Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

30 de juny 2013

Herois anònims

La dura i llarga crisi econòmica fa que floreixin herois anònims i avui vull parlar-ne d'uns: la Pietat i l'Arles.
L'Arles va perdre la feina després de mesos d'anar veient com setmana rere setmana algun seu company anava al carrer i els que quedaven havien d'anar assumint més i més feina. Després d'un volum de feina exagerat i molt d'estrés, un dia li va tocar a ell. Li van dir que estaven molt contents de la seva feina però que l'havien d'acomiadar.
Tenia dret a dos anys d'atur i va pensar que amb la seva experiència laboral i domini de diversos idiomes, tard o d'hora li sortiria una altra feina. Però els dos anys es van anar escolant i les entrevistes de feina van esdevenir una experiència cada cop més frustrant perquè o passaven d'ell o li deien que estava massa preparat pel que necessitaven o li oferien feines per cobrar menys del que estava cobrant de l'atur.
Quan quedaven poques setmanes per exhaurir la prestació de l'atur va sortir una feina digna, però...
a Àustria!
Van parlar-s'ho amb la Pietat i van decidir agafar-la perquè s'havien de pagar les factures i la hipoteca i perquè l'Arles necessitava tornar-se a sentir útil i productiu. Però això suposava que l'Arles hauria d'estar sol a Àustria i la Pietat quedaria a Catalunya amb els 3 fills, la feina de la casa i la feina de l'escola.

La Pietat és mestra i treballa amb nosaltres. Per la confiança que ens tenim hem sabut com ha passat aquests mesos, separada del seu home i amb els nens separats del seu pare, a qui només veien un cap de setmana cada 3 o 4 setmanes. Amb tota la feina de la casa, amb les dificultats per anar tirant endavant els mesos, amb la falta de temps per anar complint amb la feina de l'escola si no era llevant-se de matinada per enllestir-la abans d'anar a treballar.
I en tots aquests mesos sempre ha arribat a la feina amb el somriure als llavis, irradiant alegria i bon humor, sobreposant-se a les dificultats, descomptant els dies que faltaven per retrobar-se amb l'Arles. Aquesta normalitat que irradiava de cara als altres, nosaltres sabíem que era un sobreesforç admirable.

I passats els mesos, han decidit que se n'aniran tots cap a Àustria. Tots 5 saben parlar alemany, allà hi ha un nivell d'atur molt més baix i esperen trobar feina tots dos. I, sobretot, així podran estar tots junts altre cop.

Us trobarem molt a faltar però estem molt contents per vosaltres perquè sabem que estareu bé i estareu junts. Us desitgem tota la sort del món i sabeu que aquí deixeu uns amics que us estimem i us admirem per tot el que heu estat capaços de passar i per com heu tirat endavant sense perdre el somriure.
Petons de colors!!




26 de juny 2013

Canvis de look

Coneixeu el Mortadelo?
Aquest personatge dels còmics de Ibáñez es caracteritza per la seva capacitat de disfressar-se ràpidament de qualsevol cosa imaginable.
I hi he pensat quan he recordat alguns canvis de look que he tingut al llarg de la meva vida.
L'altre dia l'Anna parlava amb uns amics recents i els explicava que jo abans portava una treneta o que algun estiu m'havia tenyit els cabells. I aquests amics quedaven bocabadats i incrèduls i deien: "L'Eladi?". És veu que la imatge que projecto actualment costa de relacionar amb una persona que canvïi de look i vagi fent proves amb el seu pentinat...
Doncs va haver-hi un temps que em va donar per anar fent proves... un moldejat, un decolorat, una llarga cabellera agitanada, tenyit de color vermell, cresta carcelària, cresta pija i, més enllà d'aquests experiments d'estiu, la treneta que em va acompanyar durant molts anys.

I em van ballar pel cap dues idees que no vaig arribar a dur a la pràctica: rapar-me i deixar-me rastes... Ara potser ja no m'hi veig i només espero que la natura i la genètica em regalin unes elegants canes tipus "Richard Gere"... ;-)
En fi, per als que no em coneixíeu en aquells moments o no vau poder-me veure... aquí teniu aquest regalet.
Prepareu els somriures...


25 de juny 2013

Tres requisits per ser un bon mestre

Dies enrere vaig estar fent una xerrada amb dos mestres més. Va ser molt agradable. De 11 a 12 h. de la nit, a peu dret, a la plaça major de Calders. Feia una fresca agradable, acabàvem de sortir d'una reunió amb altra gent i ens vam quedar nosaltres tres fent petar la xerrada.
Ràpidament vam posar-nos a parlar de les escoles, dels mestres i de l'educació i en un moment donat algú va dir (més o menys):
- Jo fa temps que tinc claríssim quins són els tres requisits que s'haurien d'exigir als mestres: tenir fills, haver treballat a diferents centres o a diferents nivells i haver treballat a l'empresa privada per tal que els hagués tocat fer de tot una mica.

