Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

27 de jul. 2011

Què i com ensenya l'escola?

ARGUMENT NÚMERO 1:
Divendres 1 de juliol, claustre de final de curs del Col.legi Oms i de Prat. Després d'una part informativa i un descans, deixem la part final per compartir, entre els mestres de les diferents etapes educatives, allò que volem destacar del que hem fet durant el curs amb els alumnes.
  • Els d'Educació Infantil ens ofereixen una representació teatral del conte "La rateta que escombrava l'escaleta" que els seus alumnes van assajar i representar per als de la Llar d'Infants Picarol, futurs alumnes de P3 de la nostra escola.
  • De Primària, els de Cicle Inicial, ens passen uns vídeos on es poden veure treballs creatius de plàstica que els seus alumnes van realitzar, inspirats en els estils de pintors com Gustav Klimt o Paul Klee.
  • De secundària ens passen el vídeo del "making of" del Lipdub que vam realitzar tota l'escola, dissenyat i preparat per alumnes de 4t d'ESO.
Tots parlem de la importància de la comprensió lectora, l'expressió escrita, el càlcul mental, el raonament lògic... però a l'hora de destacar el més significatiu del curs, parlem d'obres de teatre i de treballs plàstics, coses que sabem que per als alumnes han estat motivadores i significatives, activitats en les quals els alumnes s'ho han passat bé al mateix temps que aprenien i creixien com a persones, activitats que segurament, passats els anys, aquests alumnes recordaran amb un somriure de satisfacció.

ARGUMENT NÚMERO 2:
Al diari ARA del dissabte 16 de juliol hi ha un reportatge que parla de les trobades d'ex-alumnes que s'organitzen a través del Facebook i que reuneixen persones que feia molts anys que no es veien i que quan es retroben recorden els rols que jugaven a les classes de 8è d'EGB. Dues de les persones que expliquen aquestes vivències diuen això:

1.- "Em vaig adonar que els més gamberros havien estat els que més s'havien espavilat a la vida", explica. En el cas d'un d'ells, tan bon punt va acabar 8è de bàsica els pares el van posar a treballar rentant plats. "Ara era cuiner i propietari d'un restaurant que rutllava", afirma.
També hi havia dos germans que, acabat l'últim curs, se'n van anar a un camp de golf a recollir pilotes. A la trobada es va revelar que "s'havien convertit en mestres de golf, i fins i tot competien". Un tercer, també del grup dels entremaliats, "dirigia una empresa de gestió immobiliària, i hi tenia 60 empleats!", exclama la Meritxell.
Així doncs, com més rebels havien estat de petits, més emprenedors eren de grans.

2.- "Em vaig trobar amb sorpreses. Els que havien triomfat a la vida no eren els que treien bones notes, sinó els que ho suspenien tot però eren espavilats", afirma.
Fins i tot un d'ells, que tothom donava com a bala perduda, els va arribar a dir en el sopar: "Us pensàveu que seria un fracassat? Doncs no, he treballat en un banc i ara dirigeixo una empresa d'exportació de la Xina".

O sigui que, malgrat l'escola, hi ha hagut algunes persones que han acabat triomfant, tot i que durant la seva escolarització no semblava que se n'estessin sortint i/o tenien un comportament que s'allunyava del més desitjable.

CONCLUSIÓ:
No seré jo qui ara vulgui discutir la importància d'aspectes bàsics de la formació acadèmica, com l'expressió escrita, la comprensió lectora, el raonament lògic, etc. Però d'altra banda penso que la societat d'avui en dia (potser sempre ha estat així, però ara encara més) valora molt unes qualitats que l'escola pot estar deixant de banda si només es centra en aquests aspectes més acadèmics.
Parlo de la creativitat, de l'esperit crític, de la capacitat d'iniciativa, de la capacitat d'organització, de la capacitat de treballar en equip, de la capacitat de cercar la informació que necessitem, de la capacitat per resoldre dificultats, de la capacitat d'anàlisi i síntesi d'una situació...
Tot això poden semblar paraules molt erudites, però en realitat són aspectes bàsics en la nostra vida quotidiana i laboral: afrontar un problema, buscar-hi solucions creatives, organitzar-nos per saber quins passos hem de dur a terme, col.laborar amb altres persones per assolir-les...

Aquelles persones que quan se'ls demanin aquestes qualitats hagin estat capaces de desenvolupar-les i entrenar-les, seran les que les empreses necessitaran, valoraran i voldran. Pot ser que aquesta formació els l'hagi donat l'escola o pot ser que l'hagin assolit fora de l'escola.
Potser els mestres en el fons ho intuïm i per això valorem una obra de teatre, uns treballs plàstics i un lipdub com allò més interessant que hem fet en un curs...
Pensem-hi!

