Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

15 de març 2014

Mortals

Dies enrere vaig veure un vídeo pel Facebook en que un pare jove (uns 30 anys) en fase terminal d’un càncer, enregistrava un missatge per al seu fill de poc més d’un any. Intentava explicar-li coses que no podria explicar-li en vida ja que tan sols li'n quedaven unes setmanes i el fill encara era massa petit per ser conscient de la situació.
Aquests casos sempre fan rumiar.
Vivint com vivim des d’una falsa immortalitat, totalment d’esquena a la mort i intentant ser eternament joves com ens mana la publicitat, prendre consciencia d’estar al capítol final de la vida és un cop molt fort.
Segur que tots hem viscuts casos propers de persones a qui han “sentenciat” que els quedava molt poc temps de vida. Aquestes notícies sempre ens trasbalsen i, de cop i volta, passem a tractar aquestes persones com si haguessin adquirit un nou estatus: el de “pre-mort”.
De cop i volta ja només pensem en ells en termes de temporalitat demanant quant els queda, què han dit els metges. I d’altra banda sembla que intentem crear una distància mental (sovint fins i tot física), potser per evitar que la seva desaparició ens faci més mal. Però penso que sobretot és la incomoditat de no saber com reaccionar davant d’un fet pel que tots haurem de passar.

Intento canviar el punt de vista i situar-me jo en primera persona. Què faré si un dia em diagnostiquen una malaltia incurable i em diuen que em queden unes setmanes de vida? És una mica estúpid fer-se aquesta pregunta perquè no estem preparats i és impossible saber com reaccionarem. Però intento imaginar-me l’aïllament al qual em veuria sotmès en aquestes darreres setmanes: com la gent s’allunyaria mica a mica de mi, com només els del cercle més proper es mantindrien al meu costat compartint el dolor de la propera separació.
És incòmoda aquesta reflexió... M’imagino alguns dels qui ho llegiu arrufant el nas amb un cert disgust, pensant que amb el munt de temes que es poden tractar, per què he hagut d’anar a parlar d’això... Però és un tema que fa dies que em volta pel cap, em preocupa i constato que no tenim resolt ni de bon tros.

Som mortals.
Un dia ens morirem.
I quan ens arribi aquesta hora hauríem d’estar preparats per assumir-la i poder-la compartir amb la gent que ens envolta. I que ningú no tingués por d’afrontar aquest pas. La mort no ens hauria de fer por perquè no és gaire intel.ligent tenir por d’una cosa que sabem del cert que acabarà produint-se. Només ens hauria de fer por el dolor i actualment crec que la ciència ens permet passar per aquest tràngol sense haver de patir.
I com que la mort es pot produir en qualsevol moment, hauríem de viure amb el màxim d’intensitat per no marxar frustrats de tot el que volíem haver fet i ja no podrem fer.

En fi, no sé si he dit tot el que volia dir, però tenia necessitat de posar en veu alta aquestes reflexions.

P.S. Vull dedicar aquesta notícia a la memòria del Xavi Valldeperas. Vaig començar-la sabent que estava malalt en fase terminal i la publico quan ja ens ha deixat. Va ser una persona important per Calders, va formar part de l'Associació de Veïns de La Guàrdia, va ser regidor, va ser un pilar del grup de teatre Elenc Els Calderins, va repartir molts somriures amb i sense nas de pallasso, va fer poble i va morir abans d'hora amb només 51 anys.
Per ell, per la seva dona Anna, pels seus fills Sergi i Anna i per tots els membres de l'Elenc Els Calderins que ara troben el buit de la seva absència més que els altres perquè van tenir la sort de tractar-lo més.

4 comentaris:

Anna ha dit...

Ufffffff... Cal se molt valent per afrontar aquestes situacions...
i per més que t´ho plantegis què faras si t´hi trobes, si arriba el moment...segur que no reacciones com havíes plantejat..nomès sé que cal ser molt valent per afrontar-ho i viure-ho amb valentia..
Una abraçada Xavi, allà on estiguis..
Petons de Colors, Anna, Sergi i Anna

Roger Berenguer Roca ha dit...

Eladi estic totalment d'acord amb tu, i per mi personalment és una situació en la què mai m'he trobat còmode, i no sé perquè però les notícies de morts de familiars d'amics, o de malalties terminals, sempre se'm fa molt difícil saber trobar els moments, les paraules, les accions.. Potser tan sols amb la companyia n'hi ha prou, però sempre trobo que no ho faig tan bé o tan correctament com caldria, si es pot dir així. És veritat que no estem massa preparats per afrontar aquestes situacions,i certament fins que no t'hi trobes no te n'acabes de fer a la idea.. En fi, espero també anar-ne aprenent amb el temps, ja que anar-se fent gran també comporta anar trobant-se amb aquestes situacions...
Ànims!

Eladi Martínez ha dit...

Anna i roger, fins que no hi serem no sabrem com reaccionarem, però penso que hem de tenir present que la mort és també un capítol de la vida i cal estar preparats per passar-lo nosaltres i per veure com hi passen els del nostre voltant.
I penso que el sol fet que ara n'estiguem parlant ens acosta una mica més a saber-nos-hi enfrontar millor.
Petons de colors!
Eladi

Roger Berenguer Roca ha dit...

Si senyor, és l'últim capítol que escrivim en el llibre de la nostra vida, i l'últim dels qui tenim al voltant. És veritat que estar-ne parlant ajuda a saber-ho enfocar d'una millor manera..