Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

29 de març 2014

Pere Casaldàliga: descalç sobre la terra vermella

Aquesta setmana van estrenar a TV3 la minisèrie televisiva "Descalç sobre la terra vermella", basada en la biografia del mateix títol que va escriure Francesc Escribano sobre la vida de Pere Casaldàliga.
Pere Casaldàliga és un sacerdot claretià, actualment de 86 anys, que des de fa 46 viu a Brasil, a la regió de  São Félix do Araguaia (Mato Grosso), prelatura de la qual és bisbe emèrit.
Sempre he sentit admiració, simpatia i respecte per aquesta figura, però reconec que eren uns sentiments intuïtius, sense tenir un coneixement real i profund del personatge. Ara, després de veure la pel.lícula i el posterior documental, aquests sentiments s'han carregat de raons i s'han fet més poderosos.
Una persona que als 40 anys decideix abandonar les comoditats del món occidental per anar a viure a l'altra punta de món entre els pobres i arriscant la seva vida per ells mereix això i més!!
Quan va arribar al Brasil i va veure la situació dels camperols i els indígenes, no va mirar cap a un altre cantó, sinó que es va arremangar i va posar-se al seu costat. Però no només amb les paraules sinó també amb el gestos i l'exemple perquè potser una de les grans virtuts d'en Casaldàliga és la seva COHERÈNCIA, aquesta capacitat de fer que les seves decisions i accions sempre estiguin en consonància amb els seus pensaments, ideals i objectius. I sense cedir a les dificultats i perills que li comporti aquesta constància i coherència.
Quan arriba a Brasil es troba amb la pobresa, la malaltia i l'analfabetisme d'unes classes populars, agreujats per la injustícia, la violència i la corrupció que acompanyen sempre el tracte que reben per part de les classes poderoses. Davant d'aquest panorama, Casaldàliga, en comptes d'acomodar-se a la situació i quedar-se còmodament al costat dels poderosos (opció que no devia ser gens infreqüent) hi planta cara i busca ajuda per millorar la salut i l'educació dels qui l'envolten. I acte seguit s'uneix a ells en una lluita política per la propietat de la terra i la defensa dels seus drets.
Per mantenir ferm el timó ha hagut d'enfrontar-se a la dictadura militar, als alts estaments eclesiàstics (fins i tot el van cridar a consultes al Vaticà), als poderosos terratinents, als corruptes cossos de seguretat... I mai no li va tremolar el pols.
De fet en vàries ocasions han intentat acabar amb la seva vida i ha hagut d'enterrar alguns dels seus col.laboradors, però sempre ha sobreviscut i ha continuat el seu camí sense allunyar-se gens ni mica dels seus objectius.

Hi ha vàries anècdotes que donen una idea de la dimensió del personatge.
Per exemple els detalls simbòlics que va imposar en la seva ordenació com a bisbe utilitzant un barret de palla camperol en lloc de la mitra que li correspondria pel càrrec (veure més detalls de la cerimònia).
O com una vegada va refusar una condecoració que li oferia el govern brasiler, demanant que li tornessin a oferir quan haguessin enllestit la reforma agrària.
O les seves paraules quan recordava per enèssima vegada com els camperols continuaven lluitant per la propietat de la terra i ell donava tot el seu recolzament a aquesta lluita:
"La terra, sempre la terra! -els va dir Casaldàliga-. 
Estic segur que el dia que em facin l'autòpsia 
en el meu fetge i en el meu cor trobaran terra vermella".

En fi, que considero que la figura de Pere Casaldàliga està a l'alçada d'altres grans ideòlegs pacifistes com Teresa de Calcuta, Gandhi, Martin Luther King, Nelson Mandela i que des d'aquí vull contribuir a difondre la seva figura, la seva obra i tot el meu reconeixement, admiració i gratitud per l'exemple valuosíssim que ens regala.
Crec que si l'església tingués més Casaldàligues, tindria molt més prestigi i seguidors dels que ara conserva.

I acabo amb dos comentaris:
  1. Si en teniu ocasió no us perdeu el DVD (aquest cap de setmana el venen amb el diari ARA).
  2. Txetxu (meu irmao) si llegeixes aquesta notícia, m'agradaria molt que el teu comentari reblés el clau, tu que estàs al Brasil i que has tingut la sort de conèixer i parlar amb Dom Pedro. Obrigado!

