Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

26 de març 2013

Necrològiques de març

Avui fa 12 anys que va morir el Josep Vacas.
Al llarg de la meva història vital, durant el mes de març he hagut de viure algunes morts que per una o altra raó m'han marcat.
Enguany, quan escrivia les dates importants del mes de març a l'agenda, em vaig adonar d'aquest fet i vaig recordar alguns escrits necrològics que vaig fer en el seu moment. En alguns casos són textos per a les esquel.les i en d'altres poemes que van sorgir dels sentiments viscuts.
Avui en faig inventari:

16 de març de 1995: mor l'avi Emili
Des d'uns mesos abans el seu estat de salut va empitjorar i em va fer anar pensant en el desenllaç que més tard o més d'hora acabaria arribant. Vaig fer una sèrie de poemes que anticipaven la seva mort, debatien el doble sentiment de desitjar que morís per no allargar-li el patiment i al mateix temps no poder voler que morís, imaginaven el buit que em deixaria, glossaven la seva importància en la meva vida...
Un d'aquells poemes es deia "Vell mariner" (9-2-1995) i feia així:

Ni fred ni calor, però més aviat fred
i un forat al cor més gran que a les xarxes.
Rellegir altre cop la vella novel.la,
però de cop, tancar-la: evitar el final.
Les últimes línies sempre em fan plorar
i em deixen estrany: ni fred ni calor. 

I el vell mariner que mai no he oblidat
esberla les xarxes, on no hi ha cap peix,
les llença a la platja de sorra infinita
i mena la barca, per sempre, a alta mar. 

Mirada de savi, duu el somriure als llavis,
navega segur cap al port més dur:
l’esperen al moll, donant-se la mà,
la vida i la mort.

En el moment de la mort em van oferir la possibilitat de fer el text per al recordatori i vaig posar-hi un poema que havia fet temps enrere a partir de la melodia de la cançó "Brothers i arms" (Dire Straits).

11 de març de 1999: mor la Mª Àngels Tañà (germana de la Pilar Tañà)
Jo no coneixia la Mª Àngels. Conec la seva germana, la Pilar. I després de morta la Mª Àngels vaig saber que ja portava mesos malalta i que la seva única confident era la Pilar que va haver d'amagar-ho a tothom per desig exprés de la malalta.
Això ens va commocionar molt a tots. Després dels funerals vaig acostar-me a casa seva i vaig deixar-li un poema a la bústia. El poema es diu "El dia després" i és d'aquella sèrie que vaig fer durant l'etapa final del meu avi.
A la tarda vaig rebre la seva trucada entre sanglots dient alguna cosa semblant a "Només puc dir-te una cosa: Gràcies". I va penjar. I jo vaig somriure emocionat content d'haver-li pogut fer un petit bé.
El poema deia així.

EL DIA DESPRÉS (28-8-94)
Hi haurà un núvol més fosc
que totes les nits fosques
i la lluna, de dol,
passejarà en silenci
per les aigües dels llacs
gelats i freds fins l'alba.

I el sol sortirà trist,
no ens mirarà a la cara,
i el dia serà núvol.
Quan engeguem la ràdio
hi haurà sempre notícies
dient que hi ha més vida.

No crec que plorem gaire
però hi haurà trencadissa
i els cors estaran fràgils
i una serenor tèbia
s'escaparà dels ulls
en totes les mirades.

Molta gent buscarà
aquestes lleus mirades
i escamparan elogis
i flotarà el record
i algun tímid somriure
demanarà permís
per poder tornar a néixer…
…i li direm que sí!!

17 de març de 2000: mor l'Aicha El Khalloufy (alumna de 8 anys)
L'Aicha era la primera alumna magribina que havia tingut. Acabada d'arribar del Marroc, sense tenir ni idea de l'idioma, vaig compartir amb ella les dificultats d'una incorporació sobtada a una nova cultura. Però tenia una bona actitud i anava progressant.
I un bon dia al matí em van dir que havia mort. Que s'havia ofegat per la mala combustió del braser amb el que s'escalfaven a l'habitació on dormia.
Vam quedar astorats! Que difícil és assimilar una mort d'un infant així de cop i volta i d'una manera tan injusta i tan absurda!!
Durant una setmana va estar a la sala de vetlles d'una funerària mentre la família recollia diners i agilitzava els tràmits per traslladar el seu cos cap a Kasar el Kebir, on volien que quedés enterrada.
Durant aquella setmana em vaig involucrar en la història i vaig pensar que la nena es mereixia que tinguéssim un recordatori de la seva desaparició. I vaig pensar que seria maco que hi hagués representació de les dues cultures (àrab i catalana). Jo estava en plena etapa de lectura dels poemes de Martí i Pol i de seguida vaig tenir clar que hi havia uns versos que serien perfectes.
Llavors vaig anar al carrer Santa Llúcia de Manresa i vaig entrar en un bar magribí sense conèixer-hi ningú. Els vaig explicar la situació i allà, a peu dret, els vaig anar dient els versos en català i castellà perquè ells en transcrivissin el significat en escriptura àrab. I allà, moros i cristinas, desconeguts, però compartint el dolor i la compassió, vam enllestir-ho en un moment de respecte i confiança mutus, un moment molt intens que va esborrar diferències culturals i recels i em va demostrar que encara és possible la fe en l'ésser humà.

