Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

26 de març 2014

Josep Vacas: "només" ha passat el temps

Avui fa 13 anys que va morir el Josep Vacas.
Ens vam conèixer l’octubre del 1994 en un curs de guitarra a l’Esclat. Després vam continuar aprenent junts a tocar la guitarra i finalment vam formar el grup musical Nàufrags i vam fer-nos molt amics.
El 26 de març de 2001 va morir en un fatal accident de cotxe.
Ja han passat 13 anys…
Però us asseguro que en aquests 13 anys gairebé no hi ha hagut cap dia que no hagi pensat en ell. Vam compartir moltes coses i la nostra amistat va ser com anar deixant pedretes per marcar un camí. I sovint  vaig trobant aquelles pedretes i torno a recordar-lo.
Quan passo per una carretera per on vam passar, quan escolto una cançó que vam escoltar o cantar, quan veig per la tele alguna cosa de la qual havíem parlat, quan retrobo amics comuns, quan arriba una data que va ser significativa per a la nostra història… Aquells 6 anys i mig que vam compartir van ser molt intensos, plens d’assajos al meu pis del C/Cós de Manresa i a la seva casa del C/Canigó de Santpedor, de concerts de Nàufrags, de concerts d’altres artistes on vam anar plegats, de sopars i berenars, de xerrades entre cançó i cançó, de confidències, de moltes rialles, d’excursions nocturnes (sobretot a Roques Albes), de sensibilitat, de valors, d’amistat.
Potser amb el pas dels anys la nostra relació s’hagués anat espaiant, potser haguéssim deixat d’assajar i s’hagués acabat Nàufrags, potser ens hauríem distanciat, però la seva mort va deixar la nostra amistat en el punt que estava i la va convertir en eterna. I així és com la sento.
Sento uns vincles amb la manera de pensar i actuar del Josep i amb tots els records del que vam compartir que es mantenen intactes malgrat el pas del temps. Per això dic que, des d’aquell 2001 en que va marxar, “només” ha passat el temps.
Diuen que ningú no mor del tot mentre hi ha algú que el recorda. Doncs el Josep està molt viu perquè sé que som uns quants els que encara recordem vivament moltes de les coses que vam compartir amb ell. I jo en sóc un.
Aquest mes de març han passat unes quantes dates que em recorden el Josep: el dia 13 vam formar el grup Nàufrags, el dia 19 era el seu sant i ara, el dia 26, és el dia que va morir.

Josep, va ser una putada que marxessis abans d’hora, però em sento molt afortunat del que vam compartir, del que vaig aprendre de tu, de les bones estones que vam passar plegats, de les rialles i somriures que ens vam regalar...
I avui m’ha vingut molt de gust recordar-ho amb un grapat de fotos.
Allà on siguis t’envio un grapat de petons de colors!
Fins a sempre!


6 comentaris:

Anna ha dit...

Ufff...una vegada més llegir o sentir qualsevol cosa relacionada amb el Josep no deixa d´emocionar-me i deixar caure les llàgrimes avall..
Vam compartir moltes coses, moltes hores, rialles,...una amistat sincera, transparent, d´aquelles que n´hi ha poques...per això la teva pèrdua ens va consternar i ens va deixar el cor ferit ...
Josep... allà on estiguis petons de colors...no t´oblidem...

Roger Berenguer ha dit...

Comparteixo els vostres records, dels quals vaig tenir el plaer de ser-ne particep en ocasions, i que estan encara ben presents en el meu cap i en el meu cor. Josep, et trobem a faltar, però com bé dius Eladi, ningú mor mentre quedi algú que el recordi..
Josep, allà on siguis, rep molts petons de colors!!!!!

Eladi Martínez ha dit...

Anna,
t'ho miris com t'ho miris vam tenir la sort de gaudir d'ell una bona colla d'anys. I als anys haurien de fer que els somriures guanyin a les llàgrimes.
Un petó.
Eladi

Eladi Martínez ha dit...

Roger,
van ser uns anys molt bons i el record perdura i es manté ben viu malgrat el pas del temps.
Una abraçada!
Eladi

txetxu ha dit...

salut germanet!

...penso que és al llibre biogràfic del Mestre Pere Casaldàliga"Descalç sobre la terra vermella",on trobem una situació semblant.

En Pere està al Mato Grosso persseguit per fazenderos,jagunços,per la dictadura militar...
...era una"pedra dins la sabata"que incomodava molta gent.

En aquesta situació li comuniquen que la seva mare ha mort.
Concient que si deixa el pais no podrà tornar a entrar-hi,sabeu quina és la seva reacció?

...si no recordo malament,literalment diu:
"la mare ha mort,la mare està més viva que mai!!

Els veritables sentiments,no muden ni un milimetre ni amb la distància...ni amb el temps...ni tant sols amb la mort!

Eladi...felicitats per l´escrit i per els nobles sentiments!

Txetxu

Eladi Martínez ha dit...

Txetxu,
gràcies pel teu comentari sentit i emotiu.
Petons de colors!
Eladi