26 de març 2014

Josep Vacas: "només" ha passat el temps

Avui fa 13 anys que va morir el Josep Vacas.
Ens vam conèixer l’octubre del 1994 en un curs de guitarra a l’Esclat. Després vam continuar aprenent junts a tocar la guitarra i finalment vam formar el grup musical Nàufrags i vam fer-nos molt amics.
El 26 de març de 2001 va morir en un fatal accident de cotxe.
Ja han passat 13 anys…
Però us asseguro que en aquests 13 anys gairebé no hi ha hagut cap dia que no hagi pensat en ell. Vam compartir moltes coses i la nostra amistat va ser com anar deixant pedretes per marcar un camí. I sovint  vaig trobant aquelles pedretes i torno a recordar-lo.
Quan passo per una carretera per on vam passar, quan escolto una cançó que vam escoltar o cantar, quan veig per la tele alguna cosa de la qual havíem parlat, quan retrobo amics comuns, quan arriba una data que va ser significativa per a la nostra història… Aquells 6 anys i mig que vam compartir van ser molt intensos, plens d’assajos al meu pis del C/Cós de Manresa i a la seva casa del C/Canigó de Santpedor, de concerts de Nàufrags, de concerts d’altres artistes on vam anar plegats, de sopars i berenars, de xerrades entre cançó i cançó, de confidències, de moltes rialles, d’excursions nocturnes (sobretot a Roques Albes), de sensibilitat, de valors, d’amistat.
Potser amb el pas dels anys la nostra relació s’hagués anat espaiant, potser haguéssim deixat d’assajar i s’hagués acabat Nàufrags, potser ens hauríem distanciat, però la seva mort va deixar la nostra amistat en el punt que estava i la va convertir en eterna. I així és com la sento.
Sento uns vincles amb la manera de pensar i actuar del Josep i amb tots els records del que vam compartir que es mantenen intactes malgrat el pas del temps. Per això dic que, des d’aquell 2001 en que va marxar, “només” ha passat el temps.
Diuen que ningú no mor del tot mentre hi ha algú que el recorda. Doncs el Josep està molt viu perquè sé que som uns quants els que encara recordem vivament moltes de les coses que vam compartir amb ell. I jo en sóc un.
Aquest mes de març han passat unes quantes dates que em recorden el Josep: el dia 13 vam formar el grup Nàufrags, el dia 19 era el seu sant i ara, el dia 26, és el dia que va morir.

Josep, va ser una putada que marxessis abans d’hora, però em sento molt afortunat del que vam compartir, del que vaig aprendre de tu, de les bones estones que vam passar plegats, de les rialles i somriures que ens vam regalar...
I avui m’ha vingut molt de gust recordar-ho amb un grapat de fotos.
Allà on siguis t’envio un grapat de petons de colors!
Fins a sempre!


23 de març 2014

"Roxanne" (3 versions)

Aquesta famosa cançó de "The Police", dedicada a una prostituta, em serveix per exemplificar un fet que m'agrada molt del món de la música: les versions.
Ser capaç d'agafar una cançó i adaptar-la per portar-la a un terreny totalment diferent de l'original em sembla un exercici molt estimulant.
A RAC1, cada matí minuts abans de les 8 h del matí fan una secció anomenada "Diari de versions" en que busquen exemples d'aquest exercici. Si no coneixeu aquesta secció us la recomano.

I sense escriure grans parrafades -que potser no us dirien res- us deixo amb 2 versions ben diferents de "Roxanne" després de recordar l'original.
Les dues són ben diferents i les dues estan molt ben aconseguides:
  • George Michael la passa pel sedàs del seu jazz elegant i pausat al disc "Songs from the last century"
  • A la pel.lícula "Moulin Rouge" en fan una tràgica versió en forma de tango amb les veus de Ewan McGregor, José Feliciano, Jacek Koman i Richard Roxburgh.
 Escolteu-les i disfruteu-les totes!



20 de març 2014

Dia internacional de la felicitat ("Happy")

20 de març: Dia internacional de la Felicitat.
Es veu que el passat 2013 va ser el primer any que es va celebrar i que va ser una petició del Regne de Bhutan que considera la felicitat com el sentiment més important del Producte Interior Brut del país.