23 de jul. 2011

Sopar de la germandat

Sóc el gran de 5 germans.
De petits, evidentment, vivíem tots a casa dels pares. Jo, l'any 1992, amb 23 anys, vaig independitzar-me i vaig anar a viure sol. Els altres mica a mica van anar seguint el mateix camí. Com que sóc una persona força independent, un cop vaig volar "fora del niu" el contacte es va anar espaiant. Cadascú va anar fent la seva vida i el moment de retrobar-nos era en l'àpat que un cop al mes fem a casa dels pares.
Amb els anys la família va anar creixent i escampant-se. Actualment la situació és la següent:
  • l'Olga viu i treballa a Manresa, està casada amb el Ramon G. i té dues filles: la Jana i la Martina.
  • el Sergi fa 2 anys que viu de manera indefinida al Brasil, sense parella oficial ni descendència reconeguda ;-)
  • la Raquel viu a Artés i treballa allà on surt la feina (actualment a Manresa). Està casada amb el Ramon C.
  • la Judit viu i treballa a Manresa, conviu amb el Dani i tenen un fill: el Jofre.
L'abril del 2009, el meu germà Sergi estava a punt de marxar indefinidament (o definitivament) a viure al Brasil i entre els germans va sorgir la idea de fer-nos una foto dels 5 i regalar-la als pares, ja que presumiblement estaríem molts anys a poder-nos tornar a retratar tots cinc, a no ser que anéssim tots al Brasil. Aprofitant que el Sergi estava treballant a casa meva, enrajolant-me el garatge amb unes jornades de paletes de 8-10 hores, les altres germanes van desplaçar-s'hi un dia per tal que l'Anna ens fes una sessió de fotos. Ens vam aplegar tots allà i a més a més de les fotos vam fer un berenaret improvisat.

Per preparar aquella trobada i, després, per decidir quina foto ampliàvem, etc. vam començar a intercanviar correus entre els germans. Un cop la foto va estar regalada, vam continuar enviant-nos correus entre els germans i ens anàvem explicant la vida, de manera que vam passar a estar més comunicats i més en contacte que mai. A aquell intercanvi de mails, vam començar-n'hi a dir els "correus de la germandat".
L'estiu passat vam tornar a coincidir tots els germans que no vivim a Brasil a casa nostra, per gaudir d'una tarda de piscina i berenar una mica. Va ser una estona molt agradable i va quedar el comentari que allò s'havia de repetir.

Doncs, ahir, 22 de juliol de 2011 vam tornar a trobar-nos tota la germandat per fer un berenar-sopar a La Guàrdia. Aquest cop no va fallar ningú: ni germans, ni cunyats, ni nebots. No vam poder banyar-nos perquè el dia no acompanyava gaire, però els 5 xics no van parar de botar al boti-boti, mentre els grans petàvem la xerrada animadament.
Vam parar una gran taula i l'Anna ens va obsequiar amb un àpat espectacular, amb l'afegitó que vàries coses eren fetes per ella mateixa (truita de patates, el pa que vam sucar amb tomàquet, un pa d'olives per untar amb formatges, un pastís de formatge i unes galetes de fruits secs per al cafè). Com que els Martínez tenim fama de tenir un bon "saque" hi havia menjar per a un regiment i al final va sobrar de tot.
Vam estar tota l'estona a la terrassa de darrera casa, menjant i bevent, recordant anècdotes d'infantesa (d'aquelles que fan esclatar en sorolloses rialles a la secció femenina) i xerrant de tot i de res. I no vam fer el pensament de plegar veles fins passades les onze de la nit, prova que ens ho vam passar molt bé.
Fins i tot, com podreu veure en el reportatge fotogràfic, vam tenir "una absència plena de presència" ;-)
I, és clar, suposo que ho anirem repetint mentre tots en tinguem ganes, que espero que sigui per molts anys.