Em va semblar una reflexió interessant i, tot i que punt per punt i aplicant-los al peu de la lletra segurament podríem refusar cadascun dels requisits, va justificar-los convenientment:

1.- Tenir fills
És evident que sense tenir fills es pot ser un bon mestre i que no podem obligar ningú a ser pare, però coincideixo que la paternitat et dóna un valor afegit i et connecta amb la realitat de les famílies amb qui tractes. Jo personalment penso que sóc més bon mestre des que sóc pare. Sé trobar millor el punt on s'ajunten l'exigència i la comprensió, defenso millor el valor del "no", gestiono amb més naturalitat l'autoritat que he d'imposar com a educador, sempre des del respecte i lligada a uns objectius que comparteixo amb les famílies.
I evidentment puc entendre molt millor totes les casuístiques familiars, la gestió del temps, la importància relativa que podem donar a l'educació escolar dintre de l'educació en general i fins i tot dintre de la pura supervivència familiar.

2.- Haver treballat a diferents centres o a diferents nivells.
D'aquest requisit en valorava la flexibilitat i tot l'enriquiment que es pot guanyar del fet de treballar amb diferents persones, de tractar amb nens de diferents edats, de diferents realitats socials... Tot el contrari de l'encarcarament en que es pot caure si un es dedica sempre a tractar amb persones d'unes mateixes característiques.
Un dels luxes de la nostra feina és que cada dia és diferent i et permet una dosi de creativitat inesgotable per trobar noves solucions a les noves situacions que es plantegen contínuament.
Evidentment, amb bona voluntat, esperit obert i en contacte amb altres professionals una persona podria mantenir les característiques de flexibilitat i creativitat de les quals estem parlant, però també és evident que si de tant en tant anem introduint canvis en les variables quotidianes (canviar de companys, canviar d'edats dels alumnes a qui tractem...) afavorim que es mantinguin actives.
Aquí sempre queda un dubte raonable ja que també és cert que es valora (i jo personalment també ho faig) la continuïtat dels equips docents, però si aquesta "estabilitat" ha de significar "rutina", "monotonia", "apalancament", "desil.lusió", "desmotivació"... algú hauria d'adonar-se'n i provocar una sacsejada perquè tots aquests són conceptes perniciosos que rarament aniran en benefici d'una educació de qualitat.

3.- Haver treballat a l'empresa privada
Aquí es criticava la postura dels "funcionaris" (en el sentit negatiu de la paraula) que només pretenen fer el que els toca fer per contracte i que no pensen anar més enllà de les seves "obligacions" ni implicar-se a nivell personal. Potser perquè jo no treballo en una escola pública em va costar una mica més valorar aquest requisit tot i que conec aquest tarannà que ell criticava.
Evidentment penso que un bon mestre s'implica amb la seva feina a nivell personal i la viu més enllà d'una obligació. Almenys conec a molts mestres (entre els quals m'incloc) que vivim la nostra feina des d'una vocació que ens permet treballar molt tot gaudint del que fem.
I evidentment a nosaltres no ens cauen els anells quan un dia hem d'escombrar, gestionar una baralla entre alumnes, tirar serradures sobre uns vòmits, esllomar-nos traslladant unes taules, etc. Som mestres perquè estimem les criatures i ens creiem de veritat que estem fent alguna cosa important per a la seva educació. I per tant, entenem que a vegades la nostra feina va més enllà de les hores lectives i les pàgines del llibre de text i potser necessitarem "enfangar-nos" una mica entrant en terrenys més personals i buscant un contacte més directe o dedicant hores personals a preparar algun tipus de material, encara que sigui una cosa que no estigui recollida estrictament en el nostre convenir laboral.
En aquest sentit, més que haver treballat en l'empresa privada, a mi em va venir al cap tot el bagatge que em va donar haver treballat, prèviament a fer de mestre, en el món de l'esplai i l'educació en el lleure. Fer de monitor de MIJAC (i de Director de Centre i d'intendent i coordinar reunions de monitors i portar les reunions amb els pares) em va posar en contacte amb situacions variades (tots els papers de l'auca) que després he hagut de repetir fent de mestre i em va donar recursos i estratègies per afrontar-les amb més encert.