Avui ja tinc els informes acabats i LA CALDERINA pràcticament enllestida. Comença la primavera i fa uns dies que fa un temps fantàstic amb temperatures molt agradables. Aviat canviarem l'hora i el dia serà encara més llarg. D'aquí a quatre dies arribaran les vacances de Setmana Santa. I avui a la nit me'n vaig de concert amb el Pablo i la Núria a escoltar el Dani Flaco i fer uns gintònics tot fent petar la xerrada.

Considero que són suficients motius per demanar-vos que escolteu aquesta cançó que fa un temps que m'anima molt i us deixeu encomanar per aquest sentiment:
SIGUEU FELIÇOS ! ! !...
 ... però no només avui, eh? 
Cada dia! ! !

"Happy" de Pharell Williams, dins la banda sonora de la pel.lícula "Gru-2, mi villano favorito"

18 de març 2014

"Miss Sarajevo" (George Michael)

Avui recupero una cançó del passat.
Jo la vaig descobrir en un disc de George Michael farcit de cançons tranquil.les i delicioses amb suaus arranjaments orquestrals, totes elles versions d'altres autors: "Songs from the last century".
Després vaig saber que era un tema original del Bono d'U2 que havia interpretat ell juntament amb el tenor Luciano Pavarotti i que estava basada en uns fets històrics: durant la guerra de l'antiga Iugoslàvia a Sarajevo, on morien diàriament centenars de persones, es va organitzar un concurs de bellesa en què la guanyadora i la resta de participants van fotografiar-se amb una pancarta que deia "Don't let them kill us" (No deixeu que ens matin).
Però a mi m'agrada més la versió de George Michael...

15 de març 2014

Mortals

Dies enrere vaig veure un vídeo pel Facebook en que un pare jove (uns 30 anys) en fase terminal d’un càncer, enregistrava un missatge per al seu fill de poc més d’un any. Intentava explicar-li coses que no podria explicar-li en vida ja que tan sols li'n quedaven unes setmanes i el fill encara era massa petit per ser conscient de la situació.
Aquests casos sempre fan rumiar.
Vivint com vivim des d’una falsa immortalitat, totalment d’esquena a la mort i intentant ser eternament joves com ens mana la publicitat, prendre consciencia d’estar al capítol final de la vida és un cop molt fort.
Segur que tots hem viscuts casos propers de persones a qui han “sentenciat” que els quedava molt poc temps de vida. Aquestes notícies sempre ens trasbalsen i, de cop i volta, passem a tractar aquestes persones com si haguessin adquirit un nou estatus: el de “pre-mort”.
De cop i volta ja només pensem en ells en termes de temporalitat demanant quant els queda, què han dit els metges. I d’altra banda sembla que intentem crear una distància mental (sovint fins i tot física), potser per evitar que la seva desaparició ens faci més mal. Però penso que sobretot és la incomoditat de no saber com reaccionar davant d’un fet pel que tots haurem de passar.

Intento canviar el punt de vista i situar-me jo en primera persona. Què faré si un dia em diagnostiquen una malaltia incurable i em diuen que em queden unes setmanes de vida? És una mica estúpid fer-se aquesta pregunta perquè no estem preparats i és impossible saber com reaccionarem. Però intento imaginar-me l’aïllament al qual em veuria sotmès en aquestes darreres setmanes: com la gent s’allunyaria mica a mica de mi, com només els del cercle més proper es mantindrien al meu costat compartint el dolor de la propera separació.
És incòmoda aquesta reflexió... M’imagino alguns dels qui ho llegiu arrufant el nas amb un cert disgust, pensant que amb el munt de temes que es poden tractar, per què he hagut d’anar a parlar d’això... Però és un tema que fa dies que em volta pel cap, em preocupa i constato que no tenim resolt ni de bon tros.

Som mortals.
Un dia ens morirem.
I quan ens arribi aquesta hora hauríem d’estar preparats per assumir-la i poder-la compartir amb la gent que ens envolta. I que ningú no tingués por d’afrontar aquest pas. La mort no ens hauria de fer por perquè no és gaire intel.ligent tenir por d’una cosa que sabem del cert que acabarà produint-se. Només ens hauria de fer por el dolor i actualment crec que la ciència ens permet passar per aquest tràngol sense haver de patir.
I com que la mort es pot produir en qualsevol moment, hauríem de viure amb el màxim d’intensitat per no marxar frustrats de tot el que volíem haver fet i ja no podrem fer.