22 de jul. 2011

Concert de Pau Vallvé

Dijous 21 de juliol, 10 de la nit. Pati de la Torre-Lluvià a Manresa. Un centenar de persones en un entorn molt agradable i per fi la possibilitat d'escoltar en directe les cançons de Pau Vallvé.
Feia temps que havia sentit parlar d'aquest compositor, músic i productor; vaig veure'l tocar la bateria en un concert de Maria Coma i vaig quedar gratament impressionat i havia anat sentint les seves cançons a través d'internet i m'agradaven.
I el seu directe no m'ha pas decebut. Ha anat tocant la majoria de cançons del seu darrer CD, "2010", més algunes del seu alter ego, Estanislau Verdet, i del seu projecte amb Maria Coma, u_mä, i d'afegitó dues versions, una de Radiohead i una de Björk.
Duia una banda amb la Maria Coma als teclats i percussions, el Jordi Casadesús al baix elèctric i contrabaix i el Nico Roig a la guitarra elèctrica.
Però el gran protagonista és ell amb les seves diferents guitarres, el seu bombo, la seva veu i, sobretot, la seva joguina: el looper (pedal loopejador). Intentaré explicar-ho una mica tot i que si cliqueu l'enllaç us ho explicarà el propi autor: és una maquineta on el Pau pot gravar qualsevol cosa que toqui amb la guitarra, la veu o les mans i llavors fer que es vagi repetint durant una cançó, activant-ho o desactivant-ho amb un pedal. Així doncs, algunes de les cançons les comença fent algun acompanyament rítmic (amb la guitarra o amb les mans) i gravant-ho amb el looper. I llavors, durant la cançó posa i treu aquests acompanyaments.
Si a això hi afegim que el guitarra elèctrica també té un munt de pedaleres per aconseguir diferents sonoritats amb la guitarra i que el teclat de la Maria Coma tampoc no és pas de joguina, tenim un concert amb moltes textures i capes de diferents sonoritats que van guarnint les cançons.
Són cançons amb estructures senzilles. Sovint és un text limitat (només una frase o dues) que es van repetint i una roda d'acords, però les cançons es van enriquint amb tota aquesta "orquestració", veus i percussions que s'hi van afegint i el resultat és molt interessant i satisfactori.
El to de les cançons potser és una mica massa melancòlic i pot avorrir algú, però a mi m'ha agradat. I a més l'artista s'ha revelat com un bon monologuista per fer comentaris divertits entre cançó i cançó.
En fi, un bon concert d'un molt bon artista.

Us deixo amb un vídeo de la seva cançó més coneguda i un enllaç a una pàgina superinteressant on hi ha diferents vídeos de molts artistes catalans, enregistrats en petits concerts fets en cases particulars o espais públics poc habituals amb un grupet de públic escollit. Aquesta pàgina es diu "Concerts privats" i si cliqueu l'enllaç ja anireu a parar directament als 3 vídeos del Pau Vallvé en una casa de Gràcia. El vídeo que us proposo aquí sota mateix és el de la cançó "Protagonistes"


Pau Vallvé | Protagonistes (videoclip) from Pau Vallvé on Vimeo.


19 de jul. 2011

La confiança

És com una plaga, un degoteig inaturable: ara un cas a la feina, ara un entre els veïns, ara entre els familiars, entre els amics...
De tant en tant hi ha una nova parella que es desfà, una parella coneguda que, de cop i volta i sense que res ho fes suposar, t'assabentes que s'han separat.
I quan coneixo algun detall de com ha anat, de qui ha deixat a qui, de per què han decidit deixar-ho córrer, sovint m'adono que en no pocs casos un dels motius principals ha estat la pèrdua de la confiança.
Hi ha parelles que viuen sobre un gruix tan gran de mentides o de silencis que amaguen mitges veritats, que el dia que un dels dos obre els ulls i s'adona de la fragilitat d'aquells fonaments, decideix que no vol continuar contribuint a aquella farsa.

I aquesta situació és tan allunyada de la que jo visc, que se'm fa difícil comprendre-la. En el meu cas em sento com els personatges que il.lustren aquesta notícia. La meva confiança en la meva parella és total i absoluta. Em deixaria caure d'esquena sense dubtar ni un moment que ella m'agafaria. I crec que ella subscriuria aquesta afirmació.

Què pot fer que comencis a amagar-li coses a la persona que suposadament t'estimes? Que comencis a explicar-li mentides perquè per alguna raó no et veus capaç de dir-li la veritat? Que no vulguis compartir amb ella els teus sentiments, els teus pensaments...
En algunes d'aquestes parelles que es van trencant t'adones que un no sabia ni la meitat de les coses que feia l'altre i que a vegades rebia unes explicacions tan poc convincents que mai no se les podia arribar a creure. Però en canvi continuaven tirant endavant, sabent o intuint que la relació començava a sustentar-se sobre mentides... No creure't la teva parella, però mirar cap a un altre cantó i... qui dia passa, any empeny...
Potser ho fan pels fills, per la pressió familiar, per inèrcia, per por de recomençar una nova vida... però la relació ja és com una joguina trencada d'aquelles que no es poden arreglar i que, tard o d'hora, hem d'acabar reconeixent que no val la pena guardar més i que hem de llençar.