En fi, la notícia ja és prou llarga però m'agradaria que no s'acabés aquí, sinó que vosaltres hi afegíssiu la vostra opinió sobre aquests tres requisits o altres que se us acudeixin.
Us passo la paraula...

22 de juny 2013

Popurri: dibuix + idees + música

 
Aquesta història comença el dia que vaig descobrir aquest magnífic dibuix del Joan Turu. M'hi vaig posar en contacte per felicitar-lo (via facebook) i em va explicar la gènesi del dibuix. Com que ho va fer públicament al facebook transcric algunes de les frases textualment:

"...les idees...ai les idees! en aquest cas és un pupurrí. Preparat? 
Una persona estimada que tenia atacs d'angoixa em va deixar un cop un llibre perquè l'entengués millor, en aquest llibre parlava de que l'angoixa l'has de tractar com un monstre amb el qual aprendre a conviure...
jo he pillat aquest record i li he afegit la frase" jo i les meves pors" i mentre anava pintant, de "causualitat" sona del mp3 amb 1500 cançons "Ríete" de Gertrudis on hi diu "riete de los monstruos que te persiguen en tus sueños que ni ellos son tan grandes ni nosotros tan pequeños..." i ja està!
(i tot això és tan veritat com si mai no hagués passat)! una abraçada!..."

És fascinant aquesta descripció de com l'atzar pot anar fent rebotar una idea com aquelles boles de la "máquina del millón", de com el contacte i la comunicació entre persones pot anar enriquint una idea i fent-la transformar i acabar en una cosa sempre millor del que era al començament.
En aquest cas concret una idea interessant, la capacitat de dibuixar del Turu i la cançó dels Gertrudis es van ajuntar per fer un producte final que a mi m'agrada molt.

I a vosaltres?

Mentre us ho penseu us deixo amb la cançó que, de fet, és la culpable que hagi redactat aquesta notícia. En els darrers 10 dies he escoltat 2 cops aquesta cançó (que no havia sentit mai) a la ràdio del cotxe. M'ha semblat que era un senyal per compartir aquesta història...

20 de juny 2013

Saber morir

Aquesta notícia que escric avui, va començar a gestar-se fa molt temps: quan va morir el pare de l'Ester (Joan Maruny, juliol 2010). I després amb la mort del pare del Joan Albert (Josep Mª Basiana, desembre 2010).
I avui que s'ha produït la mort de la mare de la Núria (Núria Camps, juny 2013) m'he decidit a posar-ho negre sobre blanc.
En tots tres casos he assistit, admirat, als relats dels fills que explicaven com de fàcil havien posat les coses els que s'havien de morir. Assumint el camí irreversible que anaven a afrontar, parlant-ne obertament amb els familiars, decidint coses de l'endemà, acomiadant-se sense presses de tothom, omplint de sentit les hores que els quedaven, oblidant malentesos del passat, dient-se les coses que havien de dir-se abans que no fos massa tard... 
Amb una serenitat i una enteresa admirables, sense evitar parlar del final inevitable, fent-se regals de comiat, donant consells, repartint les coses en vida. Donant lliçons de vida fins l'últim moment, sense voler allargar innecessàriament el moment del traspàs... Sé que pels que han quedat, la vivència d'aquest comiat els ha donat una pau que ha fet molt més fàcil el dia després perquè no han quedat coses pendents ni ferides obertes, ni retrets.
Admiro aquestes persones que han sabut acabar amb aquesta dignitat i valentia. Jo, ara que veig lluny aquest pas (tot i que mai no sabem si ens espera més aviat del que voldríem), voldria saber seguir el seu exemple. Però no sé si quan arribi el moment tindré la valentia d'afrontar aquest canvi de vies amb que il.lustro la notícia: un tren que abandona la via principal i se'n va cap un destí incert.
Suposo que una part de l'èxit que això pugui ser així ha de ser que la vida viscuda hagi estat plena de sentit i viscuda amb coherència. De manera que puguis mirar enrere i pensar que ha valgut la pena i que no et sap greu marxar perquè ho faràs feliç i orgullós del que has fet i del que deixes...
Per tant, toca viure intensament el dia a dia per poder afrontar el moment del comiat amb aquesta enteresa, si la vida ens dóna l'oportunitat.
En fi, gràcies al Joan, al Josep Mª, a la Núria i a tots els que ens donen aquests exemples i ens marquen el camí a seguir.
Fins a sempre!

16 de juny 2013

Desacceleració

- Feia dies que no penjaves una notícia, oi?
- És que feia dies que no els veia ni passar.