En fi, no sé si he dit tot el que volia dir, però tenia necessitat de posar en veu alta aquestes reflexions.

P.S. Vull dedicar aquesta notícia a la memòria del Xavi Valldeperas. Vaig començar-la sabent que estava malalt en fase terminal i la publico quan ja ens ha deixat. Va ser una persona important per Calders, va formar part de l'Associació de Veïns de La Guàrdia, va ser regidor, va ser un pilar del grup de teatre Elenc Els Calderins, va repartir molts somriures amb i sense nas de pallasso, va fer poble i va morir abans d'hora amb només 51 anys.
Per ell, per la seva dona Anna, pels seus fills Sergi i Anna i per tots els membres de l'Elenc Els Calderins que ara troben el buit de la seva absència més que els altres perquè van tenir la sort de tractar-lo més.

11 de març 2014

"Ja no ens passa" (Els Amics de les Arts)

Els Amics de les Arts estan a punt d'estrenar el seu nou disc.
Es dirà "Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure" i estarà disponible a les botigues el proper dia 8 d'abril.
Avui, per començar a fer boca, ens han presentat el vídeo de la primera cançó que es titula "Ja no ens passa".

M'agrada molt!!!!

9 de març 2014

Pau i Andrés

Diumenge 9 de març de 2014.
Al col.legi Oms i de Prat s'ha celebrat una jornada solidària de suport a l'Andrés Blanco, un alumne malalt de càncer que tots coneixeu d'una notícia anterior.
Durant tot el dia s'ha celebrat un torneig de futbol-sala i al matí s'han fet 2 tallers:
  • un de bricolatge organitzat per personal de l'AKI en que els alumnes construïen una pissarra
  • un de cuina amb el Pau Bermúdez, concursant de Masterchef Junior que ensenyava a fer unes broquetes de fruita amb boles de xocolata i coco.
Tot ha anat molt bé i ha estat una jornada fantàstica de convivència, solidaritat i germanor, però jo us vull parlar del taller de cuina del Pau i de com es va gestar.

21 de desembre de 2013: al col.legi Oms i de Prat es crea el projecte "OMS amb tu, Andrés" per organitzar actes de suport a l'Andrés i contribuir a recollir fons econòmics per sufragar les despeses dels seus tractaments. El tret de sortida és una campanya informativa durant la festa de Nadal i una primera recollida de diners.

23 de desembre de 2013: comencen a emetre's els programes de Masterchef Junior on participa en Pau Bermúdez, un nen calderí de 12 anys que manté tot el poble de Calders i uns quants milions més d'espectadors enganxats a la tele.

5 de gener de 2014: al Regió7 surten els 2 protagonistes d'aquesta notícia. A la pàgina 5 s'explica el cas de l'Andrés amb el titular "Engeguen una campanya per ajudar un manresà de 13 anys, malalt de càncer". A la pàgina 6 expliquen la participació del Pau a Masterchef Junior amb el titular "Hem de parar el Pau quan està a la cuina de casa perquè ho voldria fer tot". El destí comença a treballar...

12 de gener de 2014: al Mirador de Calders s'organitza una sessió "Cuinem amb el Pau" on ensenya els nens que vulguin a fer un pastís de primavera i després es deixa fer preguntes i fotos.

A partir d'aquí a mi se'm va encendre la bombeta i vaig pensar que allò podria repetir-se a la nostra escola per recollir fons per l'Andrés, però primer havia de parlar-ne amb el Pau i la seva família, amb l'escola i amb l'Andrés i la seva família.
Quan vaig plantejar-ho al Pau de seguida em van dir que sí i encara més després de la coincidència d'haver compartit pàgines del mateix diari regió7 i ser d'edats molt semblants.
A la família i a l'escola també els va semblar bé i mica a mica vam anar posant fil a l'agulla.
En un primer moment el Pau ens va dir que el taller podia fer-se per a un màxim de 40 persones, però la inscripció va tenir un gran èxit i s'hi van apuntar més de 100 nens. Davant aquestes xifres, ells es van adaptar a fer dues sessions amb una cinquantena de persones cadascuna.
I avui s'ha produït aquesta magnífica jornada.