La confiança... costa poc de perdre-la, però és dificilíssim (si és que és possible) tornar-la a recuperar.
Per això avui em permeto donar un consell a les parelles que encara aguantem: mantinguem ben ferma la confiança entre nosaltres, no permetem que s'esquerdi, no donem motius per fer dubtar l'altre... Crec que si conservem intacte aquest valor que és la CONFIANÇA tenim moltes més probabilitats de mantenir-nos com a parella i de perdurar en el temps.

18 de jul. 2011

Creuer pel Mediterrani

Després d'un any d'estar-lo esperant, per fi vam materialitzar l'experiència de fer un creuer pel Mediterrani. Vam marxar el dissabte 9 de juliol i vam gaudir d'una setmana de temps espectacularment anticiclònic i calorós.
El vaixell era el SOVEREIGN, de la companyia Pullmantur. Anàvem amb la modalitat "tot inclòs", és a dir, que no havíem de dur la cartera a sobre i podíem consumir a tots els restaurants i bars del vaixell tants cops com vulguéssim. Això va fer que mica a mica anéssim provant diferents còctels: mojitos, caipirinhas, cubalibres de rom, gintònics... (potser els creuers tenen un conveni amb els hepatòlegs... els especialistes del fetge ;-))
Tot el personal del vaixell era d'una gran professionalitat i tenien un tracte exquisit. Sempre tenien una paraula amable, s'interessaven per nosaltres i ens intentaven facilitar-ho tot tant com podien, especialment el nostre assistent de cabina, en Manuel d'Honduras, amb qui vam agafar molta confiança i simpatia.
Hi havia un nodrit grup d'animadors que s'encarregaven de dinamitzar activitats pels que es quedaven al vaixell (classes de ball, concursos, bingos...) i un Club infantil on els nens podien passar-hi estones fent jocs i activitats (l'Ona va voler anar-hi i s'ho passava molt bé, però el Roc el primer dia es va avorrir i ja no hi va voler tornar).
El menjar era abundant, variat i de bona qualitat. Al matí esmorzàvem al bufet on et podies atipar de valent i, si a l'hora de dinar també érem al vaixell, també anàvem al bufet.
A l'hora de sopar (tot i que també es podia anar al bufet) agafàvem l'opció del Restaurant on podies triar entre diferents opcions del menú diari i et servien a la taula.
Cada vespre hi havia un espectacle de molt bona qualitat. Música en directe, ballarins espectaculars, coreografies molt ben treballades, vestuari i escenari a l'alçada. Un dia va ser de temàtica tropical, un dia de màgia, un dia d'homenatge a Michael Jackson, un dia de lluïment de tots els artistes de l'elenc...
I, és clar, cada dia el vaixell atracava a un port diferent i tenies la possibilitat de visitar diverses ciutats.
  • Vam fer una passejada per Mònaco i vam veure els exteriors del seu palau i els espectaculars iots amarrats als seus ports esportius.
  • Vam conèixer la Piazza dei Miracoli de Pisa on s'hi apleguen el Baptisteri, la catedral i la famosa Torre Inclinada.
  • Vam fer un tour organitzat per Roma i vam poder fer una pinzellada de l'església de Sant Pere del Vaticà, la Fontana di Trevi, el Panteó i el Coliseu.
  • I per Nàpols i Palerm només vam fer una passejadeta pel nostre compte i vam fer-nos una petitíssima idea de com devien ser.
Normalment només feiem visites de mig dia: o hi passàvem el matí i tornàvem a dinar al vaixell o marxàvem havent dinat i hi passàvem la tarda. I quan estàvem al vaixell bàsicament estàvem a la piscina i després dutxa, sopar i espectacle.

Tot ha anat molt bé menys una cosa: que el Roc i l'Ona es van portar força malament i cada dia vam haver d'estar-nos-hi enfadant i renyant-los pel seu comportament. O es barallaven entre ells o es conxorxaven per desafiar-nos o es negaven a menjar (o a vestir-se o a dutxar-se) i ens feien sortir més tard del que havíem previst. Tambe cal afegir que a ells se'ls acabaven les piles cap a les 10 de la nit, o sigui que de tota la gresca que hi havia a les nits del vaixell (balls, discoteca, animacions nocturnes, bufets nocturns...) nosaltres ni ens n'hem assabentat.

Per tant ens ha quedat una petita espineta per repetir en alguna ocasió, però... sense nens!

I ara el més interessant: el reportatge fotogràfic (cliqueu sobre la pantalleta per veure les fotos més grans).