El divendres dia 7 després de la jornada laboral vam tenir dues festes de final de curs. L'Anna va anar a la de Calders per veure les actuacions del Roc i l'Ona. Jo em vaig quedar a la de la nostra escola de Manresa. Quan van acabar els de Calders van venir a Manresa i vam acabar-la tots junts.
L'endemà dissabte 8 vam passar el matí tranquil.lament esperant que arribés la tarda en què havíem de rebre l'esperada visita de l'Arles, la Pietat i els 3 nens. Vam passar una vetllada molt agradable i, és clar, vam anar a dormir tard.
El diumenge 9 ens vam llevar tard i sense adonar-nos-en es va fer l'hora d'anar a dinar al Match Point, el restaurant del club de Tennis de Manresa, on els meus pares ens convidaven a dinar. Després vam estar una estona jugant al Parc de l'Agulla amb tota la família Martínez. I cap a casa, acabar deures, banyar, sopar i dormir.
El dilluns 10 va començar la jornada intensiva del Roc i l'Ona que vol dir que quan pleguem a la 1 h de treballar els hem d'anar a buscar a l'escola de Calders i baixar-los ràpidament a Manresa on cal dinar d'una esgarrapada abans de tornar a la feina a les 3 h. de la tarda. El dilluns hi havia les representacions de teatre de final de curs de Cicle Mitjà i ens vam quedar fins a les 8 h. tocades per marxar a tota pastilla cap a Calders a sopar i dormir.
El dimarts 11 el dia s'acabava amb una reunió que tenia a les 9 h. amb els de LA CALDERINA. Vaig acabar a les 12 tocades i vaig anar a dormir massa tard.
El dimecres 12 a les 6 h. vaig recollir el Roc de bàsquet i vam anar a Calders a recollir l'Ona que estava en una festa d'aniversari d'on ens l'havíem d'endur ràpidament per tornar a sopar a Manresa i felicitar el Guiu (era el seu sant). Quan va acabar l'estressant jornada i vam tenir els nens dormint, vaig passar un parell d'hores davant de l'ordinador recollint fotos de tot el curs escolar que m'havien reclamat des de direcció.
Ell dijous 13 a les 7 h. tenia reunió de pares (els pares dels meus alumnes). Després de la reunió vam anar a sopar amb els companys de cicle i ens hi vam trobar tan bé que vam allargar amb un gelat al passeig de Manresa i, fet i fet, vaig anar a dormir a les 2'30 h. de la matinada.
I el divendres 14 a les 5 h. de la tarda de cop es va produir la... D E S A C C E L E R A C I Ó....

Vam carregar els cotxes i vam anar cap a Queralbs on havíem llogat una casa rural molt xula al raval del Serrat (Can Janet). Ens vam instal.lar i tran-quil.-la-ment vam anar gaudint de l'entorn mentre anàvem preparant el sopar. Fins i tot vaig tenir temps d'afaitar-me (que feia dies que volia fer-ho i no trobava el moment).
L'endemà ens vam llevar sense pressa. Vam anar amb el cremallera fins a Núria. Vam gaudir del paisatge. Vam ensopegar una cursa de muntanya (Emmona) i vam veure en directe com la Núria Picas guanyava la marató d'aquesta cursa. Vam pujar amb el telecabina fins al Pic d'Àliga i allà vam pasturar una mica per les muntanyes. Vam tornar a baixar al pla, vam dinar a l'àrea de picnic interior. Vam visitar el santuari i passejar una mica. Després l'Anna i la Rat van marxar per fer la baixada a peu i vaig quedar-me amb els nens i els avis. Vam anar a l'àrea de jocs infantils, vam berenar, vam passejar per la vora del llac i vam tornar a baixar amb el cremallera on ens vam reunir amb les mares. Vam tornar a la casa, ens vam banyar, vam jugar, vam mirar la tele, vam reposar, vam sopar i vam anar a dormir quan el cos ens ho va demanar.
I el diumenge ens vam llevar tard, vam esmorzar tranquil.lament, vam anar una estona a passejar pel nucli de Queralbs, vam tornar a la casa, vam començar a preparar el dinar de barbacoa, els nens van fer jocs d'aigua, vam descansar, vaig fer una petita migdiada al sofà, vam anar recollint i, sense pressa, quan vam estar a punt, vam enfilar el camí de tornada amb una petita aturada per fer una ullada a la casa natal de la Mª Dolors: Cal Rovelló de Ripoll.
Us deixo amb un grapat de fotos abans que torni a agafar-me una súbita acceleració.