El Pau, la seva germana Aina i els seus pares, Anna i Bermu, van haver de rumiar la recepta, calcular les quantitats necessàries, pensar com plantejarien el taller i avui s'han hagut de llevar ben d'hora per preparar la pasta de xocolata i ser puntuals a l'Oms i de Prat. Allà els esperàvem una colla d'alumnes, pares i mestres voluntaris que hem intentat ajudar en tot. Vam aconseguir que ens cedissin un equip de so per poder amplificar la veu del Pau, hem posat bé les taules i... el taller ha estat un èxit en les seves dues edicions.
Finalment el Pau i l'Andrés s'han pogut conèixer i saludar i també els seus pares.
I jo, orgullós de com ha sortit tot, us ho explico i us ensenyo unes quantes fotos donant les gràcies a tothom qui ha format part d'aquesta aventura i ha col.laborat a que fos un èxit i, sobretot, al Pau i la seva família.













7 de març 2014

Recordo... (7-3-2005)

  • Recordo una platja de Cancale, a la Bretanya francesa, els darrers dies d'unes vacances amb l'Anna quan vam decidir que potser havia arribat el moment de posar-nos a buscar el nostre primer fill...
  • Recordo les proves mèdiques quan el desitjat embaràs no arribava...
  • Recordo tenir el Predictor sobre la pica del lavabo, amb aquelles dues ratlles blaves màgiques i jo entrant una i una altra vegada a comprovar que seguien estant allà i un somriure que no se m'esborrava de la cara...
  • Recordo marxar de viatge una setmana a Kosice (Eslovàquia) quan encara només nosaltres dos sabíem que estàvem embarassats, amb aquella alegria per aquell secret que teníem tantes ganes de comunicar i aquell punt de preocupació per deixar-te sola en aquelles primeres setmanes d'embaràs...
  • Recordo un metge estripant uns papers quan li vam ensenyar la primera ecografia del Roc. Eren els papers de tot el tractament de fertilitat que havíem de fer i al final ens vam estalviar...
  • Recordo quan ho vam comunicar als meus pares a la terrassa del C/Camps i Fabrés i com ens vam emocionar tots...
  • Recordo l'amniocentesi on ens va atendre una doctora amabilíssima a qui vaig agrair que ens tractés d'aquella manera i com vaig conduir amb tota la suavitat de què vaig ser capaç fins a deixar l'Anna sana i estàlvia a casa...
  • Recordo quan ens van dir que el nostre primer fill seria un nen i com se'ns van negar els ulls d'emoció tant a l'Anna com a mi...
  • Recordo quan els de la Comissió de Festes de Calders ens van regalar una samarreta de la Comi, talla nadó, amb el nom de "ROC" i com em vaig emocionar...
  • Recordo que els divendres al vespre feien la sèrie "Mares" i ens la miràvem amb els ulls entelats cada setmana...
  • Recordo com passejàvem de matinada pels carrers de Calders quan ja havien passat de les 40 setmanes d'embaràs i aquest era un dels consells per facilitar l'arribada del naixement...
  • Recordo quan vam baixar amb el cotxe cap a l'hospital sobre les 7 del matí d'un 7 de març i feia un matí radiant i assolellat i com jo vaig pensar que feia un dia molt maco per néixer...
  • Recordo com vam passar tot el dia i tots els canvis de torn d'infermeria esperant que el Roc nasqués de part natural. I com finalment ens van dir que potser ja havíem esperat prou i que farien la cesària...
Recordo que la teva arribada ens va fer molt feliços a tots, ROC. I va donar el tret de sortida a una nova vida diferent de la que havíem viscut abans.
I avui ja fas 9 anys!!
T'estimo molt!!
Per molts anys!!



4 de març 2014

Carnestoltes 2014

Mai no m'ha fet una especial il.lusió disfressar-me i, per iniciativa pròpia, crec que no he anat mai a cap carnestoltes així amb amics.
Però quan ha tocat fer-la grossa en un comiat de solter o si és tracta de donar exemple a l'escola davant dels alumnes o a casa davant dels fills, llavors sóc el primer a fer-ho i no m'importa fer el ridícul.
Aquest any vaig fer el cupo: el dimecres amb pijama (per desgràcia no he aconseguit cap foto), el dijous de dona, el divendres al matí de lisiat, el divendres a la tarda de Petit Príncep i el dissabte a Calders de pallasso.
Sort que no m'agrada disfressar-me... però... visca el Carnestoltes!