14 de jul. 2011

En defensa del català

El dimecres 19 de gener de 2011, en Carles Capdevila, director del diari "Ara", va escriure-hi aquesta editorial sota el títol de "Gent normal i problemes reals". En el seu moment no me'n vaig assabentar, però dies enrere me la van passar i em va semblar prou interessant com per fer-me'n ressó.
Parla de defensar i respectar la llengua catalana sense complexos i amb normalitat. I m'agraden molt dos moments:
  • quan diu "procuraré enfadar-me poc" perquè defuig la confrontació. No està buscant un camp de batalla: només explica quina serà la seva actitud davant dels possibles atacs. I tot i així ja es mentalitza per no deixar-se influir més del compte per aquests atacs.
  • quan diu "I sempre, però sempre, plantaré cara", avisant que serà un actitud constant i irreductible. Sense violència, sense agressivitat, però amb tenacitat i constància i amb el pes de la raó.
Aquí teniu l'editorial sencera:

* Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial.

* Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què es la normalitat, curiosament la normalitat és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.

* Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.

* Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva.

* Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares.

* Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills.

* I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals.

* I sempre, però sempre, plantaré cara."

9 de jul. 2011

Recopilatori musical

Ara que, qui més qui menys, canviarà el ritme de vida i tindrà més temps per al gaudi personal, us ofereixo un recull de les cançons que han sonat al meu bloc al llarg d'aquests 2 anys de vida (he exclòs les meves pròpies perquè això ja seria un altre tema). Mirant-les en perspectiva, penso que és una bona selecció per vàries raons:

1.- En primer lloc per la qualitat musical (i sovint literària) de les cançons escollides.
2.- També pel seu caràcter pioner: sovint han estat cançons descobertes en un moment inicial de popularitat i, per tant, des del picalapica hem tingut el privilegi d'escoltar-les abans que es fessin famoses arreu. En altres casos es tracta de propostes minoritàries que no tenen difusió als grans mitjans i que hem pogut gaudir des d'aquí.
3.- També perquè la llengua catalana té un paper preeminent dins d'aquesta selecció. De fet només hi ha 6 de les 22 cançons cantades en altres llengües (2 en anglès, 1 en brasiler i 3 en castellà).
4.- La majoria dels enllaços corresponen a vídeos i, n'hi ha uns quants que trobo d'una gran bellesa i originalitat. És un altre valor afegit.

I dues curiositats:
* Més o menys surto a una recomanació musical per mes.
* Els dos únics grups que repeteixen menció són els "cracks" del moment a Catalunya: Els Amics de les Arts i els Manel. I és de justícia pels grandíssims discos que han fet.

Bé i sense més preàmbuls us deixo amb el Recopilatori Picalapica (estiu 2009-estiu 2011). Espero que us agradi!

