé quan serà ni on, però tornaré a anar en globus (una experiència que em va agradar molt) i estic molt content.
I si teniu curiositat per saber quines preguntes vaig haver d'encertar aquí us les poso (si voleu saber-ne també les respostes haureu de buscar-les a la web de la gimcana, a l'apartat "respostes" en la categoria D).
Per cert, tothom hi pot participar i no cal inscripció prèvia, cap allà a l'octubre surt la nova edició. Si voleu intentar-ho, l'octubre del 2015 estigueu atents... potser us toca un viatge en globus!!

SETMANA 1: Cultura popular
1. 1. Als Països Catalans només hi ha dues representacions d’origen litúrgic que han perviscut a la prohibició del Concili de Trento. Per això han estat declarades Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Sabries dir quina de les següents opcions és la correcta?
1. 2. Només s’ha conservat un contrapàs llarg amb música i lletra, que es fa cada dissabte de rams des de l’any 1991, quan es va recuperar. Sabries dir com es diu i a quin municipi es fa?

SETMANA 2: Llengües del món
2. 1. El riu Amazones ha tingut altres noms, abans de l’arribada dels espanyols a Amèrica, com ara Paranaguazú (parent del mar). Sabries dir, però, per què el conqueridor Orellana el va anomenar Amazones?
2. 2. Ngugi wa Thioang’o, escriptor kenià, va publicar la majoria de les seves novel·les en anglès, amb el nom de James Ngugi. Aquest escriptor, però, va ser empresonat per escriure en la seva llengua materna. Quina era aquesta llengua?

SETMANA 3: Jocs en català
3. 1. Com s’anomena la baldufa petita que es fa rodar amb els dits?
3. 2. Amb quina paraula es poden designar els estris de cuina petits per jugar a cuinar?

SETMANA 4: Paraules curioses del català
4. 1. Elabora una frase amb la paraula “suara”.
4. 2. Què vol dir aquesta frase: “el meu oncle era ben barbamec”?

SETMANA 5: Origen i significat dels cognoms
5. 1. Un cognom català conegut és Casanova (o Casanoves). Quin cognom basc podríem trobar amb el mateix significat?
5. 2. Què vol dir o quin origen té el cognom Rovira?

SETMANA 6: Jocs lingüístics
6. 1. Posa el jou a principi d’estiu (4 lletres)
6. 2. Preserves i em comprens (7 lletres)

Pau Casals

Feia dies que volia fer una notícia sobre Pau Casals. De fet vaig quedar fortament impressionat per la seva figura des que fa dos estius vam visitar el seu museu a El Vendrell: la Vil.la Casals.

D’una banda hi ha el que molta gent sap:
Pau Casals ( 1876 – 1973), violoncel•lista, pedagog, director i compositor musical català. La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel•listes del món. Ha estat un dels violoncel•listes amb més talent del segle XX. Reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d'orquestra del seu temps. La seva interpretació de “El cant dels ocells” ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món.

Però en aquella visita al seu museu vaig descobrir moltes altres coses:

• des dels 23 anys va iniciar una trajectòria internacional que el va dur a actuar com a intèrpret, i després com a director d'orquestra, en els millors auditoris del món.
• el 1926 (amb 50 anys) va crear l'Associació Obrera de Concerts amb l'objectiu de permetre a la classe obrera gaudir de la música.
• el 1933 va rebutjar la invitació d'anar a tocar amb la Filharmònica de Berlín a causa de l'arribada al poder d'Adolf Hitler i les persecucions dels nazis.
• quan les tropes de Franco van ocupar Barcelona es va veure obligat a exiliar-se. Va tornar a París, després a Amèrica del Nord i finalment es va instal.lar a Prada.
• durant els anys d'exili a Prada (fins al 1957) va patir circumstàncies difícils, en part a causa de la seva voluntat de no abandonar els seus compatriotes exiliats internats a camps de concentració al sud-est de França durant la Segona Guerra Mundial i sota l'ocupació nazi.
• mitjançant la celebració de concerts benèfics, va mirar de donar-los suport durant i després de la guerra.  I entre el 1938 i el 1940 Casals va donar més de 140.000 francs als catalans exiliats.
• també va escriure centenars de cartes a persones i organitzacions internacionals, per recaptar menjar, roba i medicaments.
• al final de l'estiu del 1946, veient  la immobilitat dels països vencedors davant del règim de Franco, va decidir, en senyal de protesta, deixar de tocar públicament mentre les democràcies no canviessin la seva actitud envers el govern de Franco.  I això va ser un fet importantíssim perquè era una figura mundial i va estar 5 anys sense fer cap concert.  Concretament fins que al 1950, amb la celebració del primer Festival Bach de Prada (un festival musical amb els millors músics del moment), va reaparèixer davant dels escenaris. Feia cinc anys que no tocava en públic i ho va fer interpretant la primera suite de Bach en un esdeveniment musical sense precedents.
• a partir d’aquell moment va iniciar una croada personal per la lluita per la pau i la llibertat, dirigint “El Pessebre” (un oratori composat i orquestrat per ell que va esdevenir la seva obra més coneguda) arreu del món.
• el 1958 va fer un concert i el «missatge de pau» que Pau Casals havia gravat uns dies abans a Ginebra fou retransmès a més de 40 països. També aquell any fou proposat com a candidat pel Premi Nobel de la Pau.
• el 1963 el president John Fitzgerald Kennedy li concedí la Medalla de la Llibertat.
• el 1971 va compondre l'Himne a les Nacions Unides, que dirigí el 24 d'octubre d'aquell any en un concert a la mateixa seu de les Nacions Unides, i on el secretari General de les Nacions Unides U Thant li entregà la Medalla de la Pau. Fou en aquesta ocasió que va pronunciar la frase “What is more, I am a Catalan” on deia: «...Sóc català. Catalunya va tenir el primer parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on van existir les primeres nacions unides. En aquell temps —segle onzè van reunir-se a Toluges avui França- per parlar de la pau, perquè els catalans d'aquell temps ja estaven en contra de la guerra...»
• l'any 1979, coincidint amb el trasllat de les seves restes mortals al cementiri del Vendrell, li fou concedida, a títol pòstum, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

En aquella visita al Museu Vil.la Casals, vaig sortir emocionat. Vaig descobrir que Pau Casals, a part de ser un músic excepcional i d’abast mundial, al llarg de la seva vida va lluitar constantment per la pau, la justícia i la llibertat. Des dels inicis va rebutjar tocar en països on no es respectessin els principis democràtics i els últims anys es va manifestar en contra de nombroses guerres i l'ús de les armes nuclears. I a més a més va defensar Catalunya i els catalans arreu del món. I no només amb paraules sinó amb fets. I l'exponent més clar és l'abrandat discurs que va fer amb 94 anys davant de les Nacions Unides i que us adjunto aquí sota.

Per acabar us recomano dues visites a El Vendrell. D'una banda el Museu Vil.la Casals i de l'altra l'Auditori Pau Casals, que és d'una gran bellesa i acústica i on als estius fan un cicle de concerts de gran qualitat on a vegades hem vist alguna gran actuació.

Museu Vil.la Casals

Auditori Pau Casals

Bibliografia:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Pau_Casals_i_Defill%C3%B3
http://www.paucasals.org/