Després, amb això i una foto de l'Aicha, vaig anar a veure el David Díaz, amic dissenyador, que amb la seva sensibilitat em va muntar aquest recordatori.



26 de març de 2001: mor el Josep Vacas (amic i company de Nàufrags)
A hores d'ara ja sabeu tots que amb el Josep vam ser molt amics i vam compartir la creació d'un grup de música que es deia "Nàufrags", amb el qual ens ho vam passar molt bé. El 26 de març tornava de viure el cap de setmana seguint el Rally de Catalunya, va xocar amb un camió i va morir.
La seva mort va ser la més dolorosa i intensa que m'ha tocat viure. La que em va fer plorar més. La que em va fer viure més el dol, acompanyant els seus pares en els anys posteriors. La que a hores d'ara encara recordo més. Bé, no recordo la seva mort. El recordo a ell i a tot el que vam compartir molt, molt sovint.
No vaig tenir res a veure amb la confecció del recordatori dels seus funerals, però em va reconfortar molt que com a text haguessin triat els versos d'una cançó de "Nàufrags" ("Buscar el naufragi").


En aquelles setmanes vaig escriure moltes coses relacionades amb la seva desaparició, però, amb diferència, crec que el millor que vaig escriure és el poema "Comiat a l'estació".

I amb aquest poema acabo aqueta llarga notícia que dedico a la memòria d'aquestes 4 ànimes que comparteixen el fet d'haver-nos deixat en un mes de març.
Fins a sempre!

COMIAT A L'ESTACIÓ
Va avançant la primavera,
no ens espera.
I tu i jo encara ens estem acomiadant.
Algú es deu haver emportat
les teves maletes,
la teva veu, el teu somriure,
tantes coses de tu...
...que no sé ben bé de què m'estic acomiadant.

I torno a dir adéu a un altre tren que marxa,
però sento que a aquest tampoc no hi has pujat.
I torno a quedar-me sol a l'estació,
però segur que som tu i jo els que ens hi hem quedat,
que encara no hem acabat
d'acomiadar-nos.

I s'arruinarà l'empresa
perquè no comprem billets,
estem bé, quiets, aquí,
parlant de les nostres coses,
compartint, sense fer nosa,
els entrepans de rialles
i les velles carmanyoles
de petons de tots colors...

Se sent per megafonia
que arriben tots els trens tard
menys el que esperes tu.
El teu diuen que ha marxat
i diuen que hi has pujat,
però també estàs aquí,
com tants cops, al meu costat,
dient-me adéu, fins aviat
o fins mai o fins a sempre.

7 comentaris:

Anna ha dit...

Uff...una vegada més no puc deixar d´emocionar-me en llegir aquesta notícia. Els moments viscuts amb el traspàs d´aquestes persones són intensos...la innocència de l´Aisha ( una nena alegre i vital) la fortalesa ( de la fortalesa de la Mº Àngels)el coratge (de l´avi Emili fins el darrer moment de la seva consciència) i que dir del nostre amic, estimat i enyorat Josep....
La teva desaparició ens va deixar buits i desemparats durant molt de temps.El teu record el tenim molt present. El poema de ´estació és un dels millors que has escrit, per mi i que reflexat tal qual aquesta desaparició inesperada.
Gràcies Eladi!!
Petonts de colors per les quatre ànimes...allà on siguin...!!

Eladi i Ana ha dit...

Eladi veig que les vacances et proven i les teves muses desvetllen en tu vivències i records que, no solament reviuen en tu sentiments molt profunds, sinò que també ho fas reviure en els som propers a les persones esmentades. Es per això que, quan hem estat estimats i recordats, mai morirem, perquè l´amor conviscut persisteix entre nosaltres. Una abraçada. Eladi i Ana.

Eladi Martínez ha dit...

Anna, pares, només puc dir-vos que: gràcies pels vostres comentaris.
Eladi

Roger Berenguer Roca ha dit...

Que reposin en pau i que els que restem, ens quedem amb el millor de tots ells.

Josep, se't troba a faltar! (I "lo" bé que ens ho passàvem..)

Eladi Martínez ha dit...

Gràcies, Roger.
Eladi

txetxu ha dit...

Salut mestre!
...llegeixo la noticia i no puc deixar d´escriure unes linies mentre les llàgrimes broten a vontade dels meus ulls.

La teva sensivilitat i humanitat son de tamany inmens!
Revisco sensacions de dolor...tristesa...
..i al mateix temps d´alegria al sentir lo importants que van ser i el que et van ajudar a fer creixer els que avui ja no hi son fisicament...

Comparteixo el pensament dels pares i crec que realment ningú mort mentre estigui al record de les persones.

Aqui diem tres paraules quant algú estimat mort...
Presente,presente,presente!!!

No oblidis mai que l´absència...
...és plena de presència!!

Abração!
Txetxu

Eladi Martínez ha dit...

"Deixeble" Txetxu, tot un honor rebre el teu comentari (feia temps que no se't llegia per aquí).
Seguirem buscant la presència dintre de l'absència i fent realitat la frase, que jo també em crec, que ningú no mor mai del tot mentre algú el recorda.
Petons de colors.
Eladi