6 de jul. 2011

Gimcana mèdica

Estic arribant al final d'una entretinguda gimcana mèdica que m'ha organitzat la sanitat pública.
La partida va començar el dilluns 27 de juny en que vaig començar a tenir tos i mal de coll. La cosa va anar en augment fins que el dimecres vaig agafar febre i vaig anar a Urgències al CAP d'Artés.
Un metge em va visitar, em va auscultar, em va dir que els pulmons estaven nets i va decidir que l'únic que tenia era el coll molt irritat. Va diagnosticar: FARINGITIS i TRAQUEITIS. Com a tractament em va posar:
  • SEKISAN - xarop per a la tos
  • PARACETAMOL - per a la febre
  • IBUPROFÈ - per a la febre i la inflamació
L'endemà, dijous 28 de juny, tornava a tenir febre, a part que seguien augmentant la tos i el mal de coll. Per tant vaig decidir tornar a anar d'Urgències al CAP d'Artés. Un metge diferent em va tornar a visitar, em va tornar a auscultar i em va tornar a dir que els pulmons estaven nets, però que el coll estava molt irritat i que a més a més veia que començaven a sortir unes plaques blanques. Va diagnosticar que, a part de la FARINGITIS I TRAQUEITIS, m'estaven sortint unes ANGINES.
Va dir que el Sekisan no servia per a res, que per a la tos només anava bé la codeïna, però que no me'n volia receptar perquè "si prens codeïna no cagaràs i cagar és important" (paraules textuals). Em va receptar:
  • AMOXICILINA - antibiòtic per a les angines
  • IBUPROFÈ- mantenir-lo per a la febre i la inflamació
  • SINUS - per a fer bafos i estovar la tos
Vaig anar fent el tractament però la tos i el mal de coll seguien augmentant i vaig començar a despertar-me a les nits amb atacs de tos que no podia tallar ni controlar. Diumenge, 3 de juliol, vam decidir que allò no podia continuar i vaig anar d'Urgències a l'Hospital General de Manresa (noves instal.lacions molt agradables i àgils i un bon tracte). Allà em van auscultar i em van trobar "pitos" (sibilacions), em van fer una radiografia i van trobar una zona de condensació al pulmó dret. Em van diagnosticar BRONQUITIS i PNEUMÒNIA. Em van tenir un quart d'hora amb una mascarilla amb un broncodilatador i em van tornar a corregir la medicació:
  • AMOXICILINA - mantenir l'antibiòtic per atacar la pneumònia
  • SALBUTAMOL - inhalador broncodilatador per a la bronquitis
  • ROMILAR - xarop per a la tos
Els següents dies vaig quedar-me força encallat. Hi havia estones que no tossia tant, però d'altres que tossia moltíssim. I a les nits continuava despertant-me amb atacs de tos. A més a més vaig començar a agafar unes dècimes de febre als vespres. Per tant, veient que allò no avançava, el dimecres 6 de juliol, vaig tornar a anar d'Urgències a l'Hospital General. Un altre metge. Una nova exploració. Nova radiografia i... ta-txan! l'àrea de condensació de la pneumònia ha augmentat!! Em fa fer una analítica de sang i orina. Espero una hora i mitja per saber els resultats: tot bé. Conclusió: l'antibiòtic és massa fluix i ineficaç per a la pneumònia. Canvi de medicació:
  • ACTIRA - nou antibiòtic més adequat per a les pneumònies
  • SYMBICORT - inhalador broncodilatador amb cortisona
  • ACETILCISTEÍNA - per treure els mocs del pit
En 10 dies m'han diagnosticat 5 malalties diferents (suposo que alguna deuen haver encertat) i m'han receptat 10 medicaments diferents, alguns dels quals només he utilitzat un dia perquè l'endemà me'ls han canviat.
Tot un joc de pistes que em fa pensar que alguna cosa no acaba d'anar prou bé a la sanitat pública...

O això o és que estaven rodant un capítol de "House" amb càmera oculta i jo era el conillet d'índies al que van fent diagnòstics i tractaments que no funcionen i substitueixen per d'altres fins que al final del capítol l'encerten i li salven la vida...
Espero haver arribat al final del capítol!!!

4 de jul. 2011

Una postal... "abans tot això eren camps"

L'altre dia vam rebre una postal del meu pare que va estar una setmana d'excursió fent sortides amb bicicleta pel Pirineu. Una postal de Barruera, a la Vall de Boí.
Ara ja no s'envien postals...
I vaig recordar com en el nostre primer gran viatge, fent l'Inter-rail, a Praha, el 1994, vam dedicar tota una tarda a escriure un munt de postals (per a la família, per als amics, per als companys de feina...). Potser vam escriure 30 o 40 postals. I vam haver de buscar segells i l'oficina de correus per enviar-les. I segur que vam fer que molta gent tingués un somriure quan la van rebre.
Abans s'enviaven postals... Però ara ja no.

Ara enviem un SMS. O un e-mail. O pengem una foto al Facebook. O al Twitter. O fem un àlbum Picasa i donem l'adreça perquè la gent es miri les fotos per internet. O fem un àlbum Hoffman i l'anem a ensenyar. O fem un muntatge en DVD de fotos i vídeos que resumeixen el viatge. O pengem la informació al nostre bloc....

Com han canviat les coses!! A vegades, quan estic fent classe amb els meus alumnes i els explico alguna cosa de la meva infantesa i veig les cares que fan, me n'adono de com han canviat els temps entre la seva infantesa i la meva...

  • Abans les màquines de fer fotos anaven amb un rodet i s'havia d'esperar que el rodet fos ple i portar-lo a la botiga i esperar uns dies perquè et tornessin les fotos revelades...
  • Abans els telèfons tenien una rodeta amb els números i s'havia de fer rodar tantes vegades com números havies de marcar i tots els telèfons anaven amb un fil...
  • Abans les teles eren en blanc i negre i només hi havia 2 canals (tv1 i tv2)...
  • Abans els cotxes només tenien cinturó de seguretat als seients del davant i no hi havia cadiretes per als nens...
  • Abans si havies de buscar informació per a un treball, a Manresa havies d'anar a la biblioteca del Peguera o a la del carrer Guimerà i demanar a la bibliotecària que et busqués algun llibre que en parlés (no existia internet)...
  • Abans els professors podien fumar a les classes i dintre de les escoles...
  • Abans ningú no recollia els excrements dels gossos amb una bosseta de plàstic (ara encara falta que el civisme arribi a uns quants, però Déu n'hi do!)...

"Abans tot això eren camps"... dic ara quan em refereixo als barris de nova creació de Manresa (la zona de la Parada, de Cal Gravat, de la FUB... I aquesta si que és una frase definitiva que marca una separació cronològica entre dos interlocutors. Perquè jo recordo quan el meu avi m'explicava "abans tot això eren camps" i ara ja sóc jo qui pot dir-ho als meus fills o als meus alumnes.
I això vol dir que el temps ha anat passant. Que encara que no m'ho sembli ja tinc 42 anys. Que ja fa molts anys de moltes de les coses que recordo: han passat 19 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona, fa 20 anys que treballo al col.legi Oms i de Prat, fa 24 anys que vaig començar a sortir amb l'Anna (i 16 que estem casats)...

És curiós i apassionant constatar com han canviat les coses en aquests anys, com ara convivim amb tota normalitat amb coses que no existien a la nostra infantesa (ordinadors, internet, telèfons mòbils, escànners, targes de crèdit, càmeres digitals, cafeteres de càpsules, assecadores, rentaplats....) i hem estat capaços d'anar-nos adaptant a aquest món tan canviant.
No és pas un sentiment dolent, ni de tristor, ni de nostàlgia... és la constatació de la velocitat i la profunditat dels canvis, de veure com per als meus fills és totalment normal posar-se a jugar a l'ordinador, buscar un vídeo al youtube o agafar un avió per anar de vacances... coses que jo no vaig fer fins que ja era un home fet i dret.

L'altre dia vam rebre una postal del meu pare des de Barruera i ens va sorprendre, però ens va agradar. Gràcies, pare.

3 de jul. 2011

Jugar a ser músic

El dissabte 2 de juliol es va celebrar la festa de fi de curs de la Llar d'Infants EL TREN BLAU de Calders i, com l'any passat, em van demanar si podia col.laborar fent-hi l'animació musical.
L'any passat vam fer-ho amb l'Albert Estrada, vam preparar un repertori amb totes les típiques cançons infantils que saben els nens d'aquestes edats i vam interpretar-lo amb dues guitarres.
Aquest any l'Albert em va tornar a avisar i em va dir que seríem 3 perquè s'hi afegia el Josep Sanz, una altre pare de la Llar d'Infants, que havia tocat instruments de vent amb grups de música tradicional i portaria la tarota (una mena d'oboè de la tradició musical catalana). I també em va dir que aquest any ell portaria el baix en comptes de la guitarra.
Vam trobar-nos tots 3 un parell de dissabtes i vam jugar a ser músics, que per a mi és un joc molt divertit, molt emocionant i molt interessant.
Tocàvem una cançó i després de tocar-la, miràvem de treballar-la per enriquir-la. I això vol dir mirar si en un altre to pot quedar millor, provar-la de fer en diferents ritmes (més dansa, més tranquil.la, més reagge...), mirar l'estructura (començar només amb un instrument, quantes estrofes cantades i quantes instrumentals, com les intercalem...), quadrar l'inici i el final de la cançó... Així mica a mica anàvem retocant les cançons fins que les deixàvem de la millor manera que sabíem.

I quan va arribar el tercer assaig (només dos dies abans de l'actuació) jo vaig ser conscient que no podria cantar amb les angines i els atacs de tos que tinc i vaig demanar la col.laboració de la Cèlia Vila (una noia del poble que canta molt bé, a part de tocar la guitarra i el violoncel). I, per sort, ens va dir que sí.
Vam fer el tercer assaig, ja amb la Cèlia de cantant, i vam haver de retocar unes quantes coses perquè el seu to de veu és molt diferent del meu i havia de sentir-se còmoda cantant. Vam decidir l'ordre del repertori i vam quedar el dissabte de la festa, una hora i mitja abans de l'inici, per muntar-ho tot (cables, amplis, micros...) i fer una última repassada de dalt a baix (el que seria un assaig general).
Aquest assaig general ja va sortir molt bé i l'actuació encara més. Vam sonar molt compenetrats i compactes. Les cançons fluïen a nivell rítmic i melòdic. A partir d'un punt els nens i els pares van començar a ballar i ja no van parar. El baix de l'Albert anava jugant i fent venir ganes de ballar, la tarota del Josep oferia la melodia amb una musicalitat molt agradable, la guitarra anava fent un coixí per tot plegat i la veu de la Cèlia va estar millor que en cap dels assajos anteriors.
Quan vam acabar tothom ens va felicitar molt entusiastament i alguns fins i tot ens van dir que hauríem de fer un disc perquè sonava molt bé. Però el millor és que nosaltres mateixos vam acabar molt contents perquè érem conscients que efectivament havia sortit rodó.

Ens ho vam passar molt bé. En tots els assajos previs construint mica a mica el que havia de ser l'actuació i finalment el dia mateix de la festa.
Jo m'ho vaig passar molt bé, treballant al costat de músics. Jo encara que canti, toqui la guitarra i faci cançonetes no em puc considerar músic perquè em falten molts coneixements i experiència. Per això m'ho vaig passar tan bé jugant a ser músic, podent gaudir d'aquest procés de creació de l'espectacle.
I només em queda per dir: gràcies Albert, Josep i Cèlia!

1 de jul. 2011

2 anys del picalapica

A poc a poc i sense fer gaire soroll, avui celebrem els dos anys de creació d'aquest bloc. Tot i que no va ser fins el gener de 2010 que vaig començar a escriure amb l'assiduitat que ara mantinc, l'1 de juliol de 2009 vaig començar a posar continguts al bloc arrel d'un curset telemàtic i vaig aprendre la majoria de coses necessàries per mantenir-lo.
No em vull enrotllar i només vull dir: MOLTES GRÀCIES. I, amb el perill de deixar-me algú (a qui ja demano disculpes anticipades per si es dóna el cas), ho vull personalitzar en aquells que tinc més constància que van passant-hi i fent-hi aportacions:
a l'Anna Alarcón; als meus pares Eladi i Ana; als meus germans Olga, Raquel, Judit i, sobretot, Sergi (el Txetxu);, als meus sogres, Josep i Mª Dolors; al Miles; a la Jemina; a la Dolors i el David; a la Pilar de Solsona; a la Carme; al "perqueno" i els seus amics de Calders; al Sergi de Calders..., a la recent S.A.... i a tots els amics, coneguts, saludats i anònims de la blogosfera que de tant en tant passen pel picalapica i fan que el nombre de visites vagi creixent constantment. I als que, sense ser-hi, també hi són...

Per a tots vosaltres havia preparat un regalet.
Fa un temps vaig fer un text que explica el que significa això del picalapica i vaig convertir-lo en cançó. Doncs aquí la teniu. Volia enregistrar-la en vídeo i deixar-la penjada perquè sentíssiu com sona, però ni he tingut temps ni tinc veu perquè ara mateix estic amb angines. Però algun dia d'aquest estiu us la trobareu penjada al bloc.
Espero que us agradi i que per molts anys ens puguem seguir trobant per aquí.

PICALAPICA

Pica la Pica d’Estats a la porta... no l’obre ningú.
Pica la gana d’un bon pica-pica... i només piques tu.
Pica la porta del picalapica... sigues benvingut.
Si et pica, rasca’t i ara no et “piquis”... segueix somrient.

Visc al carrer de la Pica d’Estats i un dia vaig fer un bloc,
hi escric de filosofia barata de mil i un colors.
Fotos de viatges i coses que em passen hi acaben sortint,
cançons, concerts, aficions i l’estrella: els petits plaers.

De mica a mica se’m va omplint la pica
i em buido però m’omplo... escenari curiós.
Penso, creixo, canvio: sóc.
És quan t’ho explico que acabo d’entendre-ho,
quan ho llegeixo que ho torno a gaudir.
Dubto, m’emociono i somric.

Pica una mica del picalapica,
fes cas de la curiositat que et pica,
sigues campana que pica i repica...
...als quatre vents.


Picalapica, no passes fronteres però trobes mots nous:
“petits plaers”, “llum al final del túnel”, “petons de colors”,
“complicitat”, “abraçades”, “somriures”, “gaudir del moment”,
“emocionar-se”, “tenir els ulls oberts”, “valorar el que tenim”.

Picalapica és el lloc de trobada que fem servir els grocs,
aquí s’escriu i es llegeix amb els ulls, però molt més amb el cor.
Si hi ha uns quants dies sense novetats les trobem a faltar
i quan un dia també això s’acabi, una altra en vindrà.

De mica a mica se’m va omplint la pica
i em buido però m’omplo... escenari curiós.
Penso, creixo, canvio: sóc.
És quan t’ho explico que acabo d’entendre-ho,
quan ho llegeixo que ho torno a gaudir.
Dubto, m’emociono i somric.

Pica una mica del picalapica,
fes cas de la curiositat que et pica,
sigues campana que pica i repica...
...als quatre vents.