12 de juny 2013

Recollint

Aquests nois i noies que surten a la foto són una part dels que aquest any acaben els seus estudis a la meva escola, a l'Oms i de Prat de Manresa. El divendres, a la festa de final de curs, se'ls va fer el comiat "institucional" (amb entrega de birrets, parlaments, etc), però avui se m'han presentat a la classe per acomiadar-se personalment de mi (ho anaven fent classe per classe).
De cop i volta la meva classe de 3r de Primària amb nens de 8 i 9 anys s'ha vist envaïda per nois i noies guapíssims de 16 anys, alguns dels quals ja són més alts que jo. Mica a mica han anat entrant i omplint tota la tarima de la pissarra. M'han explicat que era el seu últim dia de classe perquè marxaven de viatge de fi de curs a Menorca i, quan tornessin, ja només havien de venir a buscar notes.
I de sobte algú ha demanat que els cantés una cançó:

- Eladi, per què no ens cantes "La classe malalta"?
- Te'n recordes quan ens la cantaves de petits?

I jo, que fa 22 anys que treballo a la mateixa escola i he vista passar moltes promocions d'alumnes, no recordava quan els la cantava. No recordava si els havia fet de mestre quan anaven a Parvulari i els tocava la guitarra un cop a la setmana. O si els havia fet música quan feien Cicle Inicial. O quan i de quines assignatures els havia tingut.
Quan he arribat a casa ho he mirat.
El curs 2001-2002 els vaig fer classe quan aquests nens feien P4. Segurament els vaig fer informàtica i segurament va ser quan els cantava cançons amb la guitarra. Durant 5 cursos els vaig fer classes d'informàtica. A partir del curs 2006-2007 ja només vaig coincidir amb ells en algun taller de cicle Superior. A partir del curs 2009-2010 ja no vaig tenir-los gens perquè van començar a fer l'ESO.

Però aquells nens encara sentien una simpatia cap a mi que he rebut amb una gran satisfacció i un punt d'emoció.
He agafat la guitarra i he començat a cantar-los la cançó. I ells s'hi han afegit. I les seves cares tenien unes rialles netes, sinceres, agraïdes... per un moment han deixat les seves preocupacions d'adolescents i les seves mirades tornaven a ser les d'aquells infants de 4 i 5 anys que em miraven embadalits quan els cantava cançons amb la guitarra.
Ha estat una cosa d'un moment.
Després han aplaudit i han marxat sense fer grans escarafalls. No ens hem fet petons, ni hi ha hagut plors, però en aquells moments, mentre els cantava un altre cop la cançó, he sentit que jo tenia reservat un petit paper dintre de les seves memòries escolars, que jo podia ser un més dels bons records del seu pas per l'escola.
I m'he sentit bé, com aquell pagès que sembra i amb un somriure als llavis imagina que un dia podrà acabar recollint...

6 de juny 2013

Companys de viatge

Aquests dies que feia informes a l'ordinador necessitava música que m'acompanyés però que no em fes adormir ni em distragués.
I vaig trobar dos aliats que em van fer bona companyia.
Per si algú no els coneix, us els recomano: JAMIE CULLUM  i MICHAEL BUBLÉ.
Feu-ne un tastet.
Convido jo!



4 de juny 2013

Prova superada

Acabo d'acabar els informes!!!
És una d'aquelles feines intenses i exhaustives de cada final de trimestre en què he de valorar els alumnes i reflectir aquesta valoració en forma d'informes escrits per a les famílies.
Hi ha una feina prèvia de fer observacions, corregir exàmens, fer mitjanes, seleccionar els ítems a valorar, consensuar amb els companys de cicle... i al final llargues nits d'anar entrant a l'ordinador el resultat final de tot aquest treball.
Sempre s'acaba dormint poc i patint perquè s'acaben els terminis i sembla que ens faltaran hores per poder complir.
Però sempre ho acabem fent.

Per això ara m'ha vingut de gust compartir aquest poema que vaig fer al desembre quan vam aconseguir pagar el deute que teníem de la reparació del cotxe, després d'uns mesos feixucs d'estrènye'ns el cinturó i mirar amb lupa cada cèntim que gastàvem.

PROVA SUPERADA
T'has preparat. T'has esforçat.
T'has maleït, desesperat.
T'has indignat, quasi rendit.
Ho has vist quadrat, però has continuat.

Poc a poquet i pas a pas,
constant, tenaç, perseverant,
fent equilibris, jocs de mans
per no rendir-se i (a)nar endavant.

I finalment t'has enlairat
sobre l'obstacle i, ulls tancats,
quan has caigut t'has adonat
que... sí! Per fí! L'has superat!