Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

6 de febr. 2013

Una sabata de cada

Avui el Rei Carnestoltes ha manat que tots portéssim una sabata de cada. I jo així ho he fet, com gairebé tothom de la meva escola.
I quan m'he vist els peus, un llunyà record m'ha començat a fer pessigolles al paladar i he recordat...
...com en la meva adolescència, durant una temporada em va agafar aquest rampell d'anar pel carrer amb les vambes desaparellades. I no recordo si abans, després o simultàniament, també em va agafar per anar permanentment amb una cinta d'aquelles que els tennistes es posaven per subjectar-se els cabells.
Eren coses de l'adolescència, ganes de cridar l'atenció per afirmar la personalitat, ganes de ser original, de ser diferent dels altres... però no estic segur d'haver superat aquesta etapa...

Sempre m'ha agradat marcar caràcter propi, ser un punt excèntric, sentir-me una mica diferent... Tampoc no ho porto a l'extrem ni sóc exageradament exhibicionista en aquests petits trets diferencials, però sí que em sento còmode sabent que en alguna cosa sóc diferent de tots els altres.
Segurament per això vaig portar la treneta durant un grapat d'anys o segueixo portant dos rellotges...

I potser el més preocupant és que no me n'avergonyeixo sinó que em sento bé amb aquest tret de la meva personalitat.

Com a atenuant puc al.legar que la meva mare a la seva adolescència ja feia coses d'aquestes (anava vestida totalment de negre, duia corbata...). Potser hi ha un factor genètic o hereditari...

Doctor, és greu?

6 comentaris:

Anna ha dit...

Corroboro que és una etapa que no tens assumida...ja, ja ,ja,...suposo que això és part del teu encant...
ara això no treu que a vegades em mori de vergonya....

Eladi Martínez ha dit...

Je, je, je... ANNA, m'ho agafaré com un "piropo"... "part del meu encant"... je, je, je

Teresa ha dit...

Ostres Eladi!
Quina sort que tenen el Roc i l'Ona!
Suposo qie no et posaràs "nerviós" quan arribin a l'edat de reafirmar-se.
Ja jo portes la treneta? De veritat que no me n'havia adonat.

Susana A. ha dit...

Que tingueu bon carnestoltes! :)

Eladi Martínez ha dit...

Teresa, diria que fa un any (aprox.) que em vaig tallar la treneta. Ai, que em mires poc el clatell... ;-)
I quan el Roc i l'Ona es reafirmin... ja veurem com m'ho agafaré... potser em surten tots els cabells blancs de cop...
Eladi

Eladi Martínez ha dit...

Susana,
gràcies i igualment.